L’aigua de l’aixeta perjudica la salut?

La Dra. Maria José Farré, investigadora de l’Àrea de Qualitat de l’Aigua de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), ens afirma que “el 99,5% de l’aigua de l’aixeta de totes les ciutats espanyoles es considera apta pel consum i compleix tots els estàndards de qualitat establerts per la UE”.

El que sí que canvia entre regions és el gust, perquè l’origen i el tractament de potabilització pot ser molt diferent, i també els preus –pot costar molts calés– en la factura.

Tal com ens explica la investigadora, no és correcte parlar d’aigües de major i menor qualitat al nostre país, sinó d’aigües amb diferents composicions químiques: “Generalment, les aigües més dures es localitzen a les regions mediterrànies, sobretot a Tarragona i Castelló, mentre que al centre-nord-oest abunden les més toves. Al sud d’Espanya hi ha una mica de barreja”. Específicament, Bilbao té l’aigua de l’aixeta més tova, ja que prové d’embassaments protegits i el tractament de potabilització, encara que és bàsic, és suficient a causa de la bona qualitat de l’aigua d’entrada. A Madrid l’aigua també és tova, a causa de la composició granítica del terreny, i també prové de diferents embassaments.

A més, les plantes de potabilització d’aquesta ciutat compten amb tractaments diferents, però moltes d’elles apliquen ozó. I és precisament per això que es diu que l’aigua de la capital espanyola és més pura, el sabor és més insípid i té més qualitat d’origen que no pas la de Barcelona, on s’han d’utilitzar una gran quantitat de tècniques avançades de tractament per eliminar-ne la sal.

En concret, l’aigua de Barcelona prové, principalment, dels rius Ter i Llobregat, tot i que també es pot suplementar amb aigua dessalada. Tot i això, després de diverses reclamacions de les comarques de Girona, les extraccions dels embasaments de la conca del Ter per satisfer les necessitats hídriques de l’àrea metropolitana de Barcelona es reduiran quasi a la meitat de cara el 2027. L’objectiu d’aquest pacte és salvaguardar el Ter i posar fi a una situació de solidaritat excepcional que, per a diverses entitats gironines, era injusta. Segons Miquel Paraira, “els barcelonins haurem de buscar altres alternatives”, ja que la del Llobregat té un gust dolentíssim, en comparació a la del Ter.

Les diferències organolèptiques –gust i olor– que hi ha entre les aigües d’aixeta de les tres ciutats vénen condicionades per la composició mineralògica de les aigües i els seus tractaments. La diferència més destacable entre les tres aigües és que la de Barcelona presenta una major càrrega salina pel que fa a clorurs. “El Llobregat és un riu molt compromès, perquè no només passa per la zona de mines de sal de Súria, que fa que augmenti la concentració de sals com el bromur –en altes concentracions, pot causar nàusees i vòmits–, sinó que a més hi ha depuradores que hi aboquen les seves aigües. Per això, el tractament que es du a terme a la planta de potabilització de Barcelona és extremadament sofisticat i inclou ozonització i membranes d’osmosi, entre d’altres”, ens comenta Maria José Farré.

Pel que fa a les plantes dessalinitzadores d’aigua de mar, cal dir que han produït aigua potable des de fa molts anys –la primera d’Espanya es va situar a Lanzarote, l’any 1965 i, actualment, n’existeixen més de 750–, però el procés era molt costós i fins fa relativament poc, només s’han utilitzat en condicions extremes. “Les dessaladores estan concentrades a les zones costaneres de la península i a les illes, on el sector del turisme és important econòmicament. A més, se n’han construït en zones amb una alta activitat industrial i amb un requeriment d’abundant necessitat d’aigua en els seus processos de fabricació”, ens comenta la Laia Soler, tècnica de l’Oficina Tècnica de Canvi Climàtic i Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona.

En realitat, els processos de dessalinització permeten nombrosos beneficis socials, com ara l’increment d’inversions en un territori, però també permeten disposar d’aigua potable en aquells llocs on escasseja i on la població es multiplica de manera exponencial en èpoques determinades de vacances. Malgrat tot, tenen alguns desavantatges: entre ells, l’elevat cost energètic i els residus salins que en resulten –la salmorra–, que perjudiquen la flora marina si s’aboca al mar, ja contenen productes químics i una alta concentració en sal. A més, segons Soler, l’aigua dessalada també podria afectar negativament a l’agricultura, sobretot en els cultius dels cítrics que són sensibles als minerals. “El fet que el sistema actual de dessalinització presenti tants d’inconvenients fa que aquest sistema estigui cada cop més obsolet. Per continuar amb la dessalinització d’una manera més sostenible, caldrà investigar per millorar l’eficiència durant el procés, minimitzar els impactes que genera i rebaixar el seu cost de generació”, ens explica l’experta.

Però no només aquests sistemes presenten problemes. De fet, més del 40% dels aqüífers d’Espanya estan en perill per la contaminació dels residus de la indústria agrícola i ramadera. “Les pràctiques agràries i l’abús dels fertilitzats són el factor principal de la contaminació de les aigües subterrànies. Les zones més afectades són la Confederació del Guadiana, amb el 75% de les seves masses d’aigua en situació de perill, el Duero, el Tajo, i el Guadalquivir, amb uns valors superiors al 40% de masses afectades per la contaminació per nitrats. I en les Confederacions del Júcar i l’Ebre, un terç dels seus aqüífers presenten punts amb contaminació per nitrats”, recalca la Laia.

Com a conclusió, Vinyet Solà de Roa, la vicepresidenta del Col·legi de Geòlegs de Catalunya, ens diu que la gestió sostenible de l’aigua de l’aixeta exigeix actuar amb coherència, buscant i proposant solucions efectives d’acord amb l’actual context de canvi climàtic. I és que, per a estalviar aigua a casa bastaria amb aplicar mesures senzilles, tècniques i a nivell particular, així com evitar l’ús de banyeres, fer una dutxa ràpida, o no mantenir les aixetes obertes de forma innecessària.