Per alguns, les dones només som un full transparent –ni en blanc–, una ploma sense tinta, un nom que només és ombra, una petjada trepitjada. Malauradament, sempre hem patit tota classe de violència: física o sexual, psicològica i emocional. Tant si adoptem els rols d’obedient i submisa com si intentem sortir d’ells, ens sentim culpables. I aquí està la trampa. Per molts malabars que fem per viure i sobreviure, segueix havent-hi un món tòxic amb homes que violen o es creuen els reis del mambo, els que ho controlen tot. Evidentment, no tots els homes són violents. El que passa és que a totes les dones ens han educat des de la por. I precisament per combatre això han anat brotant unes noves tiges: els cursos d’autodefensa feminista.
L’autodefensa feminista va més enllà dels punys, és a dir, d’ensenyar tècniques de defensa personal. Per Karin Konkle, professora d’autodefensa feminista a Ca la Dona, aquests tallers ajuden a trencar amb certs mites provocats pel patriarcat: “El mite que els homes són més forts que nosaltres i que no podem fer res contra ells; el que si vigilem molt i ens portem bé, com ara no anar borratxes o no fer autoestop, no ens passarà res; o bé el que atraiem els agressors de nit, anant soles, de festa, o per llocs solitaris”. Karin, des de la seva experiència personal, ens diu que l’autodefensa també és una manera de trencar amb el rol de complaure, d’acceptar la pròpia incomoditat per no incomodar als altres, de necessitar que ens defensin els homes.
L’autodefensa és una forma per expressar la ràbia des del feminisme, perquè connectes amb la ràbia en lloc de la por.
En el fons, el fil conductor per posar remei al patriarcat és la connexió entre el cos i la ment. Aquest és l’antídot per respectar-se, enfortir l’autoestima, saber posar límits, trobar un racó per compartir experiències i barreres mentals i, també, convertir les eines i recursos individuals en col·lectius. Tal com ens comenten l’Aina i l’Helena Sanosa, dues germanes que han assistit als cursos d’autodefensa feminista impartits al Centre Cívic Tomasa Cuevas, al barri de Les Corts, “en aquestes classes s’ensenya la part física, però també l’emocional, com ara saber emprar la veu com a arma d’intimidació, perquè cridar ens treu de la passivitat”. Segons ens expliquen, aquestes tècniques ens ajuden a plantar cara dialècticament amb el conflicte, a no tenir por, a sentir-nos fortes i segures, a què si ens trobem en una situació de risc, sapiguem gestionar millor les nostres emocions i actuar amb eficàcia.
L’autodefensa feminista no significa odiar a tots els homes i pegar-los perquè sí. És una forma per expressar la ràbia des del feminisme, perquè es connecta amb la ràbia en lloc de la por. “Ens ensenya a reaccionar, a no sortir corrents, a dir no quan es vol dir no, a no quedar-nos quietes quan la violència es genera al nostre voltant. També ens ensenya a identificar diferents sortides o, fins i tot, a sentir com a agressió personal quan agredeixen a qualsevol altra dona”, afirma l’Aina Sanosa. De fet, s’hi apunten dones de tota mena, ja siguin lesbianes, trans, persones no binàries, o amb capacitats diverses, d’entre tretze i vuitanta-cinc anys.
Poques vegades, tant a la vida real com a les pel·lícules, es veu a una dona immersa en una escena violenta, com ara una baralla.
Històricament, s’ha designat la violència com a quelcom exclusivament masculí i s’ha educat a la dona en la modèstia i la mesura. De fet, estadísticament, els centres d’arts marcials presenten molta més presència masculina que femenina. Segons dades del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, quatre de cada cent homes practica un tipus d’art marcial, mentre que de les dones només un 1,4 de cada cent.
L’Andreu Marquès, qui recentment ha iniciat un curs d’empoderament físic per a dones a una sala multifuncional de Gràcia, ens comenta que el gènere masculí tradicional s’ha d’esforçar per obrir el cercle de confort de poder en què es troba i trencar la monopolització de moltes dinàmiques vitals: “Poques vegades, tant a la vida real com a les pel·lícules, es veu a una dona immersa en una escena violenta, com ara una baralla. Per això, moltes d’elles tenen bloquejos mentals a l’hora d’expressar-se amb una mostra contundent de força. No cal parlar de violència. Fer una flexió, el pi, empènyer o dur algú a collibè són clars indicadors de presentar una harmonia física dins del propi cos, i el patriarcat ha aconseguit eclipsar aquest vessant en el col·lectiu que no és el masculí tradicional”. Per a ell, aprendre a autodefensar-se és una conseqüència directa d’estar empoderada, és fer un canvi de xip. “Als cursos d’empoderament femení ens dediquem a treballar musculació i flexibilitat, però també a trencar tabús físics i psicològics, a canviar la manera de percebre la conjunció físic-dona”, afegeix l’Andreu.
