Ilustración: Ferran Capo @world_panic & ferrancapo.com

Hi anem juntes. Diu que se’n va fer sòcia perquè un parell d’amics seus ja n’eren. Avui em toca a mi. A la Joana la conec de la universitat. Té 36 anys i treballa a l’administració pública. Li agrada el teatre i llegir, però sobretot la música. Mai es perd un concert de Calexico.

Caminem per un carrer llarg i estret, els cotxes ens passen tant a tocar que hem d’anar amb compte de no fer un pas en fals i caure de la vorera. De sobte, la Joana canvia el rumb de les nostres passes i em dirigeix cap a un edifici que hi ha a l’esquerra, en un espai que de tant petit que és prefereixo no dir-ne plaça. L’edifici que ara tenim al davant, què vols que et digui, es veu totalment normal. El nostre objectiu és un dels locals que n’ocupen els baixos. Té porta de vidre, però no es divisa què és el que hi ha a l’interior. Només un paperet al costat de l’intèrfon bateja el misteri amb un nom. La Joana prem el botó. Meeec!

La inexistència del buit legal

Abans de fer-me de cap club, aquest matí he volgut parlar amb la Laura Alegre, sòcia del despatx d’advocats Nieto & Povedano Boutique Legal, que representa a més de cent clubs socials privats de fumadors de cànnabis d’arreu de la península. Hem quedat en un bar per fer un cafè i ella arriba puntual amb una carpeta plena de papers. Quan li pregunto pel buit legal que balanceja aquestes associacions en una corda fluixa, em talla de seguida: “Jo no entenc que hi hagi un buit legal. La legalitat de les associacions cannàbiques es basa en tres conductes contemplades pel Tribunal Suprem com atípiques: el consum propi, el consum compartit i el cultiu per a consum propi. Les conductes atípiques no són delictives, però com que la manera de dur-les a terme no està regulada, cada vegada que la policia topa amb una, l’ha de portar davant del jutge. Havent estudiat les circumstàncies en cada cas, el magistrat decidirà si hi ha delicte o no”.

Mentre bevem el cafè amb llet que ens han servit, la Laura m’explica que tot rau en l’article 368 del Codi Penal, que popularment es coneix com a Delicte de Tràfic de Drogues i s’emmarca en l’apartat de Delictes contra la Salut Pública. I què diu aquest article? Doncs que els que executin actes de cultiu, elaboració o tràfic, o d’altra manera promoguin, afavoreixin o facilitin el consum il·legal de drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques, o les posseeixen amb aquelles finalitats, seran castigats a penes de presó i multes. La Laura, que se sap l’article de memòria, n’emfatitza un punt: “Te n’has adonat? Consum il·legal! Si en un article del Codi Penal et parla d’un consum il·legal, això significa que hi ha un consum que sí que és legal. Quin és el problema? Que aquesta suposada manera legal de consumir no està estipulada per la llei”.

L’advocada s’expressa amb vehemència: “Quin és aquest consum il·lícit? Et poso un exemple: ni tan sols cal que et vengui res. Si tu ets amiga meva i jo sé que no consumeixes marihuana, passant-te un porro ja estic incorrent en un delicte. En aquest sentit, les associacions de cànnabis no promouen ni el cultiu, ni l’elaboració ni el tràfic il·legals de marihuana, sinó que canalitzen les tres conductes atípiques que t’he comentat. Per això, tota associació ha de complir els següents requisits:
1. que les persones que formin part d’aquestes associacions siguin certes i determinades (o sigui, que hi hagi una base de dades amb tots els socis i que aquests sempre s’identifiquin amb el seu carnet),
2. que l’activitat es dugui a terme en un espai tancat i que des de fora no es pugui veure què s’hi fa, i que hi hagi un control d’accés,
3. que tots els socis siguin consumidors de la substància, perquè no s’entengui que s’està facilitant i promovent el seu consum,
4. que hi hagi un consum normal i immediat, és a dir, dins del local”.

A la Joana només li agrada fumar de tant en tant (“poden passar setmanes sense que provi un porro”) i al club s’ho passa bé perquè es coneixen entre tots. La porta està tancada amb clau, però de seguida l’obre mig pam un home d’uns 45 anys. Quan veu a la Joana, ens saluda amb un somriure i ens acaba d’obrir del tot perquè puguem entrar.
—Et porto a una amiga, que ve a fer-se sòcia.
—Genial. Vaig a buscar els papers.
El local és petit. Què et diré? 60 metres quadrats? Hi ha una barra amb tamborets, una pissarra amb els noms de tipus de marihuana i el seu percentatge de THC (tetrahidrocannabiol, el principal ingredient actiu del cànnabis), sis taules baixes amb seients dels que semblen còmodes i, al fons, coronant la paret, una pantalla gegant on s’hi reflecteix l’escriptori d’un ordinador que s’ha quedat penjat mentre el cercle del temps no para de donar voltes sobre ell mateix. Tres nois xerren animadament des dels tamborets mentre fumen un porro que, com demana la tradició, es van passant després de fer-hi algunes pipades. El senyor torna amb papers a les mans. Primer, li toca omplir un petit formulari a la Joana, que m’avala. Després, jo he de donar les meves dades personals (inclòs el DNI, del qual en fa una còpia) i he de rubricar la meva conformitat amb un seguit de normes. També cal que especifiqui quin crec que serà el meu consum mensual: el màxim està en 80 grams. Dubto en la meva xifra i, finalment, em deixo portar pel terme mitjà: 40.

La mala fama

L’home que ens atén escriu el meu nom i cognoms en un carnet que recorda a una targeta de visita. Quan me la dóna, miro el número de sòcia que ha escrit: el 153. La Laura m’ha explicat que als clubs hi ha dos tipus de quotes: les anuals (que van dels 10 als 50 euros) i les variables. “La quota anual serveix per portar un millor control dels socis: si un any no pagues, et donen de baixa directament.” Pel que fa a la quota variable, aquesta depèn de les despeses de l’associació (lloguer, contractes dels treballadors…) i de la teva previsió de consum mensual, “que les associacions empren per calcular la previsió de cultiu que han de plantar, ja que no els poden quedar excedents”. Així, si jo he dit que el meu consum mensual màxim serà de 40 grams, quan arribi a aquest topall l’associació ja no em facilitarà més maria fins al mes següent. Al meu club la quota de sòcia són 20 euros anuals, que abono a l’instant. Si volgués, a partir d’aquest precís moment ja podria demanar que em dispensessin part d’aquests 40 grams de marihuana que he dit que consumiré mensualment. I com funcionaria la transacció? Doncs abonant a l’instant el percentatge de la meva quota variable en funció del que vulgui consumir en aquell moment.

Amb la Joana hem anat fins a una de les taules del fons. L’ambient és totalment tranquil. Mentre es fa un porro, em comenta el mateix que m’ha explicat la Laura al matí: “Quan tu et dónes d’alta com a sòcia, el que estàs fent és demanar al club que cultivi una o dues plantes per a tu i en tingui cura”. Quan acaba de liar el canut, l’encén per començar a fumar i jo aprofito per explicar-li una de les visites que he fet per informar-me sobre el tema: el Hash Marihuana Cáñamo & Hemp Museum de Barcelona, que està al número 35 del carrer Ample. Després de dinar m’hi ha rebut en Ferenz, un holandès ben plantat que porta la comunicació del centre.

Quan tu et dónes d’alta com a sòcia, el que estàs fent és demanar al club que cultivi una o dues plantes per a tu i en tingui cura.

Aquest museu, que es va inaugurar el maig de 2012, es troba en un edifici modernista impressionant: el Palau Mornau. Mentre anem parlant de les peces exposades, totes provinents de la col·lecció privada del propietari, m’ensenya sales com la industrial, on es poden observar les desenes d’utilitats del cànem: des de les veles i les cordes dels vaixells de Colom fins a un model de sabates Louis Vuitton passant per les fibres de cànem emprades per Henry Ford a la carrosseria d’alguns dels seus cotxes. També hi ha la sala de la prohibició, on s’hi exposen cartells de pel·lícules americanes dels anys 1930: Marijuana, Assassin of Youth, Reefer Madness. El meu guia particular m’explica que és en aquesta època quan es comença a demonitzar la marihuana: “Tots aquests films tenen el mateix missatge: la marihuana et fa tornar violent i boig i, en conseqüència, t’acaba convertint en un criminal”. Però Hollywood no estarà sola. L’any 1961, Nacions Unides celebra la Convenció Única sobre Estupefaents on, a les ja il·legalitzades cocaïna, heroïna o morfina, s’hi afegeix per primer cop el cànnabis.

És justament en aquesta convenció en la qual es basa la llei 17/67 d’estupefaents espanyola, que és la que encara perdura a dia d’avui, sense que s’hagi canviat una sola coma des d’aleshores. “Una llei franquista”, m’ha assenyalat la Laura en la nostra trobada, “que és d’àmbit administratiu i que dóna a l’Estat el control sobre l’elaboració, el cultiu, el tràfic, l’ús i el consum dels estupefaents en general, incloent-hi els medicaments.” Les ja esmentades tres conductes atípiques apareixen en escena el 1974, quan el Tribunal Suprem fa una nova interpretació de l’article 344 (actual 368) del Codi Penal, i es despenalitza el consum de drogues.

Alcohol i cànnabis: busca les set diferències

Des que sé que he d’escriure sobre això, em ronda pel cap una pregunta recorrent: quina és la gran diferència que hi ha entre l’alcohol i la marihuana? Al cap i a la fi, la marihuana és la tercera droga recreativa més consumida als països occidentals després de l’alcohol i la nicotina.

Per Internet em topo amb un article d’un dels grans defensors de la legalització de la marihuana: el filòsof madrileny Antonio Escohotado, on hi diu que la diferència entre les drogues legals i les il·legals “és la diferència que hi ha entre l’aigua beneïda i la de l’aixeta”. A la recerca d’una mica d’història del pensament, em poso en contacte amb un altre filòsof que em queda més a prop: el barceloní Mariano Veloy. “La marihuana sempre s’ha relacionat amb les substàncies que alteren la consciència. En la tradició grega, on aquest tipus de substàncies estaven permeses, a les bacanals se’n consumien moltes. El que potser no sap tothom és que el germà de Bacus era Apolo, que és el déu de la raó, de la consciència nítida. Així, Bacus i Apolo representaven els dos estats de la consciència, que els grecs entenien com a totalment complementaris.”
En Mariano s’atura i respira profundament. Sembla que s’acosta un gir en la història: “Però llavors va arribar Plató i ho va canviar tot: la seva vocació per assolir un coneixement sense alteracions de cap tipus el va portar a depreciar i reprimir el coneixement dionisíac. Si a l’obsessió de Plató per la ment nítida hi afegim el pas de les religions politeistes a les monoteistes, ja ho tenim tot fet: la repressió del nostre costat dionisíac ja no només existia en l’àmbit del coneixement, sinó que també passava al comportament.”

Estareu amb mi que els catalans tendim a creure que hem inventat la sopa d’all. I, ves per on, es veu que això del seny i la rauxa ja ens ve dels grecs. Tot i que la resposta m’ha ajudat a posar les idees en context, encara hi ha una pregunta que em queda penjant: per què l’alcohol està acceptat socialment i la marihuana no? En Jordi Bernabeu, psicòleg especialitzat en drogodependències de l’ajuntament de Granollers, m’ajuda a trobar la resposta: “Totes les cultures tenen la seva droga social. En el nostre cas, la societat europea està totalment lligada a l’alcohol. No cal fixar-s’hi gaire per adonar-se’n que a Europa no es concep cap tipus de celebració sense la presència d’alguna beguda alcohòlica. En canvi, en força indrets africans o asiàtics beure alcohol es considera moralment reprovable, cosa que no els passa amb la marihuana”.

Per què ens droguem?

La Joana em passa el porro i a mi em ve al cap una pregunta que de tan senzilla em sembla absurda: per què ens droguem? La veritat és que els humans portem fent-ho des que existim. Però la resposta és tan òbvia que de vegades ens n’oblidem: les drogues ens provoquen plaer. “Si les drogues tenen efectes negatius és perquè també en poden tenir de positius. Quin rendiment en tregui cadascú d’aquests efectes ja és una altra cosa”, puntualitza el Jordi. Entre tanta recerca, he contactat via mail amb el magistrat de l’Audiència de Barcelona Santiago Vidal, que ha trobat un forat a la seva agenda per contestar-me a unes quantes preguntes. La primera busca l’essència de tot plegat: com a individus, tenim dret a consumir el que vulguem? “El dret d’autodeterminació personal és —al meu modest punt de vista jurídic— il·limitat. Tothom pot decidir què consumeix i com vol viure (o posar fi) la seva existència. L’única restricció ètica i legal a aquest dret fonamental és el respecte pels drets dels altres, és a dir, que totes les decisions que prenguem ens afectin només a nosaltres.”

Torno a la meva conversa amb el psicòleg Bernabeu, que creu que hi ha una confusió en el llenguatge: “No s’hauria de parlar de legalització, sinó de regulació legal. Quan tu dius que legalitzaràs alguna cosa dóna la sensació que obriràs la veda: apa, tothom a fumar porros sense parar. I no es tracta d’això. El que s’ha de fer és regular el consum de les substàncies, com passa amb el tabac i l’alcohol. No es pot fumar a tot arreu, no es pot comprar alcohol a tot arreu. Hauria d’arribar un moment en què potser no es puguin fumar porros pel carrer, però que sí et deixin portar la substància a la butxaca”. Com quan surts del súper amb les llaunes de cervesa fins a casa, penso jo.

Es pot portar cànnabis pel carrer?

Al club no hi ha entrat ningú més en la estona que hi hem estat fent-la petar. Ara ja se’ns comença a fer tard i decidim marxar. Si la Joana es vol emportar la maria a casa s’arrisca a que l’aturin pel carrer i li posin una sanció per tinença a la via pública. Per saber de primera mà quins riscos correm, he contactat per via telefònica amb Mossos d’Esquadra. El sergent que m’ha atès ha anat al gra: “No, no es pot portar marihuana a sobre. Si trobem algú amb una quantitat que es pot entendre per a consum propi, li obrim un expedient administratiu i li decomissem el material. Si algú està consumint maria en un parc públic, posem, a les cinc de la tarda, fem el mateix. Ara, si topem amb algú que porta 15 bosses a sobre, això ja és una altra cosa: el detenim”. Hi ha gent que m’ha recomanat que el millor lloc per portar maria pel carrer és als sostenidors o, en el cas dels nois, els calçotets. Li pregunto al sergent el perquè d’aquesta recomanació: “Suposo que ho fan per entorpir l’acció de la policia. Però si el policia té indicis que aquella persona pot estar traficant, se la porta a comissaria i llavors se l’escorcolla sense problemes”.

Hi ha clubs que han estat escenaris d’entrades d’ordre i registres. Li pregunto al sergent quin procediment segueixen: “Si s’està traficant amb substàncies, al local hi poden arribar a entrar més de 500 persones al dia. Els veïns s’estranyen amb tant de moviment i ens avisen. Llavors, a partir de la denúncia d’un particular sempre actuem de la mateixa manera: esperem a que la gent que entra al local en surti i l’escorcollem. Si porten marihuana a sobre, els preguntem on l’han comprat i molts ens diuen que al local. Quan, després de preguntar a unes cinquanta persones la resposta és la mateixa, ja tenim suficients indicis de tràfic. Llavors, avisem el jutge i ell ens dóna el permís d’entrada”. Quan li comento aquesta explicació a l’advocada , em diu que “en els casos en els que la policia actua i fa registres a la gent que surt d’una associació, aquesta hauria de sancionar a qui atura per la tinença o el consum a la via pública, però no als clubs, que no tenen potestat per escorcollar la gent quan surt del seu local. En tot cas, el que la policia hauria de fer és controlar que les quantitats que porta la gent a sobre siguin per al consum diari. Si són superiors, sí que haurien d’actuar contra el club, perquè aleshores es podria entendre que l’associació no estaria fent la feina ben feta”.

Si trobem algú amb una quantitat que es pot entendre per a consum propi, li obrim un expedient administratiu i li decomissem el material.

Però, és clar, què s’entén per consum propi? “Com que no està regulat, des del nostre bufet nosaltres sempre aconsellem que les associacions dispensin com a molt cinc grams diaris per soci, que és el que el Tribunal Suprem estima com a consum propi. A partir d’aquí, cada associació pren les decisions que li semblen oportunes.”

En la nostra conversa matinal, la Laura m’ha reiterat que quan t’enxampen amb maria pel carrer “no es tracta de la quantitat de droga que portes a sobre, sinó de si hi ha un ànim de facilitar, afavorir i promoure el consum il·lícit. Pot ser que portis una quantitat de marihuana relativament petita, però que la tinguis repartida en diverses bossetes, que vagis amb molts diners i una llista noms a la butxaca. Sigui com sigui, ningú et treu una sanció administrativa en forma d’una multa de, com a mínim, 300,52 euros, perquè així ho regula l’article 25.1 de la llei orgànica de Seguretat Ciutadana de 1992”. En aquest punt, cal afegir que si l’avantprojecte de la reforma d’aquesta llei impulsat pel govern tira endavant, les multes pujaran d’un mínim de 1.000 euros a un màxim de 30.000 (i no, no hi he posat cap zero de més a les xifres).

D’on ve la maria que consumim a Catalunya?

Com en tants d’altres, a l’Estat espanyol la plantació de marihuana per a consum medicinal està permesa. De fet, per plantar marihuana legalment a casa nostra només ho pots fer d’una manera: amb un certificat sota el braç de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris . La Laura m’ho havia comentat en la nostra conversa: “Aquestes llicències només les donen a farmacèutiques amb fins higiènics i sanitaris i que distribueixen a terceres persones. I un club cannàbic, com és obvi, no compleix cap d’aquests requisits”. Al museu, entre tant de flascó de vidre, en Ferenz m’ha comentat que a Holanda tampoc són legals les plantacions de marihuana per al consum recreatiu. “No té cap tipus de lògica: pots comprar marihuana, però no la pots plantar. És una incongruència gegant.”

He aprofitat un moment de la curta conversa amb el sergent per preguntar-li si se sap d’on ve la maria que es consumeix a Catalunya, i m’ha dit que “principalment, el cànnabis té dues procedències: casa nostra, ja que és una planta molt generalitzada, o el nord del Marroc, on la llei és més permissiva amb les plantacions. De fet, t’he de dir que l’Estat espanyol és més exportador que importador”. El sergent em confirma que “a casa teva, tu pots tenir i consumir una o dues o tres o quatre, ja que es pot entendre que és per consum propi. Ara, quan estem parlant de 50, 100 o 1000 plantes, això ja és una altra cosa”.

Una de les preguntes que li he fet a la Laura és si els cultius dels clubs de marihuana són legals o il·legals. Em diu que “avui en dia, si tu pots demostrar que la plantació és per una associació i que no derives res al mercat negre, en principi no estàs cometent un il·lícit penal. És un il·lícit administratiu, per no tenir la llicència de l’Agència Espanyola de Medicaments, però per això no et poden demanar penes de presó, sinó que et demanaran sancions econòmiques. Quanta més documentació tinguis, més lluny estaràs de la presó. Has de tenir els papers molt ben organitzats. Però ja ho hem dit, cada cas que trobi la policia s’haurà de portar davant d’un jutge perquè ell decideixi, amb la informació sobre la taula, si és delicte o no”.

Amb aquest escenari, els clubs es veuen obligats a amagar les seves plantacions en naus industrials. Què comporta això? Que, com en tot, hi hagi qui vulgui aprofitar aquesta invisibilitat i planti més marihuana de la que tocaria per traficar amb altres països d’Europa. “Hi ha xarxes criminals a petita escala”, em diu el sergent. “Amb la maria es poden fer molts diners i molt ràpid i hi ha gent que s’hi veu temptada.”

Li pregunto al magistrat Vidal si la legalització de la marihuana col·laboraria a la disminució de les xarxes criminals i em respon que “el fenomen de les organitzacions criminals dedicades al tràfic de drogues és molt més present —i perillós— quan es tracta de substàncies estupefaents que causen greu dany a la salut, com l’heroïna, cocaïna, MDMA, etc., i cal lluitar aferrissadament contra aquesta mena de delictes. Però en quant a la marihuana, els qui s’hi dediquen són bàsicament ‘camells’ que han trobat en aquesta activitat l’únic mitjà de subsistència, és a dir, l’últim esglaó d’una cadena que si es legalitzés la compravenda no existiria”. Em torna a venir al cap el filòsof Escohotado, que de tant en tant recorda que Al Capone i el crim organitzat se’ls va inventar la creuada contra l’alcohol del govern nord-americà dels anys 20 i 30 del segle XX.

Regulació del cànnabis?

Fa un temps ningú parlava de clubs cannàbics. En menys de dos anys ja n’hi ha més de 200, tot i que ara per ara és impossible saber amb exactitud quantes associacions hi ha a Catalunya. Quan algú vol formalitzar un club social privat de fumadors de marihuana, s’ha de donar d’alta al Registre General de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat i al Registro Nacional de Asociaciones. La Laura em dóna un motiu a aquest nombre incert: “Com que no hi ha cap regulació que els obligui a especificar que són clubs de marihuana, hi ha un ball de xifres constant”.

A la pregunta de si està a favor de la legalització de la marihuana, Santiago Vidal té una resposta clara: “Sí. Com ja han fet altres països, caldria tractar la distribució i venda com si fos un medicament. L’actual manca de regulació específica no fa més que potenciar la clandestinitat, en perjudici dels consumidors”. I continua dient: “Sempre he pensat que amb aquest tema hi ha molta hipocresia social i política. Es criminalitza el consum de marihuana i haixix alhora que es permet —i fins i tot es potencia— el consum de tabac, alcohol, etc. Tots aquests productes són perjudicials si se n’abusa, però no si en fem un consum responsable. L’existència d’associacions que regulin el cultiu, la distribució controlada, la qualitat del cànnabis i la identitat del consumidor, és un pas endavant en la transparència”.

Aquests dies, la marihuana és notícia per diversos motius: l’Uruguai s’ha convertit en el primer país del món en regular la producció, distribució i venda de marihuana. Al parer de Vidal, aquest és un bon model: “Cada país té competència per legislar en aquesta matèria, sempre que compleixi la Convenció Única de Nacions Unides; en la meva opinió, seria bo que el govern controlés sempre —a través del departament de sanitat— la producció (amb autoritzacions administratives) i la distribució”.

A la iniciativa uruguaiana cal sumar-li la de dos estats nord-americans (Washington i Colorado), que han permès la venta amb finalitats recreatives en establiments autoritzats. Mentrestant, aquest mes de febrer el Parlament català ha aprovat una moció per normalitzar l’activitat de les associacions cannàbiques en un termini de quatre mesos. En aquest període, haurà de presentar una proposta de regulació dels clubs. “Regular un fenomen que ja existeix i que no es pot eradicar és sempre un exercici assenyat”, assegura Vidal. “Hi estic totalment a favor. El principal benefici consistiria en conèixer l’abast dels hàbits de consum, fer transparent i per tant més controlable l’activitat de les associacions i clubs cannàbics, i fer aflorar la xifra de diners que mou aquest mercat, la qual cosa també comportaria ingressos tributaris a la caixa pública.”

La proposta va tirar endavant amb el suport de tots els grups del Parlament menys un: el Partit Popular de Catalunya. Caldrà veure com reaccionarà el PP espanyol en quatre mesos. El magistrat Vidal està completament segur que hi haurà un xoc, “a l’igual que ja li va passar l’any 2012 al govern d’Euskadi. La ideologia conservadora de l’actual Partit Popular amb majoria absoluta al Congrés comportarà una disparitat de criteris que haurà de ser resolta pel Tribunal Constitucional”.

Drogas no, gracias?

El Jordi, potser per les seves lectures, potser per la seva experiència de psicòleg “de carrer”, torna a posar llum sobre les meves ombres: “Vivim en una cultura que ha entès que la millor manera de no tenir problemes amb les drogues és no consumint-les. És una herència que arrosseguem dels anys 80, quan el gran problema era l’heroïna i davant de certs consums potser sí que és millor l’abstinència. En ple 2014 encara se segueix aquesta lògica i avui en dia s’ha convertit en una resposta molt simplista, perquè només funciona amb la gent que no vol consumir”.

Jo ja m’he acomiadat de la Joana, he arribat a casa i ja m’he posat al llit. Abans de caure en el son, penso en els darrers minuts de conversa que he tingut amb el Jordi: “L’abstinència, per molt que l’Estat te la vulgui imposar, només funciona si es tracta d’una decisió personal. L’Estat no ens pot dir: Drogas? No, gracias. Ningú deixarà de consumir perquè li digui l’Estat: la gent no consumeix perquè considera que així està millor”. Una comparació m’ha cridat l’atenció: “La política pública està per evitar problemes i responsabilitzar la gent, no per moralitzar. És com en les polítiques d’hàbits saludables amb el sexe: avui en dia no alliçonem la gent sobre amb qui s’ho ha de fer, on i com. A la gent li diem: fes servir el condó i punt. Doncs aquest hauria de ser el model amb la marihuana: si la consumeixes, fes-ho de la millor manera possible i, per estar-ne segur que ho fas, nosaltres t’explicarem com. Som una societat hipòcrita: ni tan sols hem sabut donar un discurs sensat sobre l’alcohol, que és la primera causa de tractament de drogues a Catalunya”. I m’adormo preguntant-me si pel que fa a la marihuana el meu país decidirà fer un pas ferm cap endavant o, com ha sentenciat en tants d’altres aspectes, seguirà ancorat en un passat que encara ens pesa com una llosa a l’esquena.