Bar Copèrnic

A quin barri esteu i per què?
Estem a l’Eixample Esquerre, a prop del parc Joan Miró.

Què haurien de saber els clients del teu negoci?
Oferim cuina tradicional, honesta i per a totes les butxaques. Que els productes que tenim els triem amb criteris ètics més enllà que econòmics, perquè entenem el consum com un acte polític. I que volem revertir la degradació dels oficis de cuiner i cambrer, principalment a partir d’uns horaris i uns salaris dignes, compatibles amb la vida (no laboral) i amb la salut mental.

Els que venen per primera vegada han de tastar…
L’ensaladilla. O el tombet o el cap i pota.

Una cosa que mai serviries a un client:
Exactament el mateix que no m’agradaria que em servissin a mi.

Vinga, sigues honest. ¿Alguna vegada t’has enamorat d’un/una client/clienta?
Jo no. Els cambrers no sé si poden dir el mateix…

Si el teu local fos un superheroi o superheroïna, qui seria? Per què? 
Un picas empoderat. Portaria guants de rentar i gorra de xef. I la roba interior per fora, és clar. Les seves armes podrien ser un »nanas» (per fer desaparèixer tota la merda del món de la cuina professional) i un miserable (per aprofitar-ne les engrunes bones i perquè és el meu estri preferit). El seu superpoder podria ser fer passar vergonya a tots els que pensen que la cuina pot justificar que es degradi la dignitat de qualsevol persona.

Posats a combatre el crim als carrers de Barcelona, quin problema solucionaries primer?
El primer, sens dubte, l’habitatge. L’habitatge mai s’hauria d’haver convertit en un bé de consum. El segon: faria que les empreses que s’hagin de posar etiqueta no siguin les «eco», les «slow», les «km0», ni les ètiques, sinó totes les que no ho són.

Si el teu bar fos un animal, quin seria? 
El pardal del logo. Per poder fer de megàfon i per poder-se enlairar (enlairar-se com a sinònim de ser lliure i de creure que tot és possible).

Què faries amb 100.000 euros?
Primer intentar que m’hi càpiga la xifra al cap (o comprar una calculadora). Després, segurament, enredar a més gent per comprar un edifici i fer-ne una cooperativa d’habitatge. Que tindria, sí o sí, cuina, rentadora i manxa de bicis col·lectives.

El client sempre…
Sempre li has de dedicar el màxim d’atenció, atorgant-li la mateixa importància que a qualsevol altre. És a dir, l’ideal seria viure-ho com que tota la feina que has fet, està dedicada a aquell client. No s’han de tractar diferent. Ara, ni la seva dignitat està per sobre de la de qui el serveix ni el client sempre té la raó. Els usuaris (de qualsevol servei/bé de consum) haurien de confiar més en la professionalitat de qui els ofereix. Quan això no passa és que alguna cosa va malament.

Anomena tres clients habituals:
Ester, la veïna que ens va oferir fidelitat incondicional des del primer dia que es va asseure al tamboret, Les noies del Gòtic, no fallen ni una setmana i molts veïns generosos, que ens afalaguen amb els seus feedbacks, que ens donen suport a les xarxes i que vénen assíduament. Val més no enumerar-los, perquè seria horrible deixar-se’n algun; però són importants i segurament no s’imaginen el suport moral que representen per nosaltres.

Anomena fins a 3 negocis barcelonins preferits:
Petit Ballet, Vermuteria Lola i Lauria 2.

¿Què posa als tovallons?
Els nostres tovallons són de roba, per no malbaratar.

Què és el més estrany que t’han demanat?
Braves amb la salsa a part. De què tenen por?

Què és per a tu una Happy Hour?
Bé, alguna cosa que costa la meitat durant una estona, no? És com el Black Friday de la restauració.