Ilustración: Miguel Bustos

Tot sembla indicar que durant 2019 tocarà viure una nova crisi econòmica, fruit d’un sistema capitalista imperfecte. a la recerca d’una alternativa, aquest mes us portem un temazo amb vocació de servei públic. conèixer millor el cooperativisme local és una bona manera de començar a plantejar-se si realment treballem, convivim i consumim de l’única manera possible.

Contradiccions de la ciutat global  

Actualment, les ciutats globals (“cosmopolites”, “connectades”, “competitives”, “creatives”) i les seves aspirants, més o menys afortunades, viuen en una permanent contradicció. Per una banda, gaudeixen d’una marca de ciutat reconeguda a nivell mundial, atreuen inversors, talent, turistes. Són bullicioses, estimulants, innovadores; disposen d’una rica vida cultural, gastronòmica, artística. Fomenten la diversitat, la mobilitat, la comunicació; aporten prestigi, oportunitats i contactes a qui les gaudeixen. A nivell mundial, Nova York, Tòquio o Singapur encapçalen aquelles ciutats que Saskia Sassen definí com a centres de comandament de l’economia global. A Europa, ciutats com Londres, París, Milà, Viena, Berlín o Barcelona lideren els rànquings a la millor reputació en rebre la inversió estrangera, els congressos internacionals, el desenvolupament de les TIC, la ubicació d’escoles de negocis, les patents científiques o els viatgers que arriben als seus aeroports. 

 No obstant, la majoria d’elles amaguen una contradicció. Per sota de l’èxit, importants sectors de les classes populars locals —i encara més si són d’origen estranger— són desnonats i sobreexplotats en diferents camps econòmics. Dones migrades amb baixos salaris netegen oficines dels clústers biomèdics o tecnològics, hotels i apartaments turístics. Joves precaris pedalen la logística del repartiment a domicili. Multituds sobradament qualificades feinegen sense drets a cuines i restaurants vibrants i cosmopolites. Quins són els fonaments econòmics de les ciutats globals, que fan crònica la dolorosa contradicció social urbana? 

El règim d’acumulació turístic-immobiliari 

Mentre que a les ciutats alemanyes de la Baixa Edat Mitjana es saludava als visitants amb l’adagi “Stadtluft macht frei” (“l’aire de la ciutat us alliberarà”), per la promesa que les relacions socials urbanes trencarien l’obligació tradicional de servir un sol amo, avui viure i treballar en algunes ciutats del sud europeu és posar-se a disposició d’un nou amo global: el règim turístic-immobiliari. Com hem arribat fins aquesta paradoxa? 

Per sota de l’èxit, importants sectors de les classes populars locals —i encara més si són d’origen estranger— són desnonats i sobreexplotats en diferents camps econòmics

 D’ençà la crisi capitalista de 2008 i la seva gestió política, quan els Estats decidiren rescatar la banca i no les persones, han emergit més nítidament les ciutats neoliberals o ciutats emprenedores: les ciutats com a palanca per a l’acumulació privada del capital. Quins són els principals trets del seu model econòmic? En primer lloc, la  concertació pública-privada, definida per David Harvey com “l’orquestració de la inversió pública al servei de projectes estratègics de l’empresariat urbà i global”. És a dir, una urbanització que generi rendes de monopoli pel capital privat. A Barcelona, la concertació entre l’administració municipal i el capital privat s’ha desenvolupat a partir de consorcis com Turisme de Barcelona, Barcelona Growth o el Consorci Zona Franca, plataformes de desenvolupament econòmic que han conciliat els interessos del capital turístic, tecnològic, logístic o immobiliari, amb l’estratègia econòmica municipal. En segon lloc, les ciutats neoliberals han aguditzat l’aposta de les economies urbanes pels motors de creixement. Sigui el turisme, la biomedicina o la smart city, prioritzen l’especialització, tematització o monocultiu productiu del territori, on a partir de clústers empresarials, universitats i inversió pública es fomenta que un tipus d’activitat econòmica modeli el conjunt de l’espai urbà. En tercer lloc, les ciutats neoliberals sospiren per la marca de ciutat, que cerca posicionar-la en el mercat de les metròpolis globals, a partir de la síntesi interessada de les identitats urbanes i la reducció de la complexitat de vides i conflictes socials. La marca Barcelona, per exemple, disposà dels Jocs Olímpics de 1992 com a trampolí per la recerca d’inversors i turistes: fou el símbol de la modernització capitalista i d’un nou model econòmic i social urbà. Quina ha estat la conseqüència d’unes polítiques basades en la concertació pública-privada, els motors de creixement i la marca de ciutat? Doncs un procés sostingut d’apropiació privada de la riquesa urbana, que ha facilitat que durant la crisi econòmica es disparessin els indicadors de segregació, com ara la renda familiar disponible o l’esperança de vida —10 anys de diferència!— entre districtes rics i pobres. Ciutat neoliberal, ciutat desigual.

La crisi, a més, ha propiciat que nous actors econòmics aterrin a les ciutats. En primer lloc: fons d’inversió global com Blackrock, Goldman Sachs o Qatar Investment, que a l’Estat espanyol aprofitaren el desmantellament del sistema de caixes, així com la complicitat d’algunes administracions, per apropiar-se d’un important patrimoni immobiliari. Avui, aquests fons —Blackstone, amb les seves socimis, detenta més de 13.500 habitatges— s’apropien de barris de protecció oficial i blocs sencers d’habitatges, expulsant-ne el veïnat. En segon lloc: el capitalisme de plataforma —Google, Facebook, Uber, AirBnB, Amazon— al capdamunt de la piràmide econòmica mundial: digitalització i economia de les dades, deslocalització productiva, elusió (legal) i evasió (il·legal) impositiva, treball precari (“col·laboradors flexibles”) i desregulació dels drets laborals. Els gegants del capitalisme de plataforma s’apropien de les estructures productives, comercials i de distribució locals, transformant la matriu econòmica urbana en un règim d’acumulació que recombina capitals. AirBnB: capital tecnològic, immobiliari o turístic? Règim d’acumulació turístic-immobiliari! 

En aquest model d’acumulació —en què els desnonats són els acomiadats de la ciutat-empresa—, un nou proletariat emula l’obrerisme naixent de mitjan segle XIX. Els riders de Deliveroo, els conductors de ricksaws, els guies turístics per propines, les precàries dels museus i la cultura, les kellys que netegen hotels i apartaments, els manters… tots ells configuren un nou proletariat urbà, tots ells sofreixen l’explotació del règim turístic-immobiliari, i la comparteixen amb les llogateres que poden ser desnonades o els coworkers que paguen per treballar. Aquesta força productiva dels habitants de la ciutat global, però, s’autoorganitza i lluita, reinventa el sindicat i la cooperativa, transforma la ciutat-empresa en una economia urbana que posa al centre les persones i les seves necessitats. 

De la ciutat-empresa a la ciutat–cooperativa 

Com transitem de la ciutat neoliberal cap a una ciutat al servei del bé comú? Doncs pensant les ciutats d’igual manera que l’economia social i solidària. No com a escenari per a l’acumulació privada del capital, sinó com a espai per a la vida, per a la resolució equitativa i emancipadora de les necessitats col·lectives. Avui, a les ciutats de la segona dècada del segle XXI les experiències cooperatives, associatives, mutualistes i comunitàries de l’Economia Social i Solidària (ESS) són un bon punt de partida per pensar el canvi socioeconòmic urbà. A Barcelona, prop de 5.000 iniciatives fan economia al servei de les persones: amb organització pròpia, compromís social i arrelament territorial, produeixen, intercanvien, consumeixen, cuiden, gestionen o financen bens i serveis. De l’economia social més convencional a l’economia solidària postcapitalista, la satisfacció de les necessitats urbanes s’afronta amb cooperatives, associacions, mercats d’intercanvi, horts comunitaris, centres autogestionats, espais de cura col·lectiva o entitats de finances ètiques. L’Economia Social i Solidària es configura com un àmbit socioeconòmic específic, diferent al públic-estatal i al privat-mercantil, un ecosistema econòmic, polític, social i cultural organitzat a partir dels valors i les pràctiques de la cooperació, la democràcia, la justícia, l’equitat i la participació. A Barcelona, dóna feina a 53.000 persones (el 8 % de l’ocupació) i aporta un 7 % del PIB.

El cooperativisme, en aquest àmbit, juga un paper destacat a l’hora d’organitzar la producció, el consum o l’estalvi dels habitants de la ciutat. Segons l’Aliança Cooperativa Internacional, una cooperativa és una associació de persones que, mitjançant una empresa de propietat col·lectiva i gestió democràtica, afronten necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals dels i les seves sòcies. A diferència de les empreses mercantils o capitalistes, les cooperatives són empreses que associen persones, no capitals; per tant el poder no s’exerceix en funció del capital aportat, sinó que són organitzacions gestionades democràticament per les sòcies, amb igualtat de drets i deures (una persona, un vot) i una participació activa en la presa de decisions.  

[separator type=»thick»]

Principis Cooperatius

[tabgroup layout=»vertical»]
[tab title=»Adhesió «]1. Les cooperatives són organitzacions voluntàries: són les sòcies i els socis els qui decideixen formar-ne part, sense cap discriminació.[/tab]
[tab title=»Democracia«]2. Socis i sòcies participen activament en establir les polítiques d’actuació i en la presa de decisions. Cada soci té un vot i tots els vots valen igual.[/tab]
[tab title=»Participació«]3. Per formar part d’una cooperativa cal aportar un capital i la seva gestió és democràtica.[/tab]
[tab title=»Autonomia«]4. Les cooperatives són organitzacions autònomes, gestionades pels seus socis que mantenen la llibertat i el control del seu destí.[/tab]

[tab title=»Educació«]5. Les cooperatives eduquen i formen els socis i sòcies i als treballadors i treballadores perquè contribueixin al desenvolupament de la cooperativa.[/tab]

[tab title=»Intercooperativisme«]6. Les cooperatives enforteixen el moviment cooperatiu treballant conjuntament amb estructures locals, nacionals, regional i internacionals.[/tab]

[tab title=»Comunitat«]7. Les decisions que pren la cooperativa han de ser responsables amb l’entorn en què està situada i promoure la participació en el desenvolupament de la comunitat.[/tab][/tabgroup]

[separator type=»thick»]

En funció de quina sigui l’activitat de la cooperativa, existeixen diverses classes: de treball, de consum, d’habitatge, d’ensenyament, de crèdit, de serveis, agràries… Quines d’aquestes experiències poden inspirar un nou model econòmic urbà? Som Energia, la cooperativa de consum d’energia verda, amb 50.000 persones sòcies i 90.000 contractes, pot inspirar la transició ecològica de l’economia urbana, així com Som Mobilitat (mobilitat elèctrica compartida) o Som Connexió (telefonia i internet) poden inspirar la transició cap a la mobilitat sostenible i les telecomunicacions ètiques. Coop57, Arç (assegurances) o Oikocrèdit són cooperatives de finances ètiques i solidàries, i operen en un sector —el financer— amb gran responsabilitat en el cicle immobiliari causant de la crisi urbana. És possible un sistema financer inspirat en el cooperativisme de crèdit o les finances ètiques? A La Directa, Crític o Sàpiens, la propietat del mitjà de comunicació està a les mans de les persones consumidores i treballadores; assenten les bases materials per a democratitzar la comunicació social de la ciutat i promoure una construcció horitzontal i plural del relat comú, que no marca. En la cultura, el cinema cooperatiu Zumzeig, l’escola de teatre El Timbal, la companyia Coop de Circ, la llibreria Pebre Negre o l’editorial Virus plantegen projectes culturals on les persones que produeixen i gaudeixen de la cultura no són un mercat pel patrocini de les grans marques comercials, sinó protagonistes actius d’una cultura transformadora. La Borda o Sostre Cívic, cooperatives d’habitatge en cessió d’us, són una alternativa a la hipoteca bancària i a la fragilitat del lloguer, i són projectades per cooperatives d’arquitectes com La Col, La Boqueria, Les Voltes o Celobert. A la majoria de sectors urbans, les cooperatives dibuixen els contorns d’una altra ciutat possible: inspiren el pas de la ciutat-empresa a la ciutat-cooperativa. 

Reptes per un futur cooperatiu 

Quina ha estat la recent evolució del cooperativisme a la ciutat? Com a resposta a la crisi econòmica, amplificada en mobilitzacions com el 15M de 2011, a Barcelona i Catalunya es visqué en un primer moment l’auge d’aquell cooperativisme de consum que aposta per la transformació social (sobretot en energies renovables) i de les iniciatives cooperatives vinculades a les finances ètiques. Un creixement orgànic propiciat per la consciència crítica de consumidors i estalviadors, que cercaren alternatives a la banca tradicional i les grans corporacions. En canvi, pel que fa al cooperativisme de treball, més exigent a nivell personal (riscos, equips, aportacions de capital, etc.), els primers anys de crisi foren de dificultat, i calgué el suport —a partir del 2015— d’una nova onada de polítiques públiques, tant d’àmbit municipal com català, per tal que el naixement de noves cooperatives de treball tornés a incrementar-se, aportant els exercicis de 2016, 2017 i 2018 els millors resultats dels darrers quinze anys. A més, les apostes transformadores del cooperativisme i del conjunt de l’economia social i solidària, juntament amb les noves polítiques públiques de promoció, han permès, finalment, que a Barcelona emergeixin importants projectes d’enfortiment socioeconòmic local, basats en una nova concertació pública-cooperativa-comunitària. N’és un exemple el BiciHub de la Mobilitat Sostenible, al Poblenou, de la mà de les cooperatives Biciclot i Barabara, amb suport municipal i de les finances ètiques. O Coòpolis, l’ateneu cooperatiu de Barcelona, un projecte de promoció econòmica cooperativa gestionat pel teixit local (La Ciutat Invisible, Col·lectiu Ronda, Grup Ecos, etc.), amb suport comunitari (Can Batlló), de la Generalitat i l’Ajuntament. O a Collserola, on cooperatives com L’Olivera recuperen els usos agraris de la muntanya. Gràcies a la tasca d’organitzacions com la Xarxa d’Economia Solidària (que des de 2012 organitza la Fira d’Economia Solidària de Catalunya), s’ha introduït l’ESS de forma transversal, a més, en les polítiques econòmiques de la ciutat i en els seus ens de desenvolupament local, com Barcelona Activa. 

Per construir la ciutat de la democràcia econòmica i social, necessitem una economia col·lectiva-pública, cooperativa, comunitària —al servei de les persones i no del capital

Per tal de seguir amb el procés cooperativista de l’economia de la ciutat, tanmateix, és necessari que aquest vagi més enllà de conjuntures polítiques i s’institucionalitzi un Consell Municipal d’Economia Social i Solidària, en tant que espai municipal de participació de tot l’àmbit cooperatiu, social i solidari de la ciutat, incloent també la Gestió Comunitària d’equipaments públics, l’economia feminista, l’agroecologia o l’economia de col·laboració procomú. En segon lloc, cal que les noves cooperatives creades es consolidin i intercooperin entre elles, a nivell sectorial i territorial, tot creant ecosistemes cooperatiu locals. En tercer, cal facilitar que la població d’origen migrant pugui participar i ser reconeguda com a protagonista de l’ESS, per tal que el cooperativisme segueixi essent una eina transformadora pel conjunt de les classes populars. I en quart, a Barcelona calen projectes cooperatius estratègics i d’una escala major en sectors com l’habitatge, les cures, la cultura, l’agroecologia o la mobilitat. Potser veuran la llum aquest 2019, un any per a consolidar l’onada cooperativista i donar l’oportunitat que tothom pugui participar del canvi cooperatiu. Doncs per construir la ciutat de la democràcia econòmica i social, necessitem una economia col·lectiva-pública, cooperativa, comunitària —al servei de les persones i no del capital—. Fem de Barcelona una cooperativa! 

[infobox maintitle=»Per a saber-ne més:» subtitle=»

  • Fernàndez, A., Miró, I. (2016), L’economia social i solidària a Barcelona, Marge.
  • VVAA (2018), Cultura Cooperativa a Barcelona, Coòpolis-ICUB.
  • Garcia, J. (2018), Economia solidària en 100 paraules, Icària.
  • Dalmau, M. (2018), Gràfica cooperativa a Barcelona (1875-1939), Marge Books.
  • Lacol i LCI (2018), Habitar en comunidad. La vivienda cooperativa en cesión de uso, Catarata.
  • Miró, I. (2018), Ciutats cooperatives. Esbossos d’una altra economia urbana, Icària.
  • Estivill, J. (2018), Invitació a l’economia solidària, Pol·len. » bg=»white» color=»black» opacity=»off» space=»30″ link=»no link»]