Algú parla de mi (Amsterdam Llibres), és una novel·la honesta i actual, feta des del marge i defugint les modes, on la veu irònica i agredolça del seu protagonista parla al lector d’un temps que, potser, ja tots hem perdut. De fet, l’autor, David Ventura Marquié (Barcelona, 1974), tot i haver publicat fa uns anys el recull de contes Estic treballant per arruïnar la meva vida, voltava fins ara per les rodalies del món edito- rial, allunyat de les seves colles literàries, i literalment: després de treballar com a periodista a Eivissa, és des de fa un temps a l’atur. Així, amb una mirada molt personal, i sense deixar de banda l’humor, en David ha escrit un llibre que, potser, parla de qualsevol de nosaltres.
The Kinks, “Where have all the good times gone”.
Segons la teva teoria, el 99% de la literatura catalana seria ciència-ficció perquè quasi sempre els personatges són culturetes molt ben alimentats. Algú parla de mi la vaig començar el 2004; si l’hagués escrit ara, els seus protagonistes estarien a l’atur.
El periodisme és un ofici en extinció, i “periodisme cultural” és un concepte tan pintoresc com ho puguin ser “música militar” o “justícia poètica”. Senzillament, no hi ha panorama.
En l’actualitat faig una vida nòmada però, quan escric, el meu cap i la meva ànima estan a Barcelona. No he aconseguit escapar-me del barri del Clot, que ja s’ha convertit en el meu Macondo particular.
No m’agrada parlar de mi mateix perquè, crec, és un tema molt avorrit. Sí que m’agrada utilitzar una veu molt pròpia i personal per parlar del món i la gent que ens envolta. Pel que fa a conceptes com modernitat i postmodernitat, coincideixo amb la cançó de Putilatex: “Mira, una moderna”.
Els personatges del meu llibre són reals: miserables i tendres, éssers vils que mereixen una segona oportunitat. Crec que el lector s’hi identificarà i se’ls farà seus.
Adoro totes les formes de cultura popular, sobretot les més estripades. El fanzine Mondo Brutto va ser una gran escola. No em fa cap vergonya dir que m’encanten “Gran Hermano” i els realities.
Més que per escriptors o escoles, sento afinitat per llibres concrets, com ara Suicidios ejemplares de Vila-Matas, Pell d’armadillo de Jordi Puntí o Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies. I en Quim Monzó, esclar.
Estic escrivint una novel·la sobre uns aturats amb una òptica vitriòlica i gamberra. També he fet una guia turística de llocs “bizarres” d’Espanya però no trobo editorial. Demostrar que el que escrius paga la pena és un esforç esgotador.
