Temps de crisis és temps de cabòries, però també d’explosions artístiques, de creativitat. Així ho pensava Einstein: en èpoques de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement. De fet, encara que amb la pandèmia actual els esdeveniments culturals s’interrompin, s’encongeixin, es facin ferides incises, al mateix temps, amb l’excés de temps lliure, es va generant un reguitzell de projectes creatius al nostre pas.

Al llarg de la història, sempre hem anat patentant i quedant-nos idees per nosaltres mateixos, de manera individual, però ara, amb la crisi sanitària del Convid-19, ens estem acostumant a compartir-les. En aquests moments, de l’atzar, la reflexió o de les videoconferències pel mòbil sorgeixen grans pluges d’idees, i fins i tot algunes es fan tangibles a través de les xarxes socials. Gràcies a aquestes plataformes, les iniciatives no només animen als veïns més propers, sinó que van molt més enllà. En el cas de Barcelona, algunes ja s’han fet realitat, com ara els comptes d’Instagram @terapia_vecinal i @carasquecuran.

Els confinats estem castigats al racó de pensar. Veure’m si n’aprenem.

A través d’aquest últim perfil, per exemple, es van publicant muntatges visuals amb selfies de treballadors hospitalaris en diferents punts de la ciutat, amb l’objectiu d’homenatjar-los. “Inicialment estava movent fils per anar a fotografiar els hospitals i fer un reportatge, però la cosa ha evolucionat des de la necessitat particular a la col·lectiva”, ens confessa Carmen Molina, la fotògrafa que ha fundat aquest projecte des del confinament. Segons ella, el resultat és un tu a tu, sense intermediari i sense sensacionalisme, durant l’hora de l’aplaudiment comunitari: “És un cercle que va sumant forces i es nodreix de la vitalitat dels treballadors hospitalaris, que són els que es deixen la pell a peu del canó mentre que els altres estem tot el dia a casa. És l’oportunitat de mirar-los als ulls de fit a fit, d’apropar-nos, d’emocionar-nos d’una manera especial i de reforçar el sentiment de pinya”.

Un altre gest amable que ha nascut durant aquest parèntesi és la proposta de la il·lustradora @marial_soy de reutilitzar llençols vells i donar-los una nova vida: convertir-los en pancartes com una nova fórmula de salutació. “Com que no podem sortir al carrer, hem buscat altres mitjans per comunicar-nos. Aquests dies, sortir a les 20 h pels balcons o finestres s’està convertint en una forma de transmetre missatges positius i sentir que no estem sols”, ens explica la il·lustradora. Per a ella, els missatges penjats a la balconada són tan vàlids ara com el primer dia: “Tant de bo que aquesta aturada obligatòria la recordem cada dia quan tornem a omplir els carrers. Ens està servint per aprendre i valorar les coses que realment ens fan feliç i ens donen pau”.

Com que no podem sortir al carrer, hem buscat altres mitjans per comunicar-nos. Aquests dies, sortir a les 20 h pels balcons o finestres s’està convertint en una forma de transmetre missatges positius i sentir que no estem sols

En realitat, tots sabem que estem vivint una etapa de psicosi i tensió, de teletreball i televermuts, però també una d’exploració, de desconnexió i reconnexió creativa, de fer zoom out i aprendre a repensar el món i el nostre entorn. “Ara mateix, tinc un sentiment estrany de confiança en què d’aquesta en sortirem i. quan ho fem, ens trobarem un món diferent, no sé si millor o pitjor, al d’abans. Els confinats estem castigats al racó de pensar. Veure’m si n’aprenem”, ens diu l’il·lustrador Miguel Bustos, qui en veure que molta gent està fent coses similars, ha creat una revista de jocs i activitats amb l’objectiu que els més petits es diverteixin i alhora, reflexionin sobre el que suposa estar reclosos. De fet, el quadern ha funcionat tan bé que, inclús, algunes escoles ja li han demanat per utilitzar-lo a les seves classes per desenvolupar la creativitat.

Paral·lelament, ens trobem amb la Març Rabal, artista visual que ha creat un diari animat del confinament a l’Instagram. Aquests petits films amb stop-motion són un registre del procés de composició del seu ordre domèstic, ja que per a ella, posar ordre no deixa de ser una forma per aconseguir un equilibri, una harmonia visual. Així, posant moviment als objectes que l’envolten i que tenen un magnetisme especial per a ella –com ara els llibres, quadres, eines de treball o utensilis de cuina–, es reflecteix el seu estam d’ànim. “Aquest diari és una manera d’escoltar com respiren els objectes que em fan companyia durant el confinament. De sobte, el món s’ha aturat i em trobo amb molt de temps al davant i un sol escenari: casa meva. Tot i que en aquest moment estem hiperconnectats, la soledat física pot arribar a ser una mica inquietant”, apunta l’artista.

Tot el que no ens movem físicament ho movem mentalment. I això és el que toca, no deixar passar el moment i treure’n reflexions d’ell.

Una vegada més, en un món globalitzat com el nostre, es reitera que només l’art ens salva, ens sosté de tots els esforços que fem, ens treu del pou, ens regala un somriure, just al costat de la comissura dels llavis, gràcies a la creativitat. “El bon rotllo és més contagiós que aquest virus. És més valent intentar connectar amb els altres i posar el nostre gra de sorra, que no pas deixar-se endur pel pessimisme i la por”, ens diu la Victoria, la persona que va penjant al compte @terapia_vecinal frases motivacionals projectades al balcó.

Per altra banda, la Carmen Molina afegeix el següent: “Em sento preocupada i també bastant activa, potser perquè tot el que no ens movem físicament ho movem mentalment. I això és el que toca, no deixar passar el moment i treure’n reflexions d’ell”. En efecte, estem davant de l’oportunitat perfecta per graduar-nos –sense haver d’anar a l’oculista– unes noves ulleres que deixin enrere els discursos esgotats de sempre. “Crear pot ser terapèutic. La creativitat en molts casos és una reacció instintiva de supervivència. Per tant, en temps de crisis és natural que els que necessitem aquest flotador ens hi tirem de cap. És un temps insòlit que permet una submersió molt profunda”, conclou la Març Rabal.