Llegeixo que l’animal amb els ulls més grossos del món és el calamar gegant. Ho trec de les pàgines de The Search for the Giant Squid, un llibre que vaig comprar fa més de cinc anys per a una altra persona i que va escriure el biòleg marí Richard Ellis. Ellis, que també és il·lustrador, explica que el motiu de tal mida no té res a veure amb la proporcionalitat del cos. Així, per exemple, veiem que el catxalot, que pot ser tan voluminós com el calamar gegant i neda per les mateixes profunditats marines, té els ulls semblants als d’una vaca. En canvi, els de l’Architeuthis, que és com es coneix científicament a aquest monstre, poden arribar a mesurar 38 centímetres de diàmetre (vaja, el que fa més o menys de llargada el diari que tens a les mans).

El calamar gegant fascina a la humanitat des de fa segles. Tot i que els primers albiraments autenticats daten d’un temps tan remot com el 1545, no va ser fins al gener de 2013 que un grup de científics japonesos van capturar en vídeo un exemplar viu i sa en el seu hàbitat natural, a prop de mil metres de profunditat de l’oceà Pacífic. Cinc segles i milers d’hores de recerca després de les primeres trobades, avui els teòrics encara intenten esbrinar alguns dels secrets de l’invertebrat més gran de la Terra.

Però no només els científics s’han interessat per aquest monstre marí de carn i sense ossos. Un dels pares de la ciència-ficció, Jules Verne (1828-1905), va voler que els protagonistes del seu famós Vingt mille lieues sous les mers s’enfrontessin, cos a cos, amb un grup de calamars gegants. Ens trobem al capítol XVIII de la segona part de la novel·la i els viatgers del Nautilus han de sortir del submarí, que es troba a la superfície, per matar els incòmodes calamars a cops de destral. Un dels animalots ha succionat amb els seus poderosos tentacles a un dels mariners i és evident que cal fer alguna cosa:

[quote align=»center»]“Per un moment vaig creure que el desgraciat que havia estat enllaçat pel pop1 podria ser arrancat de la poderosa succió d’aquest. Set dels seus vuit braços havien estat ja tallats. Només li quedava un, el que brandant a la víctima com una ploma, es retorçava en l’aire. Però en el moment en què el capità Nemo i el seu segon es van precipitar sobre ell, l’animal va llançar una columna d’un líquid negrós, secretat per una bossa allotjada al seu abdomen, i ens va encegar. Quan es va dissipar el núvol de tinta, el calamar havia desaparegut i amb ell el meu infortunat compatriota.”

Se sap de fa temps que els calamars gegants porten incorporats al cos, com els seus germans petits, sacs de tinta. La foscor del fons del mar, però, fa que la finalitat de la tinta (despistar a un possible predador) aquí sigui completament inútil: de qui et vols amagar allà on no s’hi veu ni un borrall? A més, quanta tinta hauria d’expulsar un exemplar de 13 tones de pes per intentar amagar el seu cos?

S’han vist calamars gegants (la majoria ja morts) a les costes de Dinamarca, Islàndia, Irlanda, Escòcia, les illes Canàries, Nova Zelanda, Japó, Sud-àfrica i Namíbia entre altres llocs. Però no, mai a les costes de casa nostra. El que sí que han contemplat les aigües brutes del port de Barcelona són les parets de l’Ictineo, el submarí que va idear l’inventor Narcís Monturiol (1819-1885) i que va tocar aigua per primera vegada el 28 de juny de 1858. I què té a veure Monturiol amb tot això? Doncs que ja fa uns anys que gent com l’enginyer Joan A. Forès apunta que Verne es podria haver inspirat en l’Ictineo per crear el seu Nautilus. En un profús article que us recomano llegir,3 Forès diu que no seria d’estranyar que Verne hagués llegit sobre l’existència del submarí català a Les Merveilles de la Science, una obra del divulgador científic Louis Figuier (1819-1894). De moment, però, només està provat que en un d’aquests anuaris, i sota el títol de Les bateaux sous-marins, apareix la notícia del submarí de Monturiol amb tot tipus de detall tècnics. Es va inspirar Verne en el submarí de Monturiol per construir el seu magnífic Nautilus? Chi lo sa.

Sé que els catalans som una mica pesats amb tot això del “nosaltres ho vam fer abans” o “nosaltres ho teníem primer”, però us he de confessar que en aquest cas m’encantaria que fos així. Monturiol va ser un home impressionant. Llegiu el que va fer i la boca us quedarà desencaixada. I tot i això, l’home, el geni, va morir abandonat i més pobre que una rata. Seria bonic, i fins i tot de justícia poètica, que Monturiol hagués servit d’inspiració per al segon escriptor més traduït del món4. Si tan sols algú ho pogués provar…

[divider]
[space height=»20″]

1) Verne utilitza indistintament els termes pop i calamar. Desconec perquè ho fa, ja que l’escriptor tenia un ampli coneixement científic.
2) Traducció barroera i casolana d’una edició en castellà.
3) El Nautilus de Jules Verne i l’Ictineu d’en Monturiol, publicat al web de l’Institut Nova Història.
4) El primer? El primer escriptor més traduït del món és una dona de misteri. Comença per Agatha i acaba per Christie.