On vivim les dones? Si penso en habitatge, inevitablement penso en el concepte llar, i la llar és l’espai de la dona segons la divisió sexual del treball que, vulguem o no, encara regeix la nostra societat. Exagerada dirà algú, la dona ja ha entrat al mercat laboral. Sí, respondré, però l’home encara no ha entrat a la casa.

Segons dades oficials, les dones dediquen encara gairebé dues hores més que els homes a tasques de la llar, de la mateixa manera que són les que més s’acullen al dret a demanar una excedència per a cuidar de persones en situació de dependència o les que més càrrega familiar assumeixen, combinant les exigències del mercat de treball i la criança, impossibilitant una conciliació de qualitat. Vaig estar treballant durant dos anys a centres educatius i puc dir (in)tranquil·la, que socialitzem la llar entorn d’una construcció desigual. Aquesta es posava en relleu cada cop que parlàvem sobre qui feia les feines a casa i com es repartien les tasques: la mare les feia, el pare ajudava.

Partits com Ciutadans o Vox fa temps que intenten que la violència de gènere retorni al concepte de violència domèstica o intrafamiliar. Volen que tornem a netejar els draps bruts a casa; que pensem que aquella dona que no obre la porta i no surt per deixar el marit, no ho fa perquè és poc valenta o no ho vol prou. Però sabem que això no és cert, que la violència en la parella (sense importar la fórmula que us uneix o ni tan sols si conviviu sota el mateix sostre), se sustenta i es retroalimenta de totes les altres violències cap a les dones que la societat patriarcal té en el seu si. Perquè això deixi de reproduir-se, les dones no només hem de sortir al carrer (on lamentablement tampoc caminarem tranquil·les), sinó que hem de criticar una cosmovisió que legitima el poder en mans de l’home i que permet que assumeixi menys responsabilitats familiars; hem de criticar els anuncis que imposen rols i models estereotipats d’acord amb un gènere o l’altre; hem d’acabar amb els models relacionals tòxics que ens diuen que l’amor és gelosia i patiment i que tot ho podrem pel simple fet de sentir-nos enamorades; hem d’emmudir les veus que diuen que una dona sola no pot fer prou.

Per poder abordar la violència de gènere cal que posem el focus a tot allò estructural, petit o gran i quotidià que la conforma, i no tancar la porta de casa i mirar cap a una altra banda.