La recepta màgica per sobreviure a aquests dies és la d’estar-se tancats a casa. Però per sort, davant del panorama apocalíptic, sempre ens quedarà la creativitat, la millor vacuna. De fet, la poesia ja ha trobat un racó entre les quatre parets. Aquest diari poètic de confinament pretén mostrar el dia a dia d’una jove inquieta que aprèn a conviure amb ella mateixa.
Dia 7: Salnitre
Sé, fins i tot, que amb els sentiments podem fer trampa.
MARTA PESSARRODONA
Uns sentiments inèdits se’m claven al dit petit com esquerdes de fusta mal tallada. És un dir, però les emocions se m’encallen com els xiclets mentolats a la gola. Aquestes emocions són cristal·lines com el salnitre, però alhora s’entelen tan de pressa com les finestres escalfades amb bafs de tabac. Són com els crostons de roca punteguda que em serveixen de butaca durant l’estiu: incòmodes i alhora, captivadors. Són sentits que deixen empremta, es descomponen, es desembotonen. Lapsus que s’afaiten el borrissol facial, es desfermen del cordó de la vamba de color beix, es descoloreixen com aquella camisa de franel·la de l’any u que ara fa de drap.
Per seguretat, tot allò que sentia ha canviat d’hàbits i s’ha engabiat entre les parets de casa, aquest nou paisatge tan poc romàntic.
Tinc l’avorriment i el mal humor com a banda sonora. Em molesta el tic-tac del rellotge vintage, l’habitació embalsamada, la balança trucada, la blancor del meu cos, els rumors virtuals que parasiten pel mapa diminut, o fins i tot, el meu germà fent gimnàs amb garrafes de cinc litres.
Dia 8: Guerra sense granades
La setmana va passant com si fos una guerra sense granades. O encara pitjor: un combat infantil amb escopetes de balins grocs, de plàstic. No entenc què està passant. Perquè alguna cosa passa: tinc la ràdio a tot volum, però m’embalo fent zapping amb dotze cançons –un disc sencer d’Oques Grasses– i després, en fer girar el dial. Res no em complau i no sé què estic cercant. Em ve de gust escoltar una cançó i al cap de cinc segons em ve de gust canviar-la. De cop i volta, comença una melodia que primer puc reconèixer com a xumba-xumba i després, com a reggaeton. Ara entenc què és el que passa: tinc l’avorriment i el mal humor com a banda sonora. Em molesta el tic-tac del rellotge vintage, l’habitació embalsamada, la balança trucada, la blancor del meu cos, els rumors virtuals que parasiten pel mapa diminut, o fins i tot, el meu germà fent gimnàs amb garrafes de cinc litres. Potser exagero –atresoro hipèrboles evidents– però, i si aquí tancada també faig escola, l’escola dels imprevists vitals? Diuen que la vida no només es basa en preveure, sinó també en viure imprevists.
Dia 9: Sensesostre multats
Els dies van coixos i tots els plans que tenia s’han enfosquit –fet ruïna– més ràpidament que un alvocat partit en dos. Mai abans no havia estat capriciosa i en canvi ara, no paro de tenir antulls, tant de dolç com de salat. Per posar un exemple, m’empatxo de pastissos casolans i ploro d’amagat per tots els concerts ja pagats que no aniré. Suposo que, de moment, m’hauré de conformar en sentir la veu vibrant de Bon Iver amb les pupil·les ancorades a la nova extremitat corporal –el mòbil– i no al Palau Sant Jordi. Espera, puc ser més egoista? Per què m’enrabio per tenir un dos per cent de bateria o no tenir piles pels comandaments de la Wii? No hauria d’estar pensant en totes les coses que he tingut la sort de fer fins ara i no en les que voldria fer? Mentre que jo tinc un llit per dormir, una nevera golosa, un balcó per socarrar-me al sol o un sofà per fer intentar llegir sense despistar-me, hi ha persones que viuen al carrer. Aquesta és una situació molt complexa, ja que respon a un fenomen multicausal, a un cúmul de causes estructurals que deterioren la situació de les persones més vulnerables, com ara l’augment del preu de lloguer, la precarietat o la insuficiència de recursos públics d’allotjament per donar resposta a les necessitats socials.
Quin sentit té que a la capital catalana s’estigui multant a persones sense llar per estar en la via pública? Si els sensesostre ja són persones vulnerables en situació de no alarma, amb la pandèmia encara tindran més probabilitats de contagiar-se i de contagiar, no? És surrealista. Per a elles, segur que el hashtag #JoEmQuedoACasa és un luxe de la classe alta.
He perdut la noció del temps. Visc en una espècie d’amalgama temporal on els matins són nits i les nits són converses mudes, abraçades sense tacte, mirades de reüll, excursions mesurades amb centímetres.
Dia 10: Amalgama temporal
No hi ha ningú, no hi ha presències, només un tel, una gasa, un baf, un vel difuminat
que es trenca i dissol o es recompon i conforma com una onada.
FRANCESC PARCERISAS
Una rentadora que només sap escridassar. Un bany –metres quadrats de pelusses– claustrofòbic. Uns fogons oliosos amb llesques de pa cremat. Un forn que no gratina: rosteix. Un cendrer pansit i un calaix amb panxa cervesera. Una butaca d’Ikea vestida amb més capes que una ceba: impossible que agafi el coronavirus. Un quadre abstracte. Uns pijames improvisats i uns mitjons desiguals. Un mànec de fregar que no frega: necessita una escapçada de pèls urgent (igual que les meves puntes obertes, però les perruqueries estan tancades). Un plat de pasta fet amb les restes del dia anterior. Un front setinat i arrugat de pensar massa.
He perdut la noció del temps. Visc en una espècie d’amalgama temporal on els matins són nits i les nits són converses mudes, abraçades sense tacte, mirades de reüll, excursions mesurades amb centímetres. És una espècie de tranquil·litat intranquil·la, de llibertat esclavitzada, d’autonomia submisa, i per això, he decidit silenciar els grups WhatsApp, i també la televisió. El telediari no feia més que llançar al vol notícies terrorífiques sobre X morts, infectats o curats: la maleïda corba ascendent.
Mantenir-me al marge de les xifres vertiginoses no sé si serà la solució, però almenys, no m’esgotaré mentalment.
Dia 11: Resilients
He tornat a caure en la temptació d’engegar TV3 i els periodistes han dit que per actuar, hem de ser resilients i allargar la pausa. També han informat sobre la campanya per a la prevenció de la violència masclista del Ministeri d’Igualtat, amb el lema “Estem amb tu, la violència de gènere la parem unides”. A més, han ensalivat una altra notícia: l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha obert les portes d’un pavelló a la Fira Barcelona per acollir a les persones en situació de vulnerabilitat que no tenen un allotjament on passar el confinament. Això inclou tant els sensesostre com aquelles persones que han estat desnonades o víctimes de la violència masclista.
Totes aquestes accions solidàries m’ha donat l’energia necessària per tornar a confiar en alguna cosa, per no sentir-me aliena a allò que m’envolta.
Dia 12: Desintoxicació tecnològica
Potser m’estic tornant addicta a quedar-me a casa i als carrers buits, desèrtics, silenciosos i sense una ànima. I potser quan tot això s’acabi (si és que s’acaba) necessitaré un programa de desintoxicació tecnològica. La veritat és que les meves mans només saben acariciar pantalles. Bé, gràcies a elles almenys he descobert els fantàstics confinavideos dels Stay homas, tres músics que comparteixen pis a l’Eixample barcelonès i pengen vídeos a l’Instagram cantant, rapejant i tocant instruments a la seva terrassa. Així que faré cas a una de les seves estrofes: Please stay home, it’s ok to be alone.
Em plantejo la possibilitat i el risc de contagiar-me abans d’un trastorn com l’ansietat que no pas del coronavirus. Però no, em prometo ser forta i tirar cap endavant.
Dia 13: Bisturís
Vivim per mostrar el més gran dels tresors: les solituds que compartim.
VICENT ALONSO
Els paràmetres s’han esfumat. La ficció i la no-ficció es barregen com el segon o cinquè còctel que abans prenia al bar del cap de cantó: ara el cap de cantó em sembla l’altra punta. Les teories sobre el virus es multipliquen. Les versions són imparables, com el virus en si mateix. Tots volem ser cirurgians, però només sabem operar amb crítiques: fem radiografies agressives i ens claven bisturís a les xarxes socials. Hi ha qui diu que el Convid-19 colpeja tres vegades més a les dones: per la salut, la violència domèstica i per cuidar dels altres.
Intento agafar la informació amb pinces, però ja ni les dutxes d’aigua freda no em reviscolen i els batecs cardíacs em van a cent mil revolucions. Poc se’n parla de l’ansietat en temps de crisis. Segons un estudi realitzat per la Càtedra d’Innovació Social de la UdL, les dones presenten més ansietat social que els homes davant l’obligació de confinament. Hi ha molts factors, però la investigació constata que un d’ells és que la població femenina té un major grau de responsabilitat social. Per altra banda, segons les investigacions de psicopatologia, els casos de depressió i ansietat són 50% hereditaris i 50% per causes ambientals, encara que en la majoria de casos coexisteixen ambdós components.
I així, fugint inútilment del monotema i escrivint aquest diari poètic de confinament, em plantejo la possibilitat i el risc de contagiar-me abans d’un trastorn com l’ansietat que no pas del coronavirus. Però no, em prometo ser forta i tirar cap endavant.
