Sempre m’havia preguntat per què el park Güell era park i no pas parc. La justificació del nom en anglès no em va costar gaire de trobar: el que volia fer Güell amb aquell tros de terreny que va comprar el 1899 era una mena de ciutat-jardí al més pur estil de l’urbanista britànic Ebenezer Howard. Feia poc que Howard havia publicat To-morrow: A Peaceful Path to Real Reform (retitulat, anys més tard, com a Garden Cities of To-morrow). Es tractava d’un llibre que perseguia l’ideal de les ciutats-jardí: poblacions més petites, autosuficients en la mesura del possible i en harmonia amb l’entorn natural.
I amb aquesta idea sota el braç (no la d’una ciutat, però sí la d’una urbanització més a la mida de la seva butxaca), Eusebi Güell va cridar al seu bon amic Antoni Gaudí i li va encarregar aquell nou concepte d’espai on viure (per a la gent amb possibles, és clar). La k del park seria el seu homenatge al fundador de la idea. Fent seva la teoria, Güell va proposar a Gaudí aixecar construccions d’alta qualitat, però amb una estètica totalment integrada en el paisatge. El magnat barceloní volia edificar residències del que ara qualificaríem com a “alt standing” en un espai aïllat, tranquil i amb tots els beneficis que (se suposa que) dóna el contacte íntim amb la naturalesa. El projecte inicial, encara que potser ara costi de veure, contemplava seixanta cases distribuïdes per tot el parc. Seixanta! Es fa difícil imaginar el lloc enfundat en tant de totxo.
[s2If !is_user_logged_in()] …
Oh no, darling! No estás logged in. Per llegir tot, todo and everything, suscríbete.
[/s2If] [s2If is_user_logged_in()]
[quote align=»center»]El fracàs del primer Park Güell va fer que, paradoxalment, el que inicialment havia de ser una urbanització particular, acabés convertint-se (com molt bé remarca el seu nom en anglès) en un parc amb tots els seus ets i uts.
Si ara tenim illes senceres d’edificis abandonats a la seva sort a cada barri que trepitgem, com a mínim, en aquell moment van tenir la prudència de no construir les cases que encara no s’havien venut “sobre plànol”. I és que el projecte va acabar en un fracàs econòmic majúscul. En aquells temps, la burgesia ja no només havia acceptat com a propi el tan injuriat Eixample, sinó que ara presumia de tenir en aquest lloc palaus i edificis que expressaven la seva posició social i la seva exuberància monetària. Així doncs, al Park Güell només s’hi van acabar construint tres cases: una per al comte Güell (la Casa Larrard), una per a Gaudí (on l’arquitecte hi viuria entre els anys 1906 i 1925) i una darrera per a Martí Trias i Domènech, que era bon amic dels artífexs de pla urbanístic.
Fent una mica d’història-ficció, podem dir que si les casetes modernistes mai venudes s’haguessin fet igualment, ara mateix no estaríem ni totalment a favor ni totalment en contra de la recent decisió de cobrar entrada per accedir al recinte. I no hi estaríem ni a favor ni en contra, simplement, perquè molt probablement avui en dia la zona seria d’ús privat. El fracàs del primer Park Güell va fer que, paradoxalment, el que inicialment havia de ser una urbanització particular, acabés convertint-se (com molt bé remarca el seu nom en anglès) en un parc amb tots els seus ets i uts. Ara, quasi cent anys després del final forçat de la seva construcció (per si no n’hi hagués hagut prou amb el fracàs popular, la I Guerra Mundial va acabar de rematar el projecte de cop) la Història de nou gira la truita i el Park Güell es converteix en un lloc d’ús exclusiu per als que poden (o volen) pagar l’entrada.
Per cert, els tiquets valen, des de ja, de 4,90€ a 8 euros.
[/s2If]
