Els que ja tingueu una edat el recordareu. Em refereixo a El gran juego de la oca, aquell programa d’Antena 3 que van emetre entre els anys 1993 i 1995 i que presentava un jove Emilio Aragón. Doncs bé, cada vegada que he hagut de buscar pis a Barcelona m’he sentit una mica com els concursants d’aquell programa, que havien de passar prova rere prova mentre les hostesses, vestides amb els colors de les fitxes del joc de taula, es passejaven pel plató ensenyant natja. Això sí, cada vegada que m’ha tocat buscar pis a la capital ho he hagut de fer sola, intentant passar prova rere prova, però sense cap cor de nois que m’animi a seguir l’aventura mentre ballen al meu voltant amb el tors nuu. Fins i tot, en algun moment de la recerca d’un sostre digne han passat coses tan estranyes, que m’he girat per buscar en la llunyania a un presentador amb esmòquing negre i bambes de color blanc, no resultés que tot fos una broma de mal gust i jo no me n’hagués adonat.

Els que viviu de lloguer a la capital, que deveu ser molts, estareu amb mi: buscar pis en aquesta ciutat estressant és de tot menys agradable. Encara que, des d’un bon inici evitem les visites als baixos, que acostumen a ser desastroses, molts dels llocs que ens arribaran a mostrar seran dignes del passatge del terror més horrífic o, el que és encara pitjor, no passarien ni la primera ullada de la inspectora de sanitat de torn. A Barcelona, com en qualsevol lloc, de seguida es posa l’etiqueta de “pis per entrar-hi a viure directament” quan potser encara no hi ha ni les finestres posades. Però mireu, el pitjor de tot no és la pèrdua de temps en la peregrinació del pis perfecte. El pitjor dels moments és quan trobes EL pis perfecte. Quan el veus, quan t’enamores a primera vista d’ell, quan saps que no trobaràs res igual i que et serà difícil treure-te’l del cap, aquí comença el malson.

Quants de vosaltres heu hagut de córrer a l’estil Indiana Jones a la recerca del seu barret per pagar la fiança abans “que l’altra noia que ha vingut abans, que també estava molt interessada” aconsegueixi creuar la línia d’arribada abans que tu? “Però, no em podeu reservar el pis i després, quan surti de la feina, ja passaré per l’agència immobiliària per dipositar-hi la fiança? Aquí no fiem. Però si us estic dient que sí que me’l quedo. I la nòmina? I un aval?” Haver de córrer per reservar un pis és una experiència humiliant. On queda allò tan entranyable del “et dono la meva paraula”?

Llogar un pis no és com demanar una cervesa que, si no t’agrada com te l’han tirat, pots canviar de bar per a la propera. Un pis s’ha de poder veure amb tranquil·litat i no, com ja m’ha passat diverses vegades, amb altra gent que també està interessada en ell, o quan només te l’ensenyen de nit perquè resulta (com descobriràs el primer matí de la teva vida en aquell lloc) que has triat el carrer més sorollós de la ciutat per anar-hi a viure. Per pagar la fiança i els primers mesos, tot són presses. I en cash, eh, que aquí no s’estila la targeta de crèdit. Ara, el dia que entres al pis i te n’adones que hi ha goteres, curiosament a l’agència ja no li corre tanta pressa. O quan l’extractor de fum no funciona i se t’havia oblidat de mencionar-ho a l’inici del lloguer perquè, ai las, encara no l’havies engegat perquè rarament cuines.

Per acabar d’adobar-ho, quan has de tornar a passar pel calvari de trobar un altre pis, la fiança és molt més difícil de recuperar del que et pensaves. Perquè, si la paret ha quedat una mica tacada per una sabata en un racó, aleshores ja se l’han de quedar tota per pintar el pis. I pobre de tu com deixis el pis una miqueeeta brut, perquè també es quedaran la fiança per pagar una persona de la neteja. Què més dóna que, quan te’l van donar a tu, estava més brut que una cort de porcs?