[quote align=»left»]En aquella època eren pocs els que dominaven els idiomes forans i els explicadors no formaven part d’aquest grup de ciutadans selectesAixò d’entendre el cinema que ens ve de fora sempre ha estat cosa enrevessada. Per fer més entenedores les pel·lícules estrangeres amb rètols explicatius, a casa nostra va néixer una figura curiosa: l’explicador. Posant-ho en boca de Fernando Méndez-Leite al seu Historia del cine espanyol, l’explicador era “un individuo dotado de reconocida facilidad de palabra y convincente tono, que, ayudado por un puntero, iba señalando en el mismo lienzo de plata las figuras a medida que iban apareciendo y dando las originalísimas explicaciones para que el vulgo pudiera comprender lo que iba sucediendo”. I segueix dient que aquest personatge es va consolidar quan “hacia el año 1906 llegó a España la primera película de largo metraje, La Arlesiana, (…) pues en la mayoría de los casos resultaba difícil comprender el argumento por medio de rótulos explicativos”. En aquella època eren pocs els que dominaven els idiomes forans i, pel que escriu Méndez-Leite, els explicadors no formaven part d’aquest grup de ciutadans selectes: “Este técnico auxiliar tenía la misión de ver varias veces la película en sesión privada, y por medio de lo que inventaba y de lo que veía narraba a su manera el asunto, para la mejor comprensión del público, que a veces se alborozaba con alguna de sus equivocaciones o trabalenguas”. Tot i que la majoria d’explicadors han passat a les pàgines de la història sense noms ni cognoms, se sap d’alguns que es van forjar una carrera molt exitosa. Un d’ells, per posar un exemple, va ser l’explicador del teatre El Nuevo Retiro, a la Rambla de Catalunya. L’home es va fer tan popular, que l’amo del local va decidir col·locar-lo en una cadira al costat mateix de la pantalla perquè ningú es perdés cap detall de la seva actuació.
Amb l’arribada del cinema sonor, a finals dels anys 20, aquesta figura estrambòtica va quedar fora de joc i va arribar el gran dilema: subtitular o doblar? Espanya va apostar pel doblatge. Que per què? Doncs hi ha qui apunta a que l’alt grau d’analfabetisme d’aquells anys convertia l’elecció dels subtítols en una opció comercial només apta per als empresaris amants de l’harakiri.
La primera pel·lícula totalment doblada al castellà es va estrenar a Barcelona l’any 1931. Es tractava del melodrama Desamparado (Derelict, 1930), que es va poder veure al teatre Coliseum “secundado por dobles españoles”. En una notícia de La Vanguardia del 21 de juny de 1931 s’hi podia llegir el següent: “El novísimo procedimiento del ‘racordado’ que, tras pacientísima labor, han logrado los técnicos de la Paramount ha merecido los más calurosos elogios por parte del público. Nuestros inteligentes cinéfilos han comprendido en cuánto vale el esfuerzo realizado por esta casa editora, ya que ello significa descartar la infranqueable barrera del idioma que se alza ante las primeras figuras de la pantalla, que gracias a este novísimo procedimiento podrán continuar deleitándonos con las primicias de su arte”. I, des de 1931 fins avui, el costum del doblatge ha seguit ocupant les nostres pantalles sense interrupcions.
El 1935 el Ministeri de la Governació va rebre per primer cop la potestat de censurar punts concrets de guions que parlessin de manera “poc afortunada” de la República o de la pàtriaTambé hi ha qui recorda que el doblatge es va convertir en una eina de censura política molt útil. Aquesta, però, no s’aplicaria fins l’any 1935, quan ja feia un temps que s’havia pres “la gran decisió”. Segons Alejandro Ávila, autor de La censura del doblaje cinematográfico en España, aquell 1935 el Ministeri de la Governació va rebre per primer cop la potestat de censurar punts concrets de guions que parlessin de manera “poc afortunada” de la República o de la pàtria. Sobra dir que amb l’arribada de la dictadura de Franco, la censura (no només cinematogràfica) es va convertir en un procediment de la més avorrida quotidianitat.
Estarem d’acord en què els costums, ja vinguin d’un passat trist com d’una coincidència alegre, costen de canviar. Però en fi, com diria aquell: No Pain No Gain. I qui no ho entengui, que es busqui un bon explicador que li posi els subtítols adequats a aquesta, la meva conclusió.
