Per mala sort meva, de seguida me n’adono que aquest lloc es pot qualificar de moltes maneres menys d’excitantEl biòleg i paleontòleg Richard Owen (1804-1892) va ser, per a molts, un puto gra al cul. A part de la mala llet que gastava, durant la seva vida com a científic es va apropiar de descobriments que no havia descobert i va posar entrebancs a tot aquell que li pogués fer un mínim d’ombra. Enemic declarat de Darwin, va ser l’artífex del terme dinosauria (l’any 1841), quan tot just el món se n’adonava que unes criatures ferotges havien trepitjat la terra feia milers d’anys. Dinosauria significa “llangardaix terrible” i, com bé recorda Bill Bryson a A Short History of Nearly Everything, aquest va ser un mal nom des d’un bon principi, perquè els dinosaures ni eren llangardaixos ni tots resultaven tan terribles, ja que n’hi havia de la mida d’una gallina.

Però en la figura d’Owen no tot va ser ego. Fins que ell es va posar al capdavant del Museu d’Història Natural de Londres, els museus eren reticents a visites de qualsevol tipus. Avui en dia ens sembla que aquestes institucions s’havien creat precisament per a la difusió de la ciència entre la ciutadania, però res més allunyat de la realitat. Fins i tot la gent de classe alta amb estudis tenia força dificultats per entrar-hi a fer les seves recerques. Per sort, l’antipàtic d’Owen va acabar amb tant d’hermetisme i va obrir les portes dels museus a tot aquell que hi tingués interès. Ah, i també va ser el que va tenir la idea de posar etiquetes al costat dels objectes exposats perquè els visitants sabessin què estaven observant en cada moment. Bravo per al malcarat del segle.

Penso en Owen mentre sento cridar una noia des d’un balcó del número 96 bis de la Rambla, entre el carrer de la Portaferrissa i el de la Boqueria. No patiu, perquè de seguida veig que es troba bé. Enfundada en un vestit blanc i amb una perruca de cabells sintètics rossos i arrissats, és perseverant amb la cantarella: “Iujuuuu! Come iiiin!”. Ah, és la falsa Marilyn Monroe del Museu de l’Eròtica. Ajudada d’un ventilador que li apuja la faldilla cada tres segons, ens convida a entrar al que els cartells de l’edifici consideren com “el museu més excitant de Barcelona”.

[quote align=»left»]L’empresa que gestiona el museu va cobrar uns 548.730 euros en concepte d’entrada l’any 2013Encara amb Owen al cap, decideixo fer-li cas a la Marilyn de mentida i entrar al museu. L’entrada costa nou euros, als quals cal afegir els tres de l’àudioguia (que, com de costum, va a part). Per mala sort meva, de seguida me n’adono que aquest lloc es pot qualificar de moltes maneres menys d’excitant. Amb una museïtzació errant i sense gaire sentit, res acaba de semblar real. De fet, la Marilyn del balcó és la gran metàfora del que hi ha entre aquestes quatre parets: còpies barates d’originals que viuen en algun altre lloc del món. I encara amb Owen rondant-me el pensament, penso que a l’home li agafaria un desmai si veiés els cartells de mida ridícula del museu: són tan petits que, sense exagerar, només es poden llegir si un decideix amorrar-se a la paret sense vergonya.

Segons dades del web de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 2013 (les del 2014 encara no hi són), 60.970 persones van visitar aquest “museu”. Fent un càlcul a l’engròs i gens científic, l’empresa que el gestiona va cobrar uns 548.730 euros en concepte d’entrada. I penso que potser podrien destinar alguns d’aquests euros a convertir aquest negoci en un museu de veritat. O, si més no, a esborrar de les seves parets que el Museu de l’Eròtica és el més excitant de la ciutat. Per allò de l’honestedat.

[gdl_icon type=»icon-asterisk» color=»#222″ size=»18px»]Llegeixo al web del museu que s’accepten donacions. Suposo que es refereixen a objectes relacionats amb el sexe. Per si us interessa, aquí teniu el contacte: donacions@erotica-museum.com
[gdl_icon type=»icon-asterisk» color=»#222″ size=»18px»]Pots llegir tots els diccionaris desordenats aquí.