El telèfon fixe és una espècie en via d’extinció. Jo sóc dels que en té un. Quan arribo a casa de la feina m’avisa amb una llumeta vermella que algú ha trucat. Només rebo trucades de números estranys: companyies telefòniques que suposo que m’ofereixen excel·lents condicions, assegurant que no trobaré una altra que les millori. A casa, la intromissió del meu espai privat queda només reduïda al pampallugueig vermell del meu telèfon.
[quote align=»left»]Les empreses de telecomunicació no només han acabat envaint el nostre espai més privat, sinó que estan modificant el nostre comportament a l’espai públicAmb la proliferació dels telèfons mòbils (hem passat de tenir-ne 4 milions a l’any 1997 a tenir-ne 55 milions al 2014), passegem la nostra intimitat per l’espai públic. Les companyies telefòniques amb la irrupció de la tarifa plana de veu ens regalen milers d’hores de comunicació, provocant que haguem deixat de trucar només per necessitat i acabem compartint qualsevol fotesa de la nostra existència amb la resta de mortals.
Les empreses de telecomunicació, doncs, no només han acabat envaint el nostre espai més privat, sinó que estan modificant el nostre comportament a l’espai públic. En alguns països tracten de compensar a l’usuari per aquesta intromissió aprovant normatives que obliguen als teleoperadors que et truquen a casa a escoltar les teves pròpies preocupacions durant uns quants minuts. Una mena de telèfon de l’esperança improvisat. S’apropen eleccions i ja ha sorgit la iniciativa per part d’algun partit polític per promoure una llei similar al nostre país. Potser ara quan truqui a casa un número estrany el contestarem per poder explicar-li les nostres foteses i deixar gaudir als altres de la seva privacitat a l’espai públic.
