Admetem-ho: ningú es vol sentir turista. Quan viatgem no volem que ens assenyalin com a tals. Ens vestim amb robes neutres per no destacar i dins del nostre cap ens fem anomenar viatgers, exploradors del món, perquè sabem que som gent interessada en el que ens pot oferir la cultura que visitem. Volem observar el paisatge nou que ens envolta per fer-ne una radiografia particular i desar-la per a records futurs. Volem… Espera un moment. Un grup de nois amb moltes ganes de fer soroll m’acaben de distreure els pensaments. Han pujat al vagó de metro que m’està conduint fins a Liceu i que ara també els portarà a ells. Suposo que són set o vuit (potser nou), però no em vull entretenir a comptar-los perquè estic massa distreta observant la disfressa d’un d’ells: és un xicot més aviat poca cosa que porta una bata amb caputxa, d’aquelles de boxejador. Però no és una bata normal, perquè aquesta ja ve amb els pantalonets i un cinturó de guanyador d’algun combat incorporats. La disfressa passaria força desapercebuda (ja sabeu que a Barcelona, en qüestió de moda, fa temps que tot s’hi val) si no fos perquè a la zona on uns pantalons normals hi tindrien la cremallera, aquest vestit lluent hi duu un parell de boles gegants del més misteriós dels colors (aquell que de petits anomenàvem carn) plenes del material del que deuen estar fets els ossets de peluix, que simulen, com no podien ser d’una altra manera, uns genitals masculins desproporcionats. Blanco y en botella, que diria aquell: un comiat de solter acaba d’invadir el metro.
Davant d’aquesta escena em veig obligada a revisar les meves reflexions i canvio d’opinió. Saps què? Que no, que avui en dia potser ja no sempre volem ser viatgers en el sentit romàntic de la paraula. Des que agafar un avió pot costar el mateix que comprar un cartró de tabac, des que l’esforç del trasllat ja no és tediós, ni perillós i ni tan sols requereix de grans coneixements en cartografia, l’objectiu del viatge ha deixat de ser, moltes vegades, la descoberta d’un nou món.
El noi dels collons inflats i els seus amics surten del vagó de metro amb mi i immediatament m’imagino el seu pla: donar quatre tombs per les Rambles, passar, segurament, per la plaça Reial i per la de Sant Jaume, i acabar en algun local de la Barceloneta on ja han reservat taula perquè és el que els recomanava TripAdvisor. Tot això, evidentment, amanit amb constants crides al ridícul destinades al desgraciat que es casa, que ja porta hores aguantant la humiliació de la disfressa amb un somriure de circumstàncies mentre el seu cervell barrina en la putada que farà al proper amic que decideixi casar-se.
Davant del gran teatre m’espera l’Anke Kleff, que és psicòloga i ja fa molts anys que va deixar el seu Berlín natal per viure a Barcelona. Li comento la meva trobada al metro, que m’ha deixat una mica perplexa. Però la Kleff sempre té una resposta raonada per a tot.
—Disfressar-te en un lloc on no et coneix ningú i on amb molta probabilitat mai tornaràs i, a sobre, on ni tan sols parles l’idioma, és catàrtic del tot.
—Però tot això de les polles al cap i de les disfresses ridícules… ho trobo massa surrealista.
—Hi ha situacions vitals en les quals permetem el que en qualsevol altre context titllaríem de bogeria. Amb les disfresses ens sentim desinhibits. Imagina’t si, a sobre, ningú del teu voltant ens coneix. La permissivitat obre una porta difícil de tancar. I no et pensis que això és nou: de màscares se’n fan servir, molt segurament, des de l’antic Egipte, tot i que molt probablement no serà fins als romans quan començaran a emprar-se amb una finalitat més aviat festiva.
Trencant límits – amb un party planner –
Mentre decidim arribar fins a Colom per Rambles sent conscients del risc que correm de ser engolides per la massa turista que consumeix aquest carrer com els més radicals dels peregrins, ens creuem amb dos comiats de solter més: a una noia l’han vestida de papa de Roma i a un xicot el fan anar com una conilleta de Playboy, tot i que la panxa que li surt de la cotilla sigui més pròpia d’un porc senglar de les muntanyes de Prades. Abans de sortir de casa he parlat per telèfon amb el meu filòsof de capçalera, en Mariano Veloy. Fa dies que sé que he d’escriure sobre el tema i li he volgut fer una consulta: per què fem aquest tipus de celebracions abans d’un gran compromís?
—La festa és un concepte més complex del que pugui semblar a primer cop d’ull, per això et proposo que pensem en ella a partir del concepte de límit vinculat al nostre dia a dia.
—Límit?
—Sí: límit, la ratlla que separa, dia a dia, el que “podem” fer del que no. De manera conscient o inconscient, voluntària o obligada, tots veiem la nostra vida quotidiana marcada per límits: ens hem de llevar a una hora, a diari hem d’acomplir certes obligacions socials, constantment ens hem d’exigir una certa actitud, hem de traginar amb força càrregues sentimentals…
—Sí, ja veig per on vas: els límits.
—No oblidis, però, que som nosaltres mateixos qui els acceptem, perquè d’ells, d’aquests límits, en traiem recompenses que ens resulten indispensables per viure d’una manera raonablement feliç. Per començar tenim la possibilitat de sentir-nos acceptats pel grup, la família o la societat (posa-l’hi el nom que vulguis). I per continuar, tant de límit ens recompensa amb diversos avantatges: seguretat, reconeixement, diversió…
—Sí, suposo que la seguretat està bé. Però és que és tan avorrida, de vegades…
—Ningú ha dit que aquest pacte sigui perfecte. Així com els calendaris necessiten un any de traspàs per quadrar-se amb els moviments terrestres, nosaltres necessitem una coordenada espai/temps per alliberar-nos de tots aquests condicionants i fer el que volem: sense complexos, amb absoluta llibertat. Viure sense límits, d’això en diem festa.
Trencar els límits, és això el que busquem amb aquesta moda ridícula dels comiats de solter més kitsch? Perquè, ara que hi penso: des de quan es deuen celebrar aquests adéus a la llibertat sexual? Per respondre a la pregunta em cal carn d’universitat. Per això li he enviat un mail a la Bruna Álvarez, que és antropòloga de la UAB. I per sort, la seva resposta no s’ha fet esperar gaire: “El matrimoni no deixa de ser un ritual de pas que transporta els joves en adults. L’origen dels comiats de solter no és fàcil d’establir, tot i que està clar el que simbolitzen: es tracta d’una fase del ritual de pas del matrimoni on a través d’una festa entre amics es diu adéu a l’etapa de la joventut i s’entra a la vida adulta del matrimoni”.
Però la Bruna no en té prou amb aquesta explicació i va més enllà. “Com la pròpia festa del matrimoni, els comiats de solter han sofert un fort procés de mercantilització generant empreses que es dediquen només a organitzar comiats, de la mateixa manera que han augmentat les empreses dedicades a l’organització de casaments. La qüestió és que aquest procés de mercantilització de la festa contribueix a marcar la tradició, és a dir, que actualment, amb la generalització d’empreses dedicades a això es fomenta un tipus de festa determinat, potenciant viatges curts a ciutats ‘de moda’, de fàcil accés i econòmiques. Com ja anunciava Arlie Russell Hochschild fa uns anys, la mercantilització de la vida íntima és un fenomen de la societat occidental actual, vinculada al sistema econòmic capitalista, que mercantilitza tot allò que idealment no es pot ‘comprar’ perquè remet a una construcció social de ‘relació pura’ no tocada pels diners.”
Vaja, que en plena època del planning (tot ha de tenir el que els entesos en matèria en diuen un planner: un casament, un aniversari, un enterrament) fins i tot confiem les nostres jornades de trencament de límits a professionals en la temàtica. Per tenir informació de primera mà, parlo amb la Nicola Sanderson, una noia britànica molt simpàtica que, amb un espanyol correctíssim m’explica que fa tres anys que treballa a l’empresa Barcelona Hen Weekend:
—L’empresa existeix des de fa vuit anys, així que ja et pots imaginar que Barcelona és un destí atractiu per a aquella gent que vol celebrar el seu comiat de solter des de fa temps. Però no et pensis que a la nostra empresa ve aquelles persones que es volen passar el dia bevent. Nosaltres oferim moltíssimes activitats: classes de flamenc, salsa, burlesque, tours en bicicleta, carting, classes de cuina, cata de vins, sortides en vaixell… La gent que ens contracta acostuma a tenir un mínim de 30 anys i està disposada a gastar-se diners en alguna activitat. Si la idea del grup és beure molt i barat, es dirigeixen a Budapest o a Praga, no a Barcelona.
—Què els diries a la gent que creu que els comiats de solter només són una excusa per venir a Barcelona a beure alcohol i sortir de festa fins que es faci de dia?
—Que hi ha molts turistes que trien Barcelona només per beure fins a perdre el coneixement és un concepte que la gent d’aquí té, sobretot, dels britànics. Però és injust, perquè la majoria dels nostres grups són persones que ja tenen una edat i que volen fer activitats per passar-s’ho bé. Aquest concepte que diu que només vénen aquí per cridar pel carrer, llençar coses i molestar als locals és injust. És clar que et pots trobar de tot, però com a tot arreu.
Som més de set milions – a l’any –
Segons dades del Consorci Turisme Barcelona (format per capital privat i públic), l’any 1990 van visitar Barcelona 1.732.902 persones. L’any 2000 en van ser 3.141.162 i aquest 2013 passat la xifra va pujar a 7.571.766. Tot i l’espectacularitat del número, Barcelona (per sort?) encara està lluny de les dades de les quatre ciutats europees més visitades que ens precedeixen en el rànquing: Londres s’emporta la palma amb més de 28 milions de visitants l’any. Tot seguit ve París (amb 15), Berlín (amb 11) i Roma (amb 10). Madrid es queda una mica per darrere de Barcelona, però no gaire (7.536.791).
No en tinc ni idea de quants d’aquests més de set milions de turistes tenen relació amb els comiats de solter. Demano xifres a Turisme i a l’Ajuntament, però em confirmen el que em temia: no tenen dades concretes sobre els comiats de solter. Puc imaginar, però, que deu ser un percentatge petit perquè Barcelona té un multiperfil turístic. M’ho va dir l’Anna Torres, geògrafa especialitzada en turisme i territori i professora de la UB, amb qui vaig quedar fa uns dies davant de la seva facultat, a la plaça central del CCCB. “Barcelona és capaç d’atraure perfils de turistes de tot tipus: de luxe, de platja, cultural… El que hem de procurar és no morir d’èxit perquè, al final, quan hi ha tanta confluència d’objectius pot acabar passant que no se’n compleixi cap i el turista acabi frustrat.” Li pregunto sobre la influència del turisme en l’economia del país i m’explica que “el turisme és una activitat econòmica que repercuteix en molts sectors, perquè allà on s’instaura arrossega a la resta: alimentari, neteja… Es tracta d’un sector que revitalitza l’economia. De fet, les principals comarques turístiques són les que tenen major PIB, per tant l’impacte és positiu. Una altra qüestió és la de mirar quina és la qualitat d’aquests beneficis”.
Després de veure l’Anna, em vaig dirigir fins al Poble Sec per trobar-me amb l’arquitecte i urbanista Xabier Fraga, que pertany al col·lectiu Raons públiques, que busca pensar i actuar per un altre model de construcció de la ciutat. “No es tracta de decidir si turisme sí o turisme no, sinó de per a què i per a qui. La ciutat és el nostre recurs natural i el turista que ve consumeix ciutat. Els carrers s’han de netejar i, si hi ha molta gent, encara s’han de netejar més. I qui ho paga tot això? La gent que viu a la ciutat. Si els diners que porten els turistes no contribueixen a netejar els carrers, aquí hi ha un desajustament. En teoria, la taxa turística s’havia pensat per a això, però en realitat els diners que recapta es destinen a fer més campanyes perquè encara vingui més gent. És un peix que es mossega la cua.”
Torno a pensar en l’Anna, perquè ella també m’ha parlat de la taxa turística. “Aquests diners es reinverteixen en la promoció turística de Barcelona. I promoció turística què vol dir: atraure més turistes? Per què no plantejar-nos de reinvertir aquesta taxa en millorar la gestió dels espais públics i per gestionar més eficientment el turisme a la ciutat? No atraure més, sinó atraure millor. Des de l’Ajuntament i l’Agència Catalana de Turisme es parla molt d’atraure turisme de qualitat i no tant de quantitat. En aquest sentit el que es proposa és que el turista gasti més. Des del meu punt de vista, quan parlem de turisme de qualitat no tenim perquè referir-nos a un turista que gasti més, sinó a un turista que faci un millor turisme. Què volem: només turistes rics? Estem acabant una mica amb la democratització del turisme. Turisme de qualitat sí, però turisme de qualitat no en el sentit estrictament econòmic, sinó en el sentit d’experiència: que l’experiència sigui respectuosa amb els residents i que deixi beneficis al comerç local, que tingui un impacte econòmic positiu en el lloc i que hi hagi un intercanvi sociocultural. Que serveixi per tornar a posar en valor aspectes culturals que també s’estan perdent.”
La ciutat photoshopejada
No sé com deu veure aquest auge del turisme de comiat de solter la presidenta de l’Associació de Veïns del Casc Antic de Barcelona, la Maria Mas. Per això la truco. “És obvi que el turisme ens condiciona moltíssim la vida. Soroll, baralles… Tot són terrasses i guirigall. Estem perdent els nostres espais públics en favor d’un turisme que no para de créixer. Molts pisos ja no són de veïns: ara són apartaments turístics o se n’han convertit en hotels. Cada dia queden menys veïns, perquè tant de turisme ha encarit moltíssim el centre. Al final ningú viurà per aquí. Estan destruint el teixit del barri. Tot això se n’ha anat de mare, perquè són els lobbies hotelers i restauradors els que marquen les pautes.” M’és fàcil d’imaginar com d’incòmode ha de ser conviure amb onades de turistes passant pel carrer de casa teva, sobretot si alguns d’ells estan expressant el seu “trencament de límits” particular en una ciutat on no els coneix ningú.
“Es parla de Barcelona com la ciutat photoshopejada: deixar-la neta perquè el turista no visualitzi els conflictes que hi ha a la ciutat.” Qui parla és la Daniela Osorio, membre de l’Observatori Metropolità de Barcelona, un espai de reflexió sobre els fenòmens de transformació de les metròpolis contemporànies, amb qui he estat fent una cervesa a la plaça de la Virreina de Gràcia. I continua dient que “cada cop més barris de la ciutat estan patint un procés de gentrificació”. I què és això? Li pregunto jo, que fins ara no havia sentit mai aquesta paraula. “A Gràcia, per posar-te l’exemple d’on som ara, ha passat. Un circuit hoteler s’instal·la a la zona i llavors obren més bars i comerços de tot tipus. De mica en mica, pugen els preus dels lloguers i amb el temps aquest encariment de la vida expulsa a la població autòctona del barri. Ara mateix aquest fenomen s’està donant a Ciutat Vella, per descomptat, però també al Paral·lel.”
A la Daniela li pregunto si el turisme no compensa per això de la riquesa que genera. “És molt difícil competir amb aquesta idea marquetiniana de la ciutat perquè és hegemònica i molta gent creu que els beneficis que aporta el turisme són obvis, però quan mires qui s’està beneficiant d’aquesta indústria en realitat te n’adones que la cosa no queda tan clara. En què s’inverteixen els guanys del turisme? Jo tinc clar que es reinverteix en la mateixa infraestructura, no beneficia ni a serveis dels barris ni a res que tingui a veure amb el teixit veïnal dels barris. Hi hauria d’haver una regulació que garantís que l’explotació econòmica es distribuís d’una manera equitativa.”
De la mare de Déu als
creueristes
Mentre l’Anke i jo seguim lluitant contra la multitud de la Rambla, li repeteixo la frase que més em va impactar de la meva trobada amb el Xabier: “Abans els dies festius es decidien en funció de la Mare de Déu i ara es decideixen en funció dels creueristes. I és que aquesta és la qüestió crucial de tot plegat: de quina manera ens condiciona el turisme com a societat? S’ha de crear un contrapoder de base, i no et pensis que estic parlant d’un contrapoder revolucionari. Jo parlo de donar poder als veïns dels barris, de fer-los veure que són capaços de prendre decisions i de tenir una responsabilitat cap a la seva ciutat. És cert que molta gent no participa en la construcció de la ciutat, perquè això implica un esforç i sempre és molt més còmode dir que tot està molt malament mentre no fem res per canviar-ho. No es pot dir: els turistes molesten, que no vinguin i ja està. S’han de proposar alternatives, veure com es poden gestionar aquestes decisions urbanístiques d’una manera més representativa i que tinguin en compte els interessos i necessitats de gent que normalment no té accés a aquest tipus de decisions”.
En la nostra trobada entre classe i classe, l’Anna també ha parlat sobre la difícil convivència entre veïns i turistes: “El resident a Barcelona s’ha hagut d’acostumar a una forta pressió turística i ha hagut de canviar els patrons i les formes de vida que tenia fins al moment. El cas més clar és el de les Rambles: fa uns anys, qualsevol persona de Barcelona sortia a passejar per les Rambles perquè li venia de gust. Ara, en canvi, si li preguntes a qualsevol barceloní et dirà que és el típic lloc que evita. Per què? Doncs perquè aquesta massificació ha convertit el que era un espai públic per a la ciutadania en un recurs turístic mal gestionat. També és veritat que és difícil de gestionar perquè hi ha uns recursos icònics de la ciutat que són els que acaben atraient a la majoria de turistes. És cert que s’estan fent estratègies des de l’Ajuntament. El bus turístic, per exemple, va pels principals recursos turístics (Sagrada Família, Camp Nou…), però s’estan creant noves rutes per intentar dispersar els turistes més enllà d’aquestes zones típiques per intentar desconcentrar el turisme de les zones tradicionals turístiques i que no tot es concentri a Ciutat Vella”.
La ciutat que no representa
Hem arribat a Colom i el viatge ha estat, si més no, atabalador. A la Rambla, amb tanta aglomeració de turista per metre quadrat, no em sento còmoda i en Xabier m’ha donat la terminologia correcta del que em passa. “Una ciutat no és tan sols un artefacte on vivim. Es tracta d’una eina molt important, perquè és la representació de la ciutadania. I si la gent que hi viu no se sent representada, hi passa alguna cosa: ja no és aquesta població la que està produint aquest espai públic, sinó que són uns altres interessos. El que passa a Barcelona és que la funció de carrers com la Rambla ja no és representar a la població autòctona, sinó que s’ha posat a disposició d’uns altres interessos, que en aquest cas són els turístics.”
Cal posar límits al turisme? L’Anna ho veu molt difícil: “En realitat jo crec que l’Ajuntament no està per la idea de posar límits, ans al contrari, no para de donar llicències d’hotels quan ara mateix Barcelona té capacitat de sobres per acollir als turistes que estan arribant. No veig clar que es pugui frenar i, de fet, no sé si cal frenar-ho. El que cal és gestionar-ho millor i també atraure un perfil determinat de turista. El fet de voler vendre el turisme a tota costa també està fent que venguem una imatge de la ciutat que és falsa. Estem venent souvenirs que no tenen res a veure amb la cultura catalana. Aquí hi ha molt camí per recórrer i s’han de posar en joc els nostres recursos culturals”. Per la seva banda, la Daniela ho té clar: “Tenim dret a la ciutat i hem de pensar en aquesta ciutat com un lloc habitable per a tots. Si això continua així, a Barcelona li espera un futur molt negre: la ciutat quedarà buida, perquè serà inhabitable per als locals.”
Després de creuar-nos amb un nou comiat de solter (aquest cop la disfressa era de barrufet), amb l’Anke decidim anar cap al nostre bar preferit, aquell que té poc turista i molt veí, per relaxar-nos una estona amb una cervesa a la mà que ens faci oblidar, ni que sigui per un moment, els nostres límits diaris. Queda clar que la convivència del turisme (ja sigui per provar els seus límits vitals amb una polla de plàstic al cap, com per visitar el MNAC) amb els habitants de Barcelona es preveu complicada en els propers anys. Segurament ens cal més viatger i menys celebrador ocasional. Més escoltar a la gent del barri i les seves necessitats. Més recursos generats pel turisme dedicats a infraestructures locals. Més polítiques de retorn de l’espai públic al ciutadà. En definitiva: més Barcelona per a la gent de Barcelona.
