Águeda Bañón (Múrcia, 1974) és artista i es dedica al disseny i a la comunicació en l’activisme social. El seu nomenament com a directora de Comunicació pel govern local de Barcelona en Comú va causar escarafalls a causa de les seves incursions en l’art postporno i els posicionaments antisistema. En la comunicació municipal va proposar-se fer una renovació a fons.

Com s’aborda la comunicació de l’Ajuntament de Barcelona?
Quan vaig entrar estava molt estructurada però amb buits: no hi havia direcció de comunicació digital. Em va sobtar, es continuava la direcció de publicitat que venia d’una època en la qual Barcelona va ser molt capdavantera, però amb llenguatge molt administratiu. Vinc d’una experiència activista vinculada a moviments socials, on hi ha una clara manca de diners en la comunicació, el digital és on hem crescut i ens hem desenvolupat millor: redueix molt els costos i pot tenir un impacte molt adequat a la ciutat. Vam crear la direcció de comunicació digital, vam enfrontar-nos a la llei Montoro i, en un context de reducció d’oferta pública, vam crear una borsa d’interins per fer entrar nova gent amb formació i trajectòria fonamental per enfocar la comunicació de manera transversal. Els canals digitals de l’Ajuntament són una font molt creïble malgrat el deteriorament de la credibilitat dels mitjans i polítics, ho tenim analitzat i estudiat. Treballem d’una manera més propera, intentant canviar el codi de màrqueting per un vessant més creatiu: il·lustracions, fotografia, audiovisual…

Com s’organitza?
Hi ha una xarxa de departaments de comunicació a cada districte. Vaig reforçar-los amb una persona de digital coordinada amb la direcció per anar amplificant i baixant els missatges de manera adequada als districtes o àrees. Tenen molta autonomia. Les àrees es reformulen amb cada canvi de govern, però tenen el seu departament de comunicació adaptat: a Ecologia i Urbanisme tenen tants processos de participació que ho inclouen a comunicació; l’àrea de Drets de les Persones és nova i no té trajectòria.

M’agradaria que els 21 regidors fessin seves les mesures de l’Ajuntament i compartissin amb orgull les que voten a favor.

S’aconsegueix una interlocució directa amb els ciutadans?
La gent no entra en un espai de diàleg però sí de compartir opinions amb altres: a Facebook o Instagram hi ha un tipus de conversa, a Twitter hi ha més avisos i queixes, més atenció ciutadana tradicional, enllaçant-ho amb el 010 o emergències.

On és el punt mig entre la comunicació institucional feixuga i la del projecte polític partidista?
Hi ha molta por respecte d’on és aquest límit. Les parts tècniques i polítiques estan tan separades que a vegades és una bogeria. Sempre hi lluito: m’agradaria que els 21 regidors fessin seves les mesures de l’Ajuntament i compartissin amb orgull les que voten a favor. Està molt contaminat de partidisme, aquest deteriorament i el fàstic de la ciutadania amb la política tenen un motiu. Quan entres t’adones que s’arrosseguen sinèrgies que no són fair play. Se’ns demana que estiguem a l’alçada.

Què t’ha aportat l’experiència en pràctiques activistes i artístiques en el feminisme i el postporno?
L’activisme i la comunicació han anat substituint la faceta més creativa, però ho tinc a dins i és una part qualitativa que pot aportar una profunditat i un llenguatge més rics. Tinc una actitud de qüestionar allò establert i no conformar-me. El que hem fet molt és agafar una persona creativa per a la part estratègica de campanya i després muntar l’equip que la formalitza. A l’Administració pública tot ha de ser a preu perquè és l’única cosa que pot ser objectiva, concursos de merda que fan treballar a la gent gratis… Hem buscat una fórmula més específica per treballar millor les campanyes.

Cal deixar les coses clares i ser contundent, tenint el cap fred per pensar de manera estratègica com fer avançar tota la societat.

Com veus l’actual moment feminista? Què hi pot fer l’Administració?
Que l’Ada sigui alcaldessa i jo directora de comunicació, que som feministes, ha marcat un abans i un després. La ciutadania, especialment les generacions joves, han esclatat amb una força brutal, amb codis nous i un futur més fotut. S’estan formant en aquests valors. Em sembla un moment tan preciós que s’ha de cuidar per construir coses; fan por la indignació i la ràbia acumulades després d’una sensació d’injustícia massa llarga, és poc propositiva. Cal deixar les coses clares i ser contundent, tenint el cap fred per pensar de manera estratègica com fer avançar tota la societat. Aquest any, la campanya del “futur no és masclista” l’hem orientat especialment a involucrar els nois, que se senten còmplices d’aquesta lluita però a vegades una mica perduts perquè no en són els actors com els han ensenyat. La campanya ha sigut prioritària (abans era mínima) amb marxandatge i cartells sense el logotip de l’Ajuntament: hem posat els recursos públics per treballar per una demanda ciutadana, una contribució diferent al que s’havia fet fins ara.

Després del teu pas per l’activisme, et sents còmoda en una institució?
Ha sigut un camí… al principi em sentia molt estranya. Estic a la part executiva, on he descobert gent molt compromesa amb vocació de ciutat i que penca moltíssim. El moment de l’atemptat va ser catàrtic, es va veure el fons de l’Ajuntament que està per la ciutat. La relació amb l’Ajuntament va canviar profundament. Des de dins ho sento meu però trobo a faltar ser a fora també.