Ocaña, Rubianes i el Gato ens van ensenyar a entendre’ns a nosaltres mateixos

Ventura Pons (Barcelona, 1945), el director amb l’obra més extensa i més actiu del nostre cinema, acaba de presentar el documental Universal i faraona. Des de fa més de 40 anys el seu escenari natural és Barcelona, una ciutat que els seus films han vist evolucionar.

Per què Barcelona és universal i faraona?
Ho cantava el Gato Pérez. No és la història “d’estranys vingueren que de casa ens tragueren”, sinó de gent que van venir de fora. Tres icones culturals com Ocaña, Rubianes i el Gato –l’un, sevillano de Cantillana, l’altre, porteño, i l’altre, galaico-catalán– que van fer de Barcelona universal i faraona. El que ens han ensenyat amb la seva mirada és a entendre’ns a nosaltres mateixos. La memòria d’ells (i jo em fixo en la memòria, en el fons) és la de Barcelona als anys 70, gloriosos a tot arreu: la Primavera de Praga, el Maig del 68, la Revolució dels Clavells, i aquí, l’esclat de joia i alegria quan va morir Franco.

Tres personatges que han modelat la identitat de Barcelona vénen de fora.
És la pluralitat de la nostra societat. Diuen que estem dividits. No: som una societat plural. Es parlen 300 idiomes a Catalunya i el més important és la integració, que és el que van fer ells. Ningú els ho va manar.

Cal recuperar aquests personatges avui dia?
Hi ha necessitat de recuperar la memòria. La memòria es complementa. Cal ensenyar que hi ha molta gent que s’hi va deixar la pell. Tots tres ho van fer.

Parles d’un “conformisme brutal”…
Sí, d’alguns sí i d’alguns no. Hi ha molta gent que també s’hi està deixant la pell, ara. I el millor servei que pots prestar a la societat és fer la feina ben feta.

I ells van fer bé la seva feina?
Home! Tu sents ara les cançons del Gato… ell va morir l’any 1990, han passat la prova del foc del temps i són meravelloses, semblen escrites avui. I la pintura de l’Ocaña és molt interessant. I el Pepe… és el millor showman que hi ha hagut en aquesta ciutat!

Ocaña té un factor subversiu, de mostrar les vergonyes del tardo-franquisme.
Era un teatrero, però pur. Diuen que era un travestí però era un teatrero. Sortia al carrer disfressat fent la mona perquè li interessava que la gent el conegués i conegués la seva pintura. I a més era un activista LGTBI avant la lettre.

Per què Pepe Rubianes va connectar tant amb Catalunya?
Perquè era genial. Viatjava perquè li agradava molt i sobretot assajava l’espectacle pel món. Una vegada estava actuant a Cuba i tenia un bolo a Berga: va venir, va fer el bolo i va tornar. Va sortir a explicar-ho. Ho fotia amb una gràcia que la gent vinga a riure, i era veritat.

S’ha dit que la rumba del Gato va definir el so de Barcelona.
Sí… jo crec que és un dels grans joglars de Barcelona, un joglar modern amb lletres extraordinàries. Que per cert, n’hi havia moltes en català que no va poder gravar perquè l’editora no li deixava.

Reconeixem l’empremta d’aquella ciutat encara?
I tant, som hereus de tot això. I cal ensenyar-ho, sobretot. La gent gran ho recorda però la gent jove que hi vagi per reconèixer la Barcelona de quan ens vam alliberar del Franco.

Amb tot el que ha passat últimament, els 70 semblen molt lluny…
Sí, són lluny però són a prop. El cine fixa les coses, les pots recuperar.
Quins valors hem d’aprendre d’aquella Barcelona que facin falta ara?
Les ganes de llibertat ja hi són! Hi ha un paral·lelisme molt gran entre aquella època i el que estem vivint ara perquè el poble s’ha començat a moure i no hi ha qui l’aturi. Aleshores també ens vam moure i ens ho vam passar pipa. Com ara, perquè em pensava que mai ho veuria: ara sí que morirà Franco…

Sembla que per a tu és fàcil fer pel·lícules a Barcelona rodant-ne una l’any…
Bé, perquè el cinema és vida i la vida és cinema. I evidentment el meu paisatge és Barcelona. Com París per Truffaut, Estocolm per Bergman, Manhattan pel Woody. Tots tenim un paisatge i una llengua.

Però el cinema costa que s’assenti industrialment aquí…
Cadascú és responsable del que és seu. Jo estic preparant la pel·lícula número 33 i Barcelona sempre hi és.

Quin és l’estat de la cultura?
És el que és. És una cultura molt activa. Per la densitat demogràfica juguem a primera fila en tot: música, teatre… Jo diria que en cinema també. Finalment el president Puigdemont ha aconseguit situar Catalunya al tauler d’escacs d’Europa.

Ets optimista… Aquest caràcter es va forjar en els 70 amb l’onada llibertària?
Jo sóc una persona molt d’ordre i no he sigut mai de cap partit polític. Faig cine i intento fer-ho el millor possible.