Sergi Bueno és el fundador i director de Niu, un veterà espai artístic a Poblenou que produeix i difon creació audiovisual i multimèdia, art multiplataforma i música contemporània independent. Ens explica com s’ho han fet perquè passessin pel seu petit cau en poc més d’una dècada gairebé 2.000 artistes.

Feu exposicions, esdeveniments, serveis per a artistes, formació…
El projecte neix d’una voluntat personal: sóc nascut i veí de Poblenou i la intenció era fer aquest tipus d’espai al barri, som aquí per una raó més enllà que ara s’hagi posat de moda. Niu té una part oberta al públic amb sessions, pel·lícules, concerts, performances…; un coworking per a dissenyadors, videoartistes, fotògrafs…; i parets per a exposicions individuals o col·lectives de disseny, foto, grafit, pintura més tradicional… Busquem eines per desenvolupar trajectòries artístiques, acompanyant gent que necessita aquest tipus d’espais. Ho hem fet aquí setmanalment i en activitats a fora. Ara que tenim 13 anys de visió, agafen sentit coses que al principi no sabíem ben bé per què fèiem: hi ha gent que ja no fa servir aquests espais perquè ha anat a d’altres més grans. El nom té a veure amb això: un lloc on neixen i creixen projectes que se’n van volant.

Com ha evolucionat el projecte?
Naixem en un moment en el que hi havia una clara transició, sobretot tecnològica. Hem evolucionat el millor que hem pogut, amb mancances constants, però intentant avançar. Tenim la sensació que anem lents i ens agradaria fer més coses i millors, poder crear una estructura de treball estable i remunerada a l’associació, però hem millorat. Hi ha ha una regularitat en la demanda d’espais, un boca-orella.

Us moveu en un espai creatiu molt ampli
Té els seus pros i contres. Som difícils de definir, mai hem establert un programa setmanal i ha sigut irregular, però intentem obrir el ventall. Costa molt dir que no, sabent perfectament que potser allò no tindrà un retorn econòmic, que no tindrà públic; però algú que ha estat uns mesos preparant unes històries… La tecnologia i el món actual fusiona moltes coses, per què no hem d’intentar acollir-ho? Hem estat oberts fins i tot amb coses que no vénen gens de gust… però qui som nosaltres per dir si està bé o malament, no volem tancar-nos.

Heu acollit més de 2.000 artistes! Com es gestiona?
Dia a dia, setmana a setmana! Fem unes 40 setmanes a l’any de feina, la llista és intensa perquè anualment fem unes 150 històries en les quals a vegades actuen diversos artistes. És anar fent i amb el temps establir dinàmiques i fer agenda.

Hi ha un compromís amb el barri.
Tenim en compte cosetes que passen per aquí i això té un plus. Sempre hem estat molt propers a l’esdeveniment més característic, els Tallers Oberts. Amb la plataforma Poblenou Crea s’han fet cosetes. També amb les festes populars del barri: al setembre fem escenari al carrer amb altres entitats, proposem música i tallers infantils innovadors, però sense passar-nos massa, coses que tradicionalment no s’han fet. A la festa popular de maig també fem un parell d’esdeveniments al carrer. La coordinadora d’entitats gestiona aquestes festes i ens connecta amb el Districte.

Hi ha una certa nostàlgia sobre el que podia ser i no és, però també era un barri amb mancances i un índex de contaminació brutal.

Hangar, la UPF, La Escocesa, Can Felipa… quina és la relació amb altres entitats?
Amb Can Felipa havíem fet coses i potser en tornem a fer. A La Escocesa, abans que fos fàbrica de creació de l’Ajuntament, fèiem festes i sempre hi ha hagut un link. A Hangar programem esdeveniments a una sala més gran o ells ens passen activitats pels caps de setmana. El Grup de Tecnologia Musical de la UPF, molt connectat amb l’experiment i noves arts sonores, fa sessions i trobades aquí. Estem vinculats amb col·lectius que ens necessiten per l’espai o fer activitats al carrer. Amb gent del que va ser el 22@ i la seva associació d’empreses col·laborem per establir contactes. No ens cauen els anells per treballar amb ningú, ja sigui fora del circuit o amb institucions.

Com s’ha transformat Poblenou al llarg d’aquests anys?
Si faig la llista dels que anàvem a l’escola, quatre poden viure al barri. És representatiu d’aquesta gentrificació, que ha sigut molt bèstia. Des que tinc ús de raó, aquest barri està en transformació: al 1986 va començar amb els Jocs Olímpics i la desaparició de tota una història que també és de carrers sense sortida, xemeneies, fums, porqueria… érem frontera, el “fin del mundo”. Hi ha una certa nostàlgia sobre el que podia ser i no és, però també era un barri amb mancances i un índex de contaminació brutal. Ma mare neix a Gràcia i ve aquí als setanta. Ha vist tota l’evolució i prefereix parcs, zones verdes, carrers amples com ara. El preu és que molta gent no pot viure aquí i hi ha un canvi de negocis. A Barcelona, i en aquest barri en particular, els preus són inassequibles. Els últims cinc anys han sigut el “remate final”. Aquesta “modernor” també connecta amb la creativitat i crea un teixit molt interessant. Que això impliqui que la gent no pugui viure aquí és el drama.