Després de l’èxit de Ciutat Morta, recuperem l’entrevista de l’Alfonso Barguñó a la Directa. Un d’aquests mitjans de comunicació imprescindibles per llançar veritats. L’únic que ha seguit el cas 4F des del principi.
BCN Més ha entrevistat un dels mitjans que més investiga per destapar abusos de poder a la ciutat de Barcelona. La redacció de La Directa és al carrer Riego, al costat de la llibreria La Ciutat Invisible, al barri de Sants. Es defineixen com un mitjà de transformació social i estan actius des de l’any 2006, amb una publicació quinzenal en paper i una pàgina web que actualitzen diàriament. Jesús Rodríguez comença fort: “Periodisme d’investigació és una redundància. Tot periodisme és d’investigació”.
BCN Més: A la xarxa des de fa tres anys. En què ha canviat la vostra relació amb els lectors, ara que són destí, productors i distribuïdors de la informació?
La Directa: La lògica d’emissor-receptor, molt tancada a les publicacions en paper, es trenca completament a la xarxa. Els lectors ens ajuden a rectificar o complementar informacions. Hem desenvolupat un software per facilitar que la gent pugui donar informació de forma segura, perquè la gent té por a perdre la feina o que els passi alguna cosa si es posa en contacte amb els mitjans de comunicació. Sabem que no n’hi ha prou amb els testimonis, necessitem anar més enllà perquè és molt fàcil enfonsar un mitjà amb pocs recursos com La Directa. Nosaltres no som El Mundo. Per això, cada cop som més curosos, més mesurats per, a l’hora de publicar, tenir tots el documents i totes les proves. Això també t’ho dóna l’experiència.
Quina és la protecció del periodista i les seves fonts?
Aquí, teòricament, cap periodista està obligat a revelar les seves fonts. Però els tribunals espanyols moltes vegades fan una interpretació de la llei una mica sui generis. L’Audiència Nacional, repetidament, es dedica a fer una aplicació molt particular de les lleis, i no sempre preval el dret a la informació. Pel que respecta a les fonts, hi ha molta gent que malgrat estar ficada dins l’estructura d’aquestes institucions no comparteix els objectius ni la ideologia. Estan disposats a donar informació perquè es senten malament, tenen mala consciència o perquè volen donar el pas per trencar aquests oligopolis. Petits Snowdens n’hi ha per tot arreu, són protagonistes anònims. La nostra obligació és garantir que aquests canals són segurs, que no perillarà la seva feina ni patiran repressions. Si deixes la porta oberta, és molt fàcil que les persones donin informació.
I, vosaltres, heu patit pressions o repressions?
Hem patit alguns atacs evidents, com quan el mossos van trencar el vidre de la redacció als aldarulls que va haver-hi a Sants per Can Vies. Però també en manifestacions hi ha hagut policies que han disparat una pilota de goma contra un periodista de La Directa pel fet de ser de La Directa. Dient-li pel seu nom i, després, disparant. La identificació de que som un mitjà de comunicació que ha posat contra les cordes als mossos és una cosa que, dintre de la Brigada Mòbil i de les Unitats Anti-avalots, és claríssima.
Quines relacions s’estableixen entre la publicitat i la informació?
Quan veus qui s’anuncia als diaris, entens molt el sentit de les seccions. Com tracten les informacions, per exemple, d’obres d’infraestructures o que tenen un impacte al medi ambient, en les que estan involucrades grans empreses que s’anuncien a aquests mateixos diaris. Quan El Periódico informa de l’obertura del nou Ikea, o de la nova tenda d’Apple a plaça Catalunya, això suposadament és informació, però no és cert. Hi ha uns contractes aquí darrere. Ikea i Apple paguen a El Periódico per a què publiqui X pàgines de contingut sobre aquesta qüestió. Des d’un àmbit institucional, El Periódico, La Vanguardia o El País, per exemple, mai van explicar que les informacions que van publicar sobre el Fòrum de les Cultures estaven pagades pàgina per pàgina. Els contractes es van fer públics fa molt poc, en un informe de la Sindicatura de Comptes.
Per què han trigat tant?
Els organismes que suposadament vetllen pels diners públics no reben la informació de les administracions fins molts anys després. Quan s’acaben els informes, els responsables ja no són aquí. No és el mateix rebre la informació sis mesos després de la celebració del Fòrum, o durant el Fòrum, que rebre-la ara.
A La Directa, oferiu notícies tant d’àmbit local com internacionals. Com s’interconnecta la informació?
A la informació no hi ha fronteres. Tot ho explica tot. Coses que passen a Birmània poden explicar coses d’aquí, i a l’inrevés. Una periodista mexicana ens deia aquest matí com alguns pobles indígenes estan patint l’explotació de mines d’aigua o minerals per part d’empreses catalanes, vinculades amb el narco i protegides per l’Estat Mexicà. Per entendre l’explotació de recursos a Mèxic has de descriure el consell d’administració d’una oficina que està a la Diagonal de Barcelona.
Quins mitjans llegeix La Directa?
Darrere de cada mitjà de comunicació hi ha una visió del món i uns interessos. També darrere nostre. Però les grans corporacions s’han convertit en maquinàries de mercantilització de tot, també de la informació. No hi ha un mitjà de comunicació fiable en tot, ni fiable en res. De cadascun d’ells ens interessa una cosa específica. Per saber què es cou a l’economia neoliberal, no llegeixis l’Ara, sinó Expansión o Cinco Días. O si vols saber què es cou amb el PP, no llegeixis El Periódico, llegeix La Razón, que ho explica molt bé. I sàpigues llegir entre línies, és clar.
[gdl_icon type=»icon-asterisk» color=»#5eaf7e» size=»20px»] Ilustración de Iván Cuadros.
