Cada vegada que una malaltia desconeguda sorgeix, la societat entra en pànic. La gent emmagatzema provisions i es tanca a casa com si es tractés de la fi del món. Això ho hem vist ara amb el Covid-19, però Barcelona ho ha viscut ja incomptables vegades. Per desfer una mica la por envers aquest virus, fem un repàs de les desolacions viscudes (i superades) per Barcelona fins al moment.
La primera gran catàstrofe de la qual tenim informes epidèmics a la capital catalana és la pesta negra, soferta al segle XIV. L’infame infecció va significar la mort de vora el 60% de la població barcelonina. Ja fora per la manca d’higiene o la deficient medicina de l’època, aquell brot va ser un fuet per tota la població mundial; en comparació, el coronavirus és una broma.
Les següents grans desolacions les trobem ja durant el segle XIX. Primer va ser la febre groga de 1821. En pocs mesos, la patologia va deixar més de 6.000 morts, el que aleshores era un 6% de la població total de la ciutat. Uns anys després, Barcelona tornava a assolada per enemics microscòpics. En aquesta ocasió, el responsable de l’epidèmia va ser el còlera. Aquesta malaltia va arrasar amb la població de la ciutat en quatre ocasions diferents. En totes, el còlera provocava morts a diari, causant centenars de difunts. Fonts de l’època narren un episodi molt similar al del viscut actualment: a l’inici, es donaven pocs casos aïllats, però, de cop, va haver-hi un creixement exponencial d’infectats. El temor s’apoderà de la població, que es va aïllar per evitar el contagi.
La grip espanyola va ser una de les pandèmies més dures de la història; va ser més mortífera i tot que la Primera Guerra Mundial. En comparació, el coronavirus és una broma.
Per la seva banda, el segle XX tampoc va perdonar. El flux de comerç i la guerra van ser els principals detonant de la propagació de la grip espanyola, una de les pandèmies més catastròfiques de la història. A escala global, va arribar a ser més mortífera que la Primera Guerra Mundial. Certs informes asseguraven que algú podia emmalaltir de la grip espanyola i morir en menys d’un dia. Malgrat que on va causar més morts fou als Estats Units, el continent europeu i la Ciutat Comtal tampoc se’n van salvar. La plaga, que va infectar a més de 150.000 persones només a Barcelona, també va comportar un decreixement natural de la població, donant-se més defuncions que naixements en una època en què la població mundial augmentava exponencialment.
Trenta anys més tard, va arribar el torn del tifus exantemàtic, conegut popularment com a “poll verd”. Tot i que no es va propagar amb tanta virulència, la seva taxa de mortalitat del 15% era esfereïdora. L’episodi de poll verd patit a Barcelona s’emportà per davant unes 350 persones.
La nostra ciutat ha patit un grapat d’epidèmies al llarg de la seva història. Ni tan sols cal anar tan lluny. En menys de vint anys hem vist passar per davant les grips aviar i porcina, així com la malaltia de les vaques boges. Emergències que, tot i ser molt menys letals que el coronavirus, anaven acompanyades d’un ressó mediàtic que feia augurar una nova pandèmia.
Si bé l’actual és una greu crisi sanitària, tampoc és tan mortal com aparenta. S’estima que hi ha milers de casos de coronavirus que no s’han diagnosticat com a tal i, per tant, les taxes de mortalitat informades no són del tot fiables.
No obstant això, si bé és cert que l’Estat es troba inmers en una greu crisi sanitària, tampoc és tan mortal com aparenta. La culpa de l’alarmisme i el pànic col·lectiu toca repartir-la entre els mitjans de comunicació i unes dades no prou acurades. Els experts han assegurat que la taxa de mortalitat d’aquest virus no és tan alta com es pensa, ja que s’estima que hi ha milers de casos de pacients amb coronavirus que no han estat diagnosticats com a tal, afectant els càlculs reals de la letalitat del virus. Així doncs, si els còmputs sobre la mortaldat de la malaltia (estimats en un 2,3%) s’estan fent només a partir dels casos confirmats i no del total autèntic, les dades no són del tot fiables.
Així doncs, calma. Barcelona ha patit epidèmies molt pitjors que la que suposa el Covid-19, i se n’ha ensortit de totes elles. Perquè, tot i que la malaltia és una condició inherent de la naturalesa mortal dels éssers vius, les persones tenim la capacitat de superació que ens permet tirar endavant quan sembla impossible; fins i tot contra un enemic invisible.
Gràfic de les taxes de mortalitat aproximades de les diverses epidèmies. Elaboració: Màrius Sin.
