Tomas Diez, director del Fab Lab Barcelona, ens intenta demostrar que la fabricació digital canviarà les nostres vides. Pot semblar una afirmació exagerada, però després d’escoltar que ja em podria construir la meva pròpia casa usant una impressora 3D i una fresadora làser i que d’aquí uns anys tots anirem amb un fabricador de matèria a la butxaca ja no ho sembla tant.
Encara ara considero un miracle que fent voltar una agulla per sobre d’un disc s’escolti música. Per això, fa molts anys que vaig renunciar a entendre que tot es pugui transformar en 0 i 1. Faig aquesta apreciació perquè crec que és el meu deure avisar que ara començaré a parlar de coses que s’escapen completament a la meva comprensió. La primera d’elles és per què van encarregar a l’especialista en horòscops un article sobre els Fab Labs? “Volem que l’article tingui el punt de vista d’una persona que no sap res del tema.” Vaig acceptar l’encàrrec perquè mai m’havien tractat d’ignorant amb tanta educació.
El Fab Lab Barcelona està a l’IAAC (Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya) en un vell edifici del barri de Poblenou. Allà m’espera el seu jove i entusiasta director, el Tomas Díez, urbanista i màster en arquitectura i fabricació digital nascut a Caracas.
“Treballo al Fab Lab Barcelona des dels seus inicis, l’any 2007. Va ser una iniciativa de l’IAAC. Al màster d’arquitectura que imparteix hi ha un component digital molt important i d’eines de fabricació. Com que no es volien quedar només fent un taller de fabricació de maquetes van decidir muntar un Fab Lab.”
Em fa de guia i m’explica per a què serveixen les màquines de fabricació digital que allà tenen. El primer que sorprèn del Fab Lab és que sembla un taller de fusteria i planxa normal i corrent. Se suposa que tenen les màquines més modernes amb les que canviaran les nostres vides i a primera vista no es diferencia gaire del taller del Geppetto (la meva única referència en quant a fusteries). L’única diferència és que totes estan connectades a un ordinador. Em fa una petita demostració amb una d’elles: una fresadora làser talla unes petites lletres en un tros de fusta. M’explica que per fer allò que la fresadora ha trigat dos segons abans es necessitaven dies. Per no desil·lusionar-lo, em veig en l’obligació de mostrar el meu entusiasme. I aprofito per afegir un comentari tècnic de qualitat: “Que fort!”.
I de seguida li faig la pregunta per la qual feia més de 40 anys que em preparava sense jo ser-ne conscient.
Què és un Fab Lab? “Els Fab Labs apareixen dins d’un projecte d’investigació al Centre de Bits i Àtoms del Massachussets Institute of Technology (MIT). Era un projecte que s’inicià als voltants de l’any 2000 que tractava de buscar la relació entre el món digital i físic a escala subatòmica. No solament convertir informació física en digital com fins aquell moment, sinó també convertir informació digital en quelcom físic.
«El primer Fab Lab a Boston ajudava a una comunitat afroamericana, amb una sèrie de tallers amb algunes màquines i components electrònics perquè la gent aprengués a utilitzar-los i a produir tecnologia.”
Paral·lelament a aquest estudis encapçalats per Neil Gershenfeld, doctor en Física Aplicada i director del MIT, comencen a dissenyar un set d’eines per poder portar i ajudar a comunitats deprimides. Però no només tecnologia com a producte, sinó tecnologia per a fer tecnologia. I a partir d’allà, neix el primer Fab Lab a Boston. Ajudava a una comunitat afroamericana, amb una sèrie de tallers amb algunes màquines i components electrònics perquè la gent aprengués a utilitzar-los i a produir tecnologia.”
Com es van anar escampant pel món? “Gràcies a que aquesta comunitat tenia connexions a Ghana, van tenir una petició per portar quelcom semblant a aquest país africà. Així doncs, els primers Fab Labs neixen en llocs remots i zones rurals perquè amb aquests petits tallers poden aconseguir una certa autonomia tecnològica que fins ara no tenien. Però després comencen també a aparèixer en ciutats. S’acaben escampant com un virus. Una cosa totalment no planificada. Una xarxa informal que es va formalitzant però a la vegada es torna a fer informal. Avui en dia són més de 500 laboratoris que comparteixen un equipament d’eines de tecnologia i un inventari comú, cosa que permet la transferència de coneixement d’un laboratori a un altre.”
Quin ha de ser l’equipament que comparteix qualsevol Fab Lab? “Una màquina de tallar làser de diferents mides i formats depenent del Fab Lab. Una fresadora de 3 eixos de gran format per fer mobles, cases, fresar motllos. Impressores de 3D de diferents tipus. Una fresadora de precisió per fer circuits electrònics. Una màquina de tallar vinil. I components electrònics que permeten dissenyar plaques electròniques i fer petits components seleccionats per fer petits ordinadors.”
Quan ha costat tot aquest equipament? “Un inventari d’un Fab Lab està per sota dels 100.000 euros. Però hi ha una escala de deus, depenent de la mida. Pots tenir un Fab Lab de 10.000 euros, un altre de 100.000. Concretament el de Barcelona és d’un milió d’euros.”
I qui realitza aquesta inversió? “L’origen de cada Fab Lab té diferents naturaleses d’inversió, tan pública com privada. Sí que és veritat que fins ara els Fab Labs són molt institucionals però a Holanda, per exemple, hi ha un grup de gent que es va reunir i van formar el seu propi Fab Lab. Però molt més important que les màquines, el què és essencial són els processos. Ja no es tracta que hi hagi una tecnologia i es comprin unes màquines per fer coses. Si pots fer quasi qualsevol cosa en un Fab Lab, llavors podràs fer les coses que fan quasi qualsevol cosa. Aquesta és la seva filosofia. I això té molt a veure amb el full de ruta dels Fab Labs.”
Quin és aquest full de ruta? “Les màquines que tenim ara les has de comprar comercialment. Aquesta seria la versió actual dels Fab Labs. La versió 1.0. Per això diem que són tan important els processos. La gent s’està formant mentre treballa amb aquestes màquines i així poder arribar a la següent etapa. L’any que ve es celebrarà a Xina la trobada mundial de Fab Labs i allà es presentarà el Fab Lab 2.0: un Fab Lab que es reprodueix a si mateix. Es a dir, un Fab Lab que fa un altre Fab Lab.
I les previsions són que en 10-15 anys podem arribar a la tercera etapa que es basarà en microensambladors de matèria. La lògica del Lego però aplicada a la producció de coses: tu fas una casa, però després la desmuntes i pots fer un cotxe sense que hi hagi material de rebuig. Tindrem nanoestructures que pots acoblar, construir objectes que tinguin una vida útil i després desacoblar-los i convertir-los en una altra cosa.”
Amb aquesta tercera etapa van quedar clares dues coses. Que el Tomas era molt bona persona posant comparacions perquè l’inútil de l’entrevistador entengués com es pot fer una cosa així. I que de la quarta etapa, tot i els esforços que segur que faria el Tomas, no entendria ni un borrall de com seria possible. Per això em vaig limitar a assentir amb el cap i posar cara interessant.
“L’etapa final d’aquest full de ruta és el Fab Lab 4.0. No necessites ni un material ni una màquina, sinó que tot és el mateix. Les instruccions de com es fa una cosa estan dins de la mateixa cosa. És com funciona la natura. Hi ha instruccions que fan que certes substàncies, components químics es relacionin entre si i fabriquin proteïnes, etc. i es vagin construint. No hi ha res exterior que les construeixi. En el futur cultivarem objectes, en comptes de fabricar-los.”
I per quan està prevista aquesta etapa? “30 anys.”
Només!?!? [Ho vaig pronunciar “nomiés” perquè se’m va escapar un gall de tan al·lucinat com estava.] “Pensa que els descobriments i la capacitat tecnològica tenen un creixement exponencial. Fa 20 anys era impossible imaginar-nos on estaríem ara. A més és gairebé una necessitat perquè el model productiu que tenim està basat gairebé exclusivament en extraccions de la terra amb poca reutilització i amb un gran cost ambiental. S’ha de reinventar la forma en la que produïm.”
«La lògica del Lego però aplicada a la producció de coses: tu fas una casa, però després la desmuntes i pots fer un cotxe sense que hi hagi material de rebuig.»
Tornant a la versió actual dels Fab Labs, aconsegueixen autofinanciar-se? “Per a qualsevol tecnologia que es vol implementar, el component educatiu és molt important. L’educació és la principal font d’ingrés d’un Fab Lab, que pot anar des de tallers que tu organitzes fins a la vinculació amb universitats i empreses. És un format educatiu sempre. Que la gent vagi coneixent tot això que va apareixent. Per això un dels projectes centrals és la Fab Academy.”
Què és la Fab Academy? “Qualsevol universitat es basa en un campus central ubicat en un lloc concret. En canvi, la Fab Academy és una universitat distribuï-da perquè cada Fab Lab és part d’aquest campus: hi ha una universitat amb seu a Lima, una altra a Ciutat del Cap,… Aquest estiu s’han graduat uns 120 estudiants de més de 30 països.”
Quina formació reben? “És un curs de 6 mesos de fabricació digital. A més de l’accés al Fab Lab, les classes i activitat local al laboratori, tenen videoconferències amb professors de tot el món. Està en fase pilot per allargar-lo i que sigui un curs de dos anys. Hi ha una preparació tècnica i un treball en base a un projecte.”
Quin tipus de coneixement es requereix per accedir-hi? “Estem sent una mica més rigorosos en el coneixement de les eines digitals que exigim als candidats. Demanem un coneixement bàsic de programació de modelat 3D i de tot el que és l’entorn de l’ordinador.”
I quins altres ingressos teniu al Fab Lab? “Ara tenim més serveis. Fem maquetes, dissenys, consultories de fabricació per a tercers. I després projectes propis que comencen a agafar volada i a tenir vida pròpia. El projecte Smartcitizen és un d’ells.”
En què consisteix? “És un projecte de participació ciutadana a través de la tecnologia. En aquest cas és gràcies a sensors que capturen dades de contaminació de l’aire, soroll o humitat de la ciutat. El projecte neix com una crítica a les smart cities, que eren molt corporativistes i de molt de control tipus Gran Hermano en la manera que s’usava la tecnologia. Aquest projecte, en canvi, tracta de donar poder i eines per ser una força viva de la ciutat. Les smart cities han de ser produïdes per smart citizens. Consisteix en posar un sensor al balcó de casa teva i obtenir dades del teu carrer. Fins ara, el govern col·locava pocs sensors que eren molt cars a una torre o en una muntanya allunyats de la ciutat. Ara en comptes de tenir 3 sensors de 25.000 euros, en pots tenir 500 de 150 amb un manteniment gairebé nul. I el ciutadà pot conèixer a temps real les dades perquè aquests sensors són de codi obert. Ens agradaria que l’Ajuntament incentivés a aquests ciutadans amb algun tipus de reducció en els impostos. I finalment aquestes dades serien una massa crítica d’informació molt interessant per a tercers, i aquests pagarien per tenir-les. Nosaltres en comptes de quedar-nos els diners, com fa Google o Facebook, els redistribuiríem entre els ciutadans.”
By Ryan Rivadeneyra
Pel que estic entenent, una altra de les característiques dels projectes dels Fab Labs és que són de codi obert. “Efectivament, tot i que tampoc som talibans. Si en algun moment estàs treballant per una empresa i per protegir-se et demana que no sigui en codi obert, ho acceptem. Però la immensa majoria dels projectes desenvolupats sí que ho són. Per exemple, tots els projectes dels alumnes de la Fab Academy estan penjats i es poden consultar. És una manera més de fer accessible la fabricació digital a la gent. Ara mateix per exemple, et podries descarregar i construir-te la teva pròpia casa amb les eines que tens aquí al Fab Lab.”
Com funciona? “És el projecte Wikihouse, que és un sistema de construcció de codi obert. Molts dissenyadors estan col·laborant per fer possible que d’una manera molt senzilla tothom pugui dissenyar, imprimir i acoblar cases sostenibles adaptades a les seves necessitats.”
Veig difícil que jo sabés construir res. Però el què veig impossible és aconseguir un terreny aquí a Barcelona. “Per a una ciutat com la nostra és inviable. És un projecte que és molt útil als països en vies de desenvolupament i podria substituir a moltes barraques i millorar les condicions de vida dels seus habitants. També serveix per fer-nos adonar que existeix una altra manera de fabricar allò que seran els teus objectes. Per exemple, hi ha molts dissenys de codi obert de mobles. Fins ara, Ikea tenia uns magatzems gegants als afores de la ciutat. En un futur hi haurà petits Ikea que fabricaran sota demanda els dissenys en els quals tu hauràs participat, modificant certes coses per adaptar-les a les teves necessitats.”
Aquesta cadira que em construeixo jo mateix, serà barata? “El preu mai podrà competir amb Ikea. Hi ha un valor afegit que és ser tu part del disseny. Pagues pel coneixement que adquireixes fent aquesta cadira i l’experiència de la fabricació. Desenvoluparàs un altre tipus de relació amb els objectes. Inverteixo el meu temps i els meus diners en conèixer i experimentar.”
«El projecte neix com una crítica a les smart cities, que eren molt corporativistes i de molt de control tipus Gran Hermano en la manera que s’usava la tecnologia.»
Em costa pensar que jo puc acabar dissenyant i construint objectes. “Tu tens Instagram? Ja ets fotògraf. Fa 20 anys, a les bodes només hi havia un fotògraf. Ara tens tants fotògrafs com convidats. Abans, l’Excel només el sabia fer anar l’informàtic. Ara o el domines o estàs mort. Són capacitats informàtiques que anirem incorporant a les que ja tenim. Tot està molt informatitzat. Portem l’ordinador a la butxaca. A més, fabricar no serà com ara que necessitem màquines, material, súper disseny,… Tot serà més intuïtiu. Segurament portaràs un fabricador de matèria a la butxaca.”
Com?!? Un fabricador de matèria!? Això vol dir que si, per exemple, em conviden a una festa d’aniversari i m’he oblidat de portar un regal, trauré el fabricador de matèria i li donaré a un botó i mentre estic a l’ascensor apareixerà un “pongo”?
Això és el què m’hagués agradat preguntar, però pateixo el que els francesos anomenen “l’esprit de l’escalier”: se t’acut una idea enginyosa o una rèplica bona quan ja és massa tard i estàs sortint per l’escala. En canvi, vaig fer una altra pregunta.
Ens convertirem tots en uns makers? “[Riu.] Això dels makers és una nova etiqueta. Jo sempre dic que els del Fab Lab som nerds que volem ser cool i els makers són hipsters que volen ser nerds. És una nova etiqueta. Qualsevol persona que s’assegui a una taula amb un regle i una tisora pot ser un maker.”
By Ryan Rivadeneyra
Aquesta fabricació digital està controlada d’alguna manera? Sempre es posa l’exemple de la pistola construï-da amb una impressora 3D. Nosaltres n’hem construït una i l’hem exposat al Museu del Disseny de Barcelona. I també es podria arribar a fabricar un fusell AK47 si es volgués. Però qui posa l’accent en aquest suposat perill és perquè vol limitar els ciutadans. Intentar evitar que s’ensenyi a tot el món. Però és absurd. Una sabata no està fabricada per fer mal, però d’un cop de taló també podries matar a algú. A més, com qualsevol revolució tecnològica està provocant molts canvis. Va passar el mateix amb el món de la música. Quan va aparèixer Napster ho va canviar tot i encara ara no es posen d’acord: qui és el propietari de la música? La puc compartir? Ara ja no es compra música, sinó que la llogues.
[Intento seguir la comparació musical. Les actuals impressores 3D serien els walkmans amb cintes de casset que rebobinàvem donant voltes amb un bolígraf per no gastar piles. Tenint en compte que només 20 anys després podem tenir milions de cançons al nostre mòbil no em sembla tan impossible aquest futur que ens proposa en Tomas. I notícies com la que recentment vaig llegir que una empresa californiana anomenada Organovo afirmava que en 5 anys serien capaços d’imprimir fetges per a ser trasplantats, sembla que li donen la raó.]
Però torno d’aquest possible futur tan fascinant per veure quina és la nostra realitat. Barcelona és l’única ciutat del món que disposa d’uns Fab Labs públics. S’anomenen Ateneus de Fabricació. Quan sent el nom, a en Tomas li canvia la cara.
Quina relació teniu amb els Ateneus de Fabricació? “La relació que pots tenir amb un fill quan el pare i la mare se separen. L’anterior Ajuntament va tenir la claredat, la valentia i la visió de pensar un projecte únic al món: fer uns Fab Labs públics. Vam desenvolupar tota la idea i fins i tot vam arribar a dissenyar els dos primers (el de Les Corts i el de Ciutat Meridiana). Un cop vam entregar el projecte, l’Ajuntament se’l va apropiar i li va canviar el nom, per passar-se a dir Ateneus de Fabricació.”
Ateneus de Creación
No sé qui era el pare i qui era la mare, però estava clar que havia d’anar a fer una visita a l’altra meitat de la parella divorciada. Abans, però, vaig visitar la pàgina web d’aquests Ateneus de Fabricació i no en vaig treure l’aigua clara. Els vídeos que hi havia penjats no aclarien gaire el seu funcionament i els projectes es veien molt teòrics, difícilment traslladables a la realitat.
Primer vaig visitar, el de la Fàbrica del Sol a la Barceloneta, que s’inaugura aquest setembre. Com que és el més petit i el que té més aire de biblioteca, em vaig atrevir a fer la pregunta que fa molt de temps que volia fer. A les impressores 3D, en comptes del tòner amb la tinta, què s’hi posa? “Una bobina amb un material que és normalment plàstic o resina que amb l’escalfor es fon i permet que la impressora vagi fent les capes amb diferents formes.”
Veient que la resposta era tan evident, vaig decidir no obrir gaire més la boca. El responsable d’aquest Ateneu de Fabricació, Alfons Miàs, em va explicar que la filosofia d’aquests Fab Labs Públics (com ell els va definir) és la mateixa que la de la resta dels Fab Labs. Tenen el mateix inventari de màquines (a petita escala en aquest cas) i els projectes que es desenvolupen han de ser de codi obert. Igualment posen l’accent en què l’important d’aquests projectes són els processos, més que el resultat final. Han de servir per capacitar i formar a la gent que hi participa. La diferència principal està en la seva accessibilitat. Tothom que vulgui hi pot anar; per exemple, podem anar a l’Ateneu de la Fàbrica del Sol amb un disseny que ens haguem descarregat d’Internet i amb el material que necessitarem, i podem utilitzar aquestes màquines de fabricació digital per fer aquella cosa que tinguem al cap. No s’ha de pagar res. Funciona com un banc del temps. Si tu has estat una hora utilitzant aquestes màquines, rebent la formació necessària per saber utilitzar-les, més endavant et tocarà a tu transmetre aquesta formació, o altres que puguis tenir i siguin útils, per capacitar a un altre usuari.
«Sempre es posa l’exemple de la pistola construï-da amb una impressora 3D […] i qui posa l’accent en aquest suposat perill és perquè vol limitar els ciutadans. Intentar evitar que s’ensenyi a tot el món. Però és absurd.»
Aquesta era la teoria. Per comprovar si aquesta teoria s’havia pogut dur a terme, vaig visitar l’Ateneu de Fabricació de Les Corts que porta dos anys en funcionament. Allà m’esperava la Núria Martínez-Vernis, la seva responsable. Quan li comento que havia trobat la pàgina web poc clarificadora, em respon que fins a cert punt ja els interessa. “Preferim que la gent vingui per poder explicar millor el projecte.”
En aquests dos anys “poc a poc la gent del barri ens ha anat coneixent i comencen a tenir una idea clara de quin tipus de servei poden aconseguir. Fa poc, per exemple, va venir un senyor gran amb un dibuix per demanar si li podíem fabricar una fèrula per la mà, per què els dits se li muntaven i ara li costava escriure. Li vam ensenyar com ho podria dissenyar en 3D i ara ell mateix, amb l’ajuda d’altres usuaris, s’està dissenyant aquesta fèrula”.
Moltes de les activitats que realitzen estan destinades a col·legis i instituts. D’aquesta manera, els més joves entren en contacte amb aquest tipus de màquines i comproven ells mateixos les enormes possibilitats que ofereixen aquestes màquines.
Però jo he de reconèixer que, després de visitar un Fab Lab i dos Ateneus de Fabricació, la meva passió creativa no s’ha despertat. Aprecio molt poc els objectes i muntar mobles Ikea satisfà les meves poques ànsies de fabricació. Això no vol dir que no siguin una bona idea, sinó que jo no sóc el seu públic potencial. Si eres dels que t’agradava jugar amb plastilina, ves-hi que segurament que ho trobaràs molt interessant.
Com ens afectarà això a les nostres vides? En la meva en concret, crec que continuaré sent un consumidor passiu de tots els avenços que se’ls acudiran al tipus de gent que participa en els Fab Labs.
Per assegurar-me que no m’equivoco, recorro a l’única ciència que realment domino. Escorpí, si no vols posar en perill la teva salut, no intentis arreglar tu mateix la cisterna del lavabo. Una clau anglesa a les teves mans és una arma de destrucció massiva.
