Feminisme per a totes?

Ja fa uns anys que al març sembla que Barna es declara feminista. La manifestació del dia 8 s’ha convertit en un esdeveniment multitudinari on nenes, noies i dones ocupen els carrers. Algunes, també implicades amb la proposta de vaga, desafien la lògica capitalista que ens vol sotmeses i explotades i aprofiten per reivindicar la necessitat d’expressar que no volem seguir sent assassinades pel sol fet de ser dones. Que no volem respondre a cànons de bellesa o a lògiques de rols i estereotips de gènere. Que volem ser dones lliures i tenir vides dignes. Tant de bo la meva generació hagués estat conscienciada amb certes lluites mentre creixia, així la meva jo de quinze anys n’hauria sortit parada d’una manera molt diferent.

Si parlem d’ocupar espais, sabem que l’home blanc i cis és qui s’emporta la palma. Si ho traslladem al feminisme, però, com a dona blanca europea jo tinc un espai que altres no tenen. Tinc uns drets i em faig escoltar i se’m permet i, com jo, moltes de les dones que estaran al carrer o que fan activisme a diari. És des d’aquí que cal que ens pensem, que ens adonem que és moment de donar espai i dedicació a més veus i lluites que falten, que no hi són.

Sabem que parlar de vides dignes és pràcticament una utopia en la nostra societat, i és que aquesta no només és masclista, sinó també racista, classista, LGTBIfòbica, capacitista, i un llarg etcètera de discriminacions. La norma estreny i, sovint, ofega. I no a totes d’igual manera. Malgrat que hàgim de fer front a impediments pel fet de ser dona, com a ciutadanes europees tenim papers i la possibilitat de moure’ns lliurement per gairebé tot el món. Nosaltres som escoltades, mai som l’alteritat sinó la referència, i la gent no ens pregunta d’on som o si ens poden tocar el cabell o ens aturen pel carrer cossos de seguretat per identificar-nos.

Casa nostra, la que volem segura i digna, és plena de dones que viuen situacions molt més complexes en trobar-se encreuades per altres eixos d’opressió. Així, les dones racialitzades, per exemple, viuen sota les conseqüències de la nostra societat violenta i patriarcal però també racista.

Aquest març i cada mes i cada dia, “lo feminista no te quita lo racista”. Ni el classisme, ni el capacitisme. Queda molta feina, i si volem demanar justícia, l’hem de buscar per a totes i escoltar-nos a totes. El feminisme no pot ser per a unes poques que tenim el privilegi de poder fer vaga sense por a perdre la feina. El feminisme ha de deixar de ser blanc, per ser heterogeni i respondre a les necessitats d’aquelles a qui tan sovint no deixem ni parlar.