Independitzar-se si ets de la generació Z. No és novetat, però tampoc cap mentida que la generació Z (tot i que les seves coetànies també es sentiran identificades) és probablement la més pringada de totes les generacions amb nom propi a l’hora d’independitzar-se. Però ¿és un mal sense remei o encara té cura?

Segons l’últim informe del Consell de Joventut a Catalunya, només 20 de cada 100 joves d’entre 18 i 29 anys poden emancipar-se. És la xifra més baixa des de l’entrada dels 2000. A més a més, entre aquells que han aconseguit marxar de casa dels pares, un 40% es veuen obligats a compartir pis i un altre 30% ho fan en parella. Només hi ha 9 de cada 100 que a, dia d’avui, puguin dir: “visc sol.”

No sé què és més sorprenent, que visqui sol o que tingui una feina estable…

Pot semblar que aquest 9% no és més que un mite per no desanimar-nos, perquè no ens resignem a envellir al mateix llit on vam créixer. Però no ho és, he trobat un d’aquests rara avis dintre de la generació Z i de la societat actual, l’Eliseo Junior Loyé: “Sóc un noi de 22 anys que, per sort, tinc una feina a temps complet i indefinida que m’ha permès poder-me emancipar al Clot, el barri on he nascut i crescut. Tot i això, pago un lloguer bastant desproporcionat, considero que 575 euros per un loft de 30 m2 és abusar.”

No sé què és més sorprenent, que visqui sol o que tingui una feina estable. Un de cada 4 joves està a l’atur, segons l’última Enquesta de Població Activa. I, dintre del gairebé 44% de joves que es consideren ocupats, hi ha una gran part que treballen de forma discontinua, és a dir, amb contractes temporals o bé parcials.

Es calcula que, de mitjana, passen nou anys d’ençà que es firma el primer contracte fins que s’aconsegueix un d’indefinit, és a dir, gairebé tota la joventut. Això fa que, durant aquesta etapa, el sou mitjà amb prou forces arribi als 900 euros, el que torna gairebé impossible emancipar-se si tenim en compte que el preu mitjà del lloguer a Catalunya són 735 euros.

Perquè aquesta és, sense dubte, l’altra cara de la moneda. En els últims anys el preu de l’habitatge ha pujat sense fre, sobretot a Barcelona, on aquest 2020 la mitjana per llogar un pis a la ciutat era de gairebé 1.000 euros (concretament 973€) segons l’Institut Català del Sòl.

Regulació dels lloguers?

Van ser aquestes alarmants xifres, que es repeteixen des de fa anys, les que van portar al Sindicat de Llogateres a lluitar per una regulació dels lloguers, que finalment es va aprovar al Parlament aquest setembre, i que volen establir en tot l’Estat espanyol. Carme Arcarazo, portaveu, assegura que l’aspiració del sindicat és que l’habitatge sigui un dret tan reconegut com la sanitat o l’educació.

Aquesta llei, que ja s’ha començat a aplicar a Barcelona, Girona, Lleida i 55 municipis més, obliga als propietaris a no augmentar el preu de l’habitatge respecte al contracte anterior, sempre que s’hagi signat en els últims cinc anys. Fins i tot, es poden veure obligats a rebaixar-lo si supera el topall de preus que la Generalitat va establir amb aquesta llei.

«El més potent de la regulació és que amplia el dret de l’habitatge de manera universal. No t’has de justificar constantment com a col·lectiu vulnerable, sinó que han de ser els grans propietaris els qui justifiquin els seus preus. Això té un impacte directe en el jovent, que no és considerat un col·lectiu vulnerable», explica Arcarazo.

Però per Miguel Morilla, Secretari d’Emancipació del Consell de Joventut, aquesta regulació, tot i el progrés que suposa pel conjunt de la societat, continua sent insuficient per millorar la situació dels joves a l’hora d’emancipar-se. Des de l’entitat afirmen que és necessari crear polítiques específiques d’accés a l’habitatge al jovent. Asseguren que aquestes polítiques han d’estar basades en un increment de la despesa pública, no a través de la construcció de més habitatges, sinó a partir de la subvenció dels lloguers ja existents per convertir-los en assumibles pels joves.

Un exemple seria la Renta Garantida d’Emancipació: “és una protecció addicional per a joves emancipades en situació d’atur sobrevingut, sense recursos propis ni prestacions, que es veuen obligades a afrontar una situació de manca d’ingressos perllongada en el temps.”

Més del total d’un salari

Però des de 2013, quan es va fer aquesta proposta, gairebé no s’ha avançat ni en aquesta ni en cap política similar. I mentrestant, són molts els joves barcelonins que deixen la ciutat per poder marxar de casa dels seus pares, tot i tindre-hi la feina i gairebé tota la vida social. És el cas de l’Alex Rodríguez, que ni emancipant-se amb la seva parella (treballant els dos a jornada completa) poden optar a un lloguer a Barcelona, ja que els hi suposaria més del total d’un dels dos salaris.

“Ja fa un any vivim al Masnou, però seguim buscant pisos a Barcelona, que és on ens agradaria viure. Però es fa impossible. Fins i tot a les afores de la ciutat, els preus continuen sent molt elevats, només el lloguer ens suposa el 70% d’un dels salaris.”

Concretament, el Consell de Joventut afirma que al 76% dels joves independitzats el preu de l’habitatge no els permet viure al barri o al municipi que voldrien. “Això fa que es trenquin els vincles socials i de confiança que es forgen al llarg dels anys, el que allunya a tots aquests joves d’un mode de vida en comunitat que promou l’associació política i social i que, per tant, genera una democratització del nostre sistema.”, explica Morilla.

Que l’Eliseo formi també part d’aquest petit percentatge del jovent que pot quedar-se al seu barri, recalca la seva condició de rara avis i el converteix, per desgràcia, en un veritable afortunat, però no tot són facilitats. Encara que el seu pis té una evident limitació de l’espai, les despeses de viure sol li suposen un gran esforç econòmic, ja que hi inverteix més del 60% del seu sou. I aquesta no és l’única dificultat que s’ha anat trobant en el llarg camí de l’emancipació, com explica ell mateix.

«Un gran problema són les immobiliàries, et demanen uns requisits altíssims. En el meu cas, demanàven que el meu sou tripliqués el cost del lloguer, el que és gairebé impossible amb la situació actual dels lloguers a la ciutat i dels joves. Necessites que algú t’avali d’una manera o una altra, jo vaig incloure la nòmina d’un familiar al contracte per poder firmar.»

El Consell de Joventut denuncia que més de la meitat dels joves emancipats declaren haver patit abusos en les condicions de l’habitatge, sigui en l’exigència de fiances o garanties, o bé en preus desproporcionats que busquen directament discriminar a certs perfils.

Recapitulant.

Tenim una situació d’atur i de precarietat laboral entre els joves que espanta, però no se’ns considera col·lectiu vulnerable ni en risc, així que tenim poca capacitat d’accedir a ajudes o subvencions. Els que aconsegueixen marxar de casa els pares es troben amb uns preus tan elevats que els obliguen a compartir pis, o a marxar del seu barri o ciutat i són considerats herois. És missió impossible independitzar-se? L’esperança és l’últim que s’ha de perdre, així que m’agrada pensar que impossible del tot, no ho és. Però, estimats zoomers, no podem negar que el tema està molt fotut.