Instagram s’ha convertit en un amplificador poètic d’alta potència: ha conquistat els set mars amb paraules. Ha democratitzat la poesia i s’ha transformat en una galeria literària: un diari personal on els escrits es guarden –s’immortalitzen– i alhora, s’obren al públic. Una eina cridanera que implica un nivell de nuesa emocional difícil de gestionar: mostrar els racons més íntims, sincerar-se amb un mateix –com un mirall dels estats d’ànim, del mood– i amb els milers de seguidors. Aquesta xarxa social té un doble fil: pot ser el lloc on buidar-se i crear una empremta literària, però també pot tenir un component social que et diu si estàs mostrant “massa o massa poc”. O almenys, això és el que pensen els instapoetes catalans.

Els instapoetes són usuaris i escriptors: una nova veu millennial. Són els conillets d’Índies transgressors que exploren els límits de les xarxes socials i escriuen per comprendre els fantasmes actuals. No s’ubiquen en cap gènere en concret: escriuen les emocions. Per a ells, Instagram és un mitjà per publicar, no un gènere poètic. De fet, s’han donat a conèixer autopublicant-se per aquesta xarxa –els hi ha permès ser autors quan abans només ho permetia el llibre– i allà hi aboquen el seu art. Tant la @leti.sala, com la @jessvalpe, @lameuapau, @nomestu o @odioescriure han trencat l’estigma de la poesia conservadora i han creat un espai per a una poesia crua, autèntica, valenta, no editada ni corregida.

Molts instapoetes que es fan coneguts a través de les xarxes acaben traient llibres en format paper.

Aquest format digital no substitueix els canals de publicació habituals, sinó que ajuda que es mantinguin: “molts escriptors que es fan coneguts a través de les xarxes acaben traient llibres en format paper”, ens explica Vicent Magraner, la persona que s’amaga darrere Lameuapau. En efecte, Instagram pot ser un mitjà per transcendir a un pla físic i palpable: el llibre, aquest tret d’identitat que permet més llibertat longitudinal. “Tothom vol portar la seva obra a les editorials, però hi ha escriptors que venen allò que fan, i d’altres que fan allò que venen. Hi ha una diferència important i comencem a entendre que les grans editorials són una empresa més”. Per exemple, la jove instapoeta Leticia Sala ha debutat amb Scrolling After Sex, un llibre –dels més venuts per Sant Jordi a la llibreria Laie– amb poesia, fotos i dibuixos, mentre que la Jess Valpe ha publicat El acantilado de mis silencios, i la Lameuapau ha fet el mateix amb Monoromàntic i Sentimentar, dos productes tangibles de gran acollida.

Els instapoetes surten dels esquemes preestablerts: les etiquetes marquen límits vers una obra. Són influencers emocionals? Una literatura dels likes? Ells diuen que no volen influir en ningú, o viceversa. És un tracte just i sincer: no forcen a ningú a llegir-los i ningú els força a escriure. No encaixen amb la paraula influencer i per això, volen trobar un altre terme per referir-se a les persones que escriuen digitalment: “Dir-nos poetes seria insultar als grans clàssics literaris, així que som d’aquelles persones que escriuen”, puntualitza Magraner.

De fet, hi ha escriptors, com Jorge Carrión, que asseguren tenir alguns recels cap aquestes formes contemporànies de comunicació literària i visual que utilitzen la paraula “poesia”. Segons ell, els missatges ja no han de ser bons, dolents, veritables o falsos perquè tinguin una gran circulació: ”la mescla de poesia popular i fotografia en el context d’Instagram fa molt dinàmics aquests missatges. Normalment, són versos sense qualitat literària, però són molt influents i potser en el nou context el que importa és la capacitat de circulació i d’influència”. Sigui com sigui, la instapoesia és difícil de definir, perquè realment, la poesia mai ha estat una única cosa amb una única manera de fer. De moment, el que sabem és que els instapoetes són aurores boreals emergents que ara tots podem llegir –capbaixos– a través de pantalles brillants.