Districte de Queens, Nova York. Matinada del 13 de març de 1964. Kitty Genovese, una jove de 28 anys, ha finalitzat el torn al bar on fa d’encarregada i es disposa a entrar a casa seva. Acaba d’aparcar el seu cotxe i, just quan en surt, se n’adona que un home la vigila des de la foscor. Atemorida, comença a córrer en direcció al seu portal, però el desconegut l’atrapa en pocs segons i, sense creuar cap paraula amb ella, li clava dues punyalades a l’esquena amb un ganivet de caça. La noia, aterrida, crida: «Oh my God, he stabbed me. Help me! Please, help me! I’m dying! I’m dying!».
Als pocs segons, i des d’una finestra, un home diu en veu alta: “Hey, get out of there! What are you doing?”. I l’atacant, que només té un any més que la víctima i respon al nom de Winston Moseley, marxa corrents. La Kitty aconsegueix aixecar-se i desapareix de la mirada del senyor, que se’n torna al llit. Però Genovese no va gaire lluny, ja que cau uns metres més enllà d’on ha patit el primer atac. Sí, el primer. Perquè en Winston, que ha amagat el seu cotxe en un lloc més dissimulat i s’ha canviat la gorra que portava per un barret que li tapa la cara, torna per acabar la feina que s’havia proposat per a aquesta nit. Veu la noia, que sagna perillosament i encara demana ajuda a crits, i li clava deu ganivetades més. Abans de fugir, en Winston la viola. I aleshores, amb la “feina” ja feta, marxa. En veure que la jove no es mou del terra, un altre veí truca a la policia. La Kitty morirà de camí a l’hospital.
Dues setmanes després dels fets, el periodista Martin Gansberg publica, a les pàgines del New York Times, un article titulat “37 Who Saw Murder Didn’t Call the Police”.
Després d’haver parlat amb molts veïns, el redactor afirma que un total de trenta-set veïns van ser testimonis de l’atac i no van fer absolutament res per ajudar la noia. Amb el temps, el cas de la Kitty Genovese va donar nom a una síndrome, que també es coneix com l’efecte espectador (bystander effect), i que defineix el moment en el qual no oferim ajuda a algú que la necessita perquè pensem que ja ho farà una altra persona.
Els anys han passat i s’ha parlat molt d’aquest cas. No només s’han publicat articles o llibres de psicologia i periodisme, sinó que també s’han realitzat documentals (el darrer, de 2015, es titula The Witness), ha inspirat episodis de sèries tan disperses com Perry Mason, Law and Order o Girls i fins i tot s’han compost musicals com The Screams of Kitty Genovese. La veritat, però, és que l’article que va iniciar aquest moviment no era acurat del tot.
Aquest abril, el New York Times va publicar l’obituari de l’assassí de Genovese, que va morir a la presó amb 81 anys. El seu autor, Robert D. McFadden, va aprofitar l’ocasió per rectificar certa informació d’aquella notícia que va revolucionar la consciència de molts: sí que hi va haver veïns que van sentir o veure part de l’atac i no van fer res, però ni molt menys en van ser trenta-set. És més, a l’inici de l’atac, un parell de persones van trucar a la policia, que no va acudir al lloc pensant que era una baralla conjugal. I, quan l’atacant ja havia fugit, una dona de 70 anys va baixar per acollir una moribunda Genovese entre els seus braços fins que les autoritats es van personar, aquest cop sí, a l’escenari del crim.
Ja fossin trenta-set persones, quinze o tres, del cas de Genovese hem d’aprendre que no ens podem quedar amb els braços creuats davant d’una situació violenta. I que la policia, evidentment, ha d’acudir a la trucada. A Barcelona passen situacions desagradables. Des de baralles enmig del carrer als ja tristament clàssics robatoris de bosses i mòbils, es pot dir que estem entretinguts. No cal que ens fem els herois ni que intentem aturar res, però una trucada a temps pot canviar el final d’algunes històries. Cada vegada que siguem testimonis d’un fet inusual, podem pensar en la Kitty Genovese. I si nosaltres ens haguéssim trobat en la seva situació? Aquest 7 de juliol, ella hagués complert 81 anys.
