La primera vegada que vaig sentir a parlar d’un tal Punt Lila va ser a la festa major del meu poble, el 2018. Aquella nit havia de pujar damunt l’escenari a tocar amb la meva banda i durant les proves de so em vaig quedar observant la petita carpa que havien muntat just al costat de l’estand del Programa de Prevenció de Drogues. Un dels seus lemes era “La nit és nostra”, títol d’una cançó de la banda festiva i feminista Roba Estesa, que també actuava a la festa major. Als Punts Liles es tracten agressions de caràcter sexista, assetjaments, tocaments sense permís, comentaris ofensius o agressions de qualsevol mena.

Quan la meva mare es va assabentar de l’existència d’aquest nou estand, va entristir i en certa manera m’ho va encomanar. “Quina pena que haguem de tenir un Punt Lila al nostre poble!” La dicotomia és aquesta: per una banda tenim una iniciativa popular bonica, activa i necessària i, per l’altra, no podem oblidar que aquesta necessitat prové d’una realitat lletja i esfereïdora. Tant de bo els Punts Liles no fossin necessaris –no existissin–, sí, però tant de bo poguéssim gaudir plenament d’espais i esdeveniments culturals sense patir agressions.

El Punt Lila va néixer amb la necessitat d’erradicar, com a mínim, les formes de violència masclista més explícites i visibles. Com a antecedent, a principis de 2018, la regidoria de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona va llançar una proposta contra les agressions i els abusos sexuals en espais d’oci nocturn privat: el protocol “No Callem”.

Des de llavors els equipaments privats com discoteques, sales de concerts i festivals de la ciutat podien adherir-se a la iniciativa, rebent una formació per part de l’Ajuntament per poder detectar situacions de possibles assetjaments. D’aquesta manera l’empresariat assumia la seva coresponsabilitat. Aquest any s’hi han adherit El Fòrum i el Palau Sant Jordi. Segons dades de 2016 facilitades per l’Ajuntament de Barcelona, “els tocaments amb violència o sense violència es produeixen sobretot a l’espai públic, al transport públic i als espais d’oci: el 55,52 % dels tocaments sexuals amb violència es van donar a l’espai públic i el 29,29 % dels mateixos es van produir a espais d’oci i, pel que fa als tocaments sexuals sense violència, el 42,34 % es van donar al transport públic, i el 31,03 % a espais d’oci”.

Des d’aquella primera topada amb el concepte “Punt Lila” l’estiu de l’any passat, la iniciativa ha arrelat amb èxit a la nostra ciutat i, en general, al territori català (no sense un gran nombre de detractors, és clar). No se’m fa estrany pujar damunt l’escenari després que hagi sonat una falca informativa que t’aconsella buscar ajuda si algú t’ha tocat els genitals, per exemple. No se’m fa estrany, però no deixa de preocupar-me. També em preocupa veure certs senyors ofesos que no entenen el perquè i el rerefons d’una iniciativa com aquesta, com el cas d’un columnista de La Razón (oh, sorpresa!) que amb claríssima ironia es pregunta: “¿En qué momento dejamos de comportarnos como adultos? ¿Cuál fue exactamente el punto de inflexión en el que mutamos y nos convertimos en seres necesitados de tutela constante?”, referint-se al Punt Lila com una espècie de guarderia. A mi tampoc em mola imaginar-me que durant el meu concert una noia hagi de recórrer a ajuda, senyor, però mentre això passi preferiré la tutela constant del Punt Lila que tant sembla molestar-lo.