Des de fa una dècada, Betevé ofereix cada diumenge una pantalla per veure quines pel·lícules han fet servir Barcelona com a plató cinematogràfic sense restricció d’època ni de gènere: “Barcelona i… acció”. Perquè “als barcelonins ens agrada molt la nostra ciutat, encara que la critiquem molt,” assegura Joan-Lluís Ramisa, que fa girar actualment la maneta del programa, “ens fa goig veure-la”.

Quantes pel·lícules heu passat?

Moltes! Som una televisió de pressupost modest, tenim accés a un ventall limitat. No podem comprar drets relativament recents. Amb aquesta limitació contacto amb distribuïdors que poden tenir títols que encaixin al cicle, alternant èpoques. Hi ha productores de Hollywood que, per filosofia d’empresa, no venen pel·lícules a televisions locals.

Barcelona és una ciutat cinematogràfica?

Funciona molt bé com a plató. Visualment, deixant de banda els elements arquitectònics que tots coneixem i que donen molt de si, també per la llum. La prova és que constantment, sobretot al Poblenou, hi ha carrers tallats per rodar publicitat, de cotxes per exemple. Hi ha una llum molt mediterrània, que dona molt de joc per al mitjà audiovisual.

Això com a teló de fons, la imatge internacional crida l’atenció per a situar històries aquí?

Depèn una mica de la narració que es vol fer, els seus motius. No és el mateix Woody Allen rodant Vicky Cristina Barcelona (una postal, no la Barcelona real) que Iñárritu fent Biutiful (una Barcelona bruta). Depèn molt de quina Barcelona vols ensenyar. Almodóvar mostra a Todo sobre mi madre una ciutat molt en la filosofia almodovariana; una altra és la de Ventura Pons… Hi haurà pel·lícules que poden donar una imatge de ciutat cosmopolita, atractiva, divertida; en d’altres podria ser qualsevol lloc, però probablement és la intenció de fer de Barcelona una ciutat com qualsevol altra.

Com ha evolucionat aquesta imatge al llarg dels anys?

El primer gran boom de Barcelona com plató és a finals dels cinquanta, principis dels seixanta, amb el “cinema criminal barceloní”, que bevia del Neorrealisme i la Nouvelle Vague: càmera a l’espatlla, rodat al carrer, il·luminació natural… va funcionar i van començar a produir-se moltíssimes pel·lícules, que a més eren una reacció al cinema oficial franquista de Madrid. Era molt més directe, més brut temàticament i estètica; tot i que evidentment la censura s’encarregava que els dolents fossin castigats. Va donar peu a històries que fins aquell moment no s’explicaven al cinema espanyol. Als setanta va haver-hi algunes produccions estrangeres: Antonioni roda El reportero amb Jack Nicholson; Espanya estava canviant. Als vuitanta hi ha el gran boom del cinema català; era la Barcelona preolímpica optimista (es va allargar fins als noranta), la ciutat del disseny que començava a ser model, que el món la mirava… es reflecteix en les primeres pel·lícules de Rosa Vergés i en moltes de Ventura Pons. Després Barcelona va començar a ser coneguda arreu i a atreure altres directors. Primer hi ha interès per la ciutat de postal, però paral·lelament s’ha mostrat la cara més fosca: immigració, prostitució…

Funciona molt bé com a plató. Visualment, deixant de banda els elements arquitectònics que ots coneixem i que donen molt de si, també per la llum.

Un repàs exhaustiu.

L’interessant de veure com s’ha fet servir Barcelona com a plató és veure com canvia. Per a la introducció de cada pel·lícula busquem una localització: una tasca detectivesca si són pelis antigues; la gràcia és trobar llocs de fa 50 anys ara i alternar això amb imatges del film. La gran sorpresa és que tenim una certa idea del cinema espanyol del tardofranquisme i del landisme, però a mi el “cinema criminal barceloní” m’ha permès descobrir veritables joies, històries que fetes a Hollywood (moltes beuen del cinema negre) tindrien molt ressò. Quan saps amb els quatre duros que ho feien… Entrevistant Francisco Pérez-Dolz per A tiro limpio vam al·lucinar del que van fer perquè semblés que la bala impactava, o d’una grua que no existia que van crear per a uns plans. Aquells pioners, amb més mitjans, haguessin sigut l’hòstia. Ho eren, però en un context de misèria moral de batalla amb la censura: temàtiques de bons i dolents, del bé i el mal on els dolents havien de ser castigats. Em trobo amb la dicotomia de programar cinema falangista: però aquest cinema es va rodar i, contextualitzat, es pot passar. El franquisme va existir i el cinema franquista va ser propaganda d’això.

Quin indret et sembla més cinematogràfic?

On hem anat més cops a rodar localitzacions és la Rambla, de totes les èpoques: és molt emblemàtica, recognoscible. També zones del Gòtic com Felip Neri, plaça Catalunya, Sagrada Família…

Quines pel·lícules destacaries?

Una que recomano molt és Los cuervos, trama d’intriga molt interessant amb un rerefons financer perfectament vàlid ara. A tiro limpio i Apartado de correos 1001, pel·lícules fundacionals del cinema criminal barceloní. De Rovira-Beleta, Los tarantos: Romeo i Julieta a la comunitat gitana de Barcelona. El Perfum, pel que va significar. La gran esperanza blanca de Martin Reed. També algunes molt rares: Jackie Chan a Los supercamorristas, amb baralles al Poble Espanyol i la Sagrada Família. S’han rodat Bollywoods. Pelis del Jesús Franco com El castillo de Fu-Manchú, on mescla el parc de la Ciutadella amb el Park Güell, que representa Istanbul.