Muntar-se en el dòlar amb una aso?

No us han dit mai que, si voleu fer una bona inversió, aposteu per les drogues?

A mi m’ho va dir una vegada un professor d’economia que vaig tenir. Sé que em prenia el pèl, però tenia un punt de raó. Les drogues mouen moltíssims diners, sobretot al mercat negre. Arran d’aquesta idea, em va sorgir un dubte. És possible que una associació de cànnabis sigui una bona forma de muntar-se en el dòlar? Fa poc, aquesta interrogant em va tornar al cap i vaig decidir indagar una miqueta en el tema.

Va ser un punt de partida ple d’obstacles, principalment per dos motius. El primer era el meu escàs, per no dir nul, coneixement sobre les “asos”. La segona raó, i l’autèntic problema, va ser la dificultat per trobar fonts. Després de contactar amb més de quinze associacions diferents sense trobar a ningú disposat a parlar amb mi, vaig arribar a una conclusió: dins del sector es nota una por molt patent a ser focus d’atenció, no volen que es parli d’ells.

Entrant a la gran pregunta: et pots ‘folrar’ si fundes una associació? La resposta que ens dóna Alex Aller, consultor de la indústria cannàbica, és clara: no. El consultor explica que la majoria de persones que funden una associació de marihuana no ho fan per enriquir-se, sinó que ho fan per complir amb una funció més aviat social. “Al ser una entitat sense ànim de lucre, [a les asos] no existeixen beneficis com a tal. El que hi ha és una quota de manteniment periòdic, un sobrant per a cobrir les despeses. Una aso necessita diners per pagar als treballadors, als advocats i les despeses de lloguer, llum i aigua. A banda d’això, també hi ha les despeses de l’abastiment. El sobrant final és el que es destina al manteniment del club”, narra Aller.

No obstant això, és molt possible que segueixi sobrant una mica de diners després de tot aquest procés. “Recordo una aso que tenia 15.000 euros sobrants després d’haver operat durant 4 anys. Tanmateix, aquells diners els tenien com a emergència perquè els podien arribar a necessitar en cas d’arribar a judici. Només en advocats, un judici pot sortir a 8.000 euros per persona imputada”.

“Caldria que hi hagués una legislació que regulés tota la cadena de distribució, des de la producció de la substància fins al consum d’aquesta.”

Les topades amb la justícia és un dels riscos més comuns que els responsables d’una aso han d’afrontar. La característica principal i comuna de totes les asos és la inseguretat jurídica. Aller explica que, “per culpa de la manca de regulació, tot el sector opera sota la jurisprudència”; és a dir, les asos utilitzen el conjunt de sentències que hi ha en matèria de clubs de cànnabis per saber com haurien de treballar.

Aquest criteri jurisprudencial implica unes pautes molt poc clares respecte al que les asos poden fer o han de deixar de fer, factor que obliga el sector a operar constantment en la incertesa i el dubte. Per aquesta raó, Aller defensa que “caldria que hi hagués una legislació que regulés tota la cadena de distribució, des de la producció de la substància fins al consum d’aquesta. Haurien de regular la producció, el transport, la manipulació, la dispensació i el consum. Perquè, ara mateix, res de tot això està regulat”.

A aquesta manca de regulació cal afegir-hi les traves pròpies d’un negoci que opera amb drogues. És fàcil que una aso acabi en el punt de mira de la policia. Des d’olors estranyes i sorolls molestos fins a un flux irregular d’entrada i sortida de persones en el recinte, hi ha moltes situacions que poden fer que un club de cànnabis sigui objecte d’investigació policial. Per exemple, si la policia veu que hi ha un flux molt actiu de persones entrant i sortint del local, es podria obrir una investigació contra l’associació partint de la consideració que hi hagi una activitat criminal de tràfic de drogues. Aquest raonament es basa en el fet que el cànnabis s’ha de consumir dins del local. Si una persona entra i surt del club en menys de 15 minuts, la policia pot considerar que està extraient marihuana del recinte, el qual és un indici de tràfic de drogues.

Un altre problema comú és el de l’obtenció del cànnabis. “[El subministrament] és una activitat completament il·lícita”, remarca Aller. “L’única forma d’abastir-se és a través de compres mancomunades al mercat negre. La majoria de vegades no són grans màfies, sinó que són cultivadors locals o els mateixos membres de l’aso que produeixen la seva pròpia maria i la duen al club. Fins que no regulin tota la cadena de distribució, no podran controlar que certes organitzacions criminals es mantinguin, directament o indirecta, connectades amb les asos”, denuncia el consultor cannàbic.

Per altra banda, tampoc es pot considerar un negoci extremadament rendible pel que fa a la “clientela”. En primer lloc, perquè la jurisprudència actual marca que una aso no pot tenir més de 80 membres, ja que són massa. En segon lloc, perquè es tracta d’un sistema molt tancat. “Les associacions han d’operar, únicament, amb consumidors: des dels directius fins a qualsevol persona que s’hi vulgui unir”, explica Aller. A més, qualsevol persona que vulgui fer-se soci ha de tenir l’aval d’un membre anterior d’aquell mateix club. Això, sumat al factor que sense l’estatus d’associat, ningú pot consumir el producte al local, limita moltíssim la possibilitat de “captar molta clientela”.

“Només algú que realment vol desenvolupar una funció més social encaixa en el càrrec de fundar i gestionar una aso”.

Prenent en consideració tots els riscos i dificultats que han d’afrontar, sembla clar que fundar una aso no és l’alternativa més viable si un vol guanyar diners ràpidament i amb facilitat. Hi ha molts riscos en el sector que em porten a pensar que el perfil de l’empresari arquetip que només busca folrar-se no encaixa com a cap d’un club de cànnabis. Només algú que realment vol desenvolupar una funció més social encaixa en el càrrec de fundar i gestionar una aso.

Ara, però, sembla que la creació de noves associacions de marihuana és una fita impossible. El passat mes de novembre, el Tribunal Suprem va dictaminar que l’Ajuntament de Barcelona no té les competències per regular el funcionament dels clubs cannàbics i cedir les llicències que permeten obrir una aso, com s’havia fet fins ara. L’autèntic problema és que el Suprem tampoc ha deixat clar qui té aquesta potestat, de manera que no se sap qui pot permetre l’obertura de noves asos. Sembla, doncs, que el sector sencer es troba estancat, incapaç de créixer i condemnat empetitir-se.