“La gran majoria de músics vivim precàriament”, sentencia Albert Costa, músic i membre del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC) mentre xerrem a la terrassa d’un bar del Poblenou. Hem quedat amb ell per parlar de la inseguretat laboral dels músics. Volem aprofitar l’oportunitat de transmetre-us aquesta realitat i, alhora, intentar comprendre una situació que, com a músiques que som, ens colpeja contínuament.
En el món de la música en directe és fàcil perdre’s entre la nit, la llum i l’espectacle. La línia es difon per a molts i s’accelera quan entra en joc el patrocini d’alguna cervesera que exercita gairebé el paper de gestora cultural. Però aquest és un tema que podem tocar més endavant. Tinc amics que no entenen que, tot i que m’ho passi bé damunt l’escenari —perquè sí, m’agrada cantar— estic treballant, no és un hobby, i les condicions laborals haurien de ser les corresponents. Però sembla que si estàs fent el que t’agrada, no tens dret a queixar-te si les condicions no són bones, si no t’estan pagant bé. The show must go on.
“És fàcil confondre les sales de concerts amb col·legues —sobretot en el context de la nit—, però en el fons no podem oblidar que són empresaris i que, per molt que vulguin promoure la cultura i la música, són els nostres contractants”, explica l’Albert. “En tota relació laboral hi ha un contractat i un contractant. Qui ha d’assumir les despeses de l’alta laboral és el contractant, l’empresa. I això en el món de la música no passa mai. Per això podem dir que hi ha una vulneració constant de la normativa laboral espanyola.” Cada dia es passen la normativa espanyola pel forro, vaja.
A dia d’avui una gran part dels músics de Barcelona cobren en negre. Això significa que, si es fan mal damunt l’escenari o in itinere (de camí a la sala), no estan coberts. “Vol dir que si d’aquí a un temps es volen jubilar o agafar una baixa no arribaran al mínim.”
El sindicat sent que les sales els donen l’esquena, no estan remant en la mateixa direcció: “Quan els diem què ens preocupa ens responen que no els surten els números. Però a qui no li surten els números ara? Als músics. Si d’un catxet em demanen factura, jo he d’assumir els costos de l’empresari per donar-me d’alta a mi mateix. Un catxet de 100€, per exemple, assumint els costos, pot acabar reduint-se un 40%. Això significa que al final em puc quedar amb 60 €, sense comptar si he de llogar una furgoneta, pagar un pàrquing, posar gasolina, sopar… és dramàtic. Els números a final de mes no quadren. Per tant, he de buscar altres curros, ser professor, etc. I això què fa? Redueix també la qualitat musical. Si pots arribar bé a final de mes, també faràs millor música, no? Al final és el que volem tots”.
Però, quan els contractants no compleixen la llei, com podem cobrar els bolos els artistes? Dins d’aquesta “al·legalitat” existeixen tres situacions:
Escenari 1: Et paguen en negre. “Aquesta situació és molt habitual, per exemple en el circuit de la música llatina, on es cobra en negre la gran majoria de vegades.”
Escenari 2: Et demanen fer una factura, és a dir, ells es neguen a fer-te un contracte laboral com indica la llei. Aquí tu tens tres formes de cobrar el teu bolo:
- Fer-te autònom. “En principi com a músic no et pots fer autònom. Tot i això, és força habitual en els grups de músics que ja poden viure de la música. Però de totes maneres, molts músics no volem convertir-nos en autònoms, perquè significa que et converteixes en empresa.”
- Fer servir una empresa intermediària (que a més a més et cobra una comissió per fer-te la factura i acaba generant encara més intermediaris en la relació laboral).
- Fer factures tu sol sense ser autònom ni pagar Seguretat Social. “Hi ha qui diu que existeix un buit legal, però l’advocada del sindicat no ho recomana gens.”
Escenari 3: Et donen d’alta. Seria el més ideal, però malauradament no acostuma a donar-se.
Actualment a la nostra ciutat hi ha una tendència molt clara en quant a la música en directe, com explica l’Albert: “El més habitual és que a sales com l’Apolo o la Jamboree sigui el músic qui llogui l’espai per al seu concert. Això significa que tu et converteixes en empresari, ja que un cop has llogat la sala i has muntat el concert, tu has d’encarregar-te també de contractar els músics. Evidentment si venen a fer una inspecció el marrón te’l menges tu. L’irònic és que aquestes sales s’enduen uns diners de subvencions públiques per una programació artística que realment no estan fent. La veritat és que t’estàs programant tu mateix”.
Una solució? Segons el SMAC hi ha tres passos importants a l’hora de canviar el modus operandi actual:
- Aconseguir la conscienciació dels músics: que se sàpiga el problema i s’entengui realment.
- Que els músics ens organitzem, ens unim en el sindicat o en creem un de nou. La qüestió és lluitar junts.
- Buscar una nova fórmula. A França, per exemple, hi ha un sistema que es diu d’intermitència. “Si tu ets music professional a França, pots accedir a aquest sistema. Per fer-ho, durant x dies has d’haver demostrat que has treballat x hores, justificant-ho amb classes, gravacions, concerts, etc. Com que estàs donat d’alta durant tot l’any pots accedir a una sèrie d’aturs pel fet d’estar creant. Si has de gravar un disc i no pots fer bolos durant dos mesos, tens un salari mínim per anar tirant durant aquests dos mesos”, explica l’Albert.
Sovint em pregunto què puc fer jo per donar visibilitat a això. És evident que el govern coneix aquesta situació. Al cap i a la fi l’ens públic és el primer contractant de concerts del país (només cal pensar en les festes majors). Però, ho sap el nostre públic? Sóc conscient que sovint nosaltres mateixes ens fem la traveta. Les xarxes socials —sobretot Instagram— s’han convertit en la finestra de l’artista vers el món i el 99 % del que mostrem és tan sols la part més bonica de tot plegat. Nosaltres, com a The Crab Apples, per exemple, no expliquem que sovint per arribar a un concert hem estat 10 hores a la carretera sense estar cobertes davant d’un possible accident i que ens hem hagut de donar d’alta nosaltres mateixes.
“Fins i tot músics que toquen amb grans noms del pop/rock català estan cobrant precàriament i pateixen aquestes condicions lamentables. La gran majoria de músics de la nostra ciutat treballen a bars en els quals els paguen entre 50 i 70 euros en negre per bolo. Són pocs diners per tota la feina que suposa com a músic, la preparació (com a qualsevol carrera), la formació, l’assaig, la renovació del repertori, pagar les fotos de promo, el transport, les dietes, els instruments… Tot són diners i hores. Els músics que formen part d’un grup que ho peta són molt pocs. La gran majoria no tenim un grup estable i fem bolos amb desenes de bandes durant l’any: això vol dir que hem d’estar mirant-nos repertoris diferents cada setmana, per acabar cobrant 100 euros. És una feina dura”.
En aquesta línia tots estem d’acord: també el públic, que al cap i a la fi és el consumidor de la nostra música i qui paga les entrades, hauria d’estar conscienciat d’aquesta situació. Hauria de tenir el dret (i potser també el deure) de demanar a les sales on va si els músics que hi toquen cobren bé. Si se’ls ha donat d’alta. De tant en tant el simple fet d’incomodar està bé. Tots hem de ser més exigents quan demanem cultura a preus baixos. “Sense una subvenció pública directa, la cultura a preus baixos significa precarietat.”