Fa uns anys, combinar vida universitària i feina no m’estressava prou i vaig decidir fer un voluntariat. Vaig trobar un casal d’avis on volien un curset de literatura i vaig muntar-lo amb la metodologia proposada per Ramón Flecha: la tertúlia dialògica (podeu llegir-ne més si busqueu la seva obra Compartiendo palabras).
Bàsicament el que aquest educador proposa és acostar la literatura a tothom i reclamar que no només l’acadèmia pot llegir Proust: les magdalenes poden molar-li (o resultar-li tremendament avorrides) a tothom.
Convençuda d’això, em vaig presentar allà i em vaig trobar amb un grup d’unes deu dones, les quals compartien un passat similar: havien començat a treballar de molt joves, tot deixant l’escola, i havien viscut tota la seva vida sent pràcticament analfabetes.
Cada sessió elles triaven una temàtica, jo seleccionava fragments d’autors i autores, i els discutíem: en el fons, el que volien, era un espai on poder obrir-se, i la literatura n’era l’excusa.
Recordo la sessió sobre viatges, en la que vam llegir i comentar fragments d’obres de Jane Austen i Joseph Conrad, entre d’altres. A la setmana següent, una de les dones se’m va acostar i em va comentar que el seu fill havia vist els textos i li havia dit que eren massa complicats per a ella. Jo li vaig preguntar si al grup havíem pogut llegir-los i comentar-los entre totes i que si ella els havia entès. Ella va assentir i vam recordar com, de fet, aquests textos havien despertat moltes ganes de parlar sobre els viatges que havien realitzat quan eren joves i que entre totes n’havíem tret molt de suc. També vaig afegir que la pròxima vegada podia comentar-li al seu fill que potser eren massa complexos per a ell, però que no patís, que també el convidàvem a venir al grup.
