Els autors de les primeres cintes pornogràfiques realitzades a l’Estat van ser els germans Ricard i Ramon de Baños, pioners del cinema català.

Com a director i càmera dels films respectivament, els socis es van guanyar un sou extra amb aquest gènere amagat entre els anys 1918 i 1925. Gravades als estudis de la Societat Anònima Sanz, al carrer de les Camèlies, 39, es calcula que els germans devien realitzar una trentena de cintes picants. Fins avui, però, n’han sobreviscut poques, i és que, un mes abans de morir, i probablement per por al desprestigi, Ricard va destruir bona part del material.

S’acostuma a dir que aquestes primeres pel·lícules X es van fer per encàrrec directe del comte de Romanones, que a la seva vegada complia ordres d’Alfons XIII. Per contra, ja fa un temps que l’investigador Joan Francesc de Lasa ho va desmentir. Al llibre que va escriure sobre els germans Baños (ell havia arribat a conèixer a en Ramon), diu que “pel que sembla, també hi havia hagut algun encàrrec obscur procedent del vell comte de Romanones, encàrrec que alguns han atribuït al rei. Aquesta derivació, però, em sembla ridícula. I no perquè al Borbó no l’entusiasmés l’erotisme i no tingués gaire estima al cuixam femení, perquè d’això en tenim la plena seguretat, però d’això a fer encarregar pel·lícules d’aquelles per passar-les a la seva sala privada hi ha molta distància, perquè, en el temps de la monarquia, que va acabar el 1931, a Espanya arribava tota mena de material pornogràfic, i el rei no tenia cap necessitat de fer produir films d’aquella mena, que, a més, no resistien la comparació amb els estrangers, que eren molt més sofisticats i bonics (…)”. Lasa tanca la discussió afirmant que aquest rumor és “una vulgar bajanada”.

Les pel·lícules, amb títols com El ministro, Consultorio de señoras, El confesor, Cuando los padres se van i Los polvos de la madre Celestina, estaven protagonitzades per prostitutes, “que eren les úniques dones que aquella època es podien fer servir com a conillets d’Índies en ‘quadres’ tan lamentables com els que mostraven aquells quasi inexistents guions, d’una vulgaritat i un mal gust a prova de bomba”. I els homes? Doncs es veu que amb el sexe masculí “la cosa era bastant més fàcil, perquè entre els pinxos i els fatxendes dels voltants dels carrers de les Tàpies i dels Robadors, sempre hi trobaven algun voluntari que es prestés a exhibir els seus aparells reproductors en acció”. Ni els noms dels homes ni el de les dones han quedat escrits enlloc.

Els passis, d’hora i mitja, es feien en el que avui anomenaríem sessions golfes a cinemes com el Triunfo o el Frégoli. El crític afirma que “tot el que podia passar era que una nit, i a causa d’alguna denúncia, es presentés de sobte la guàrdia civil al local, interrompés la sessió i obligués els selectes espectadors a exhibir la seva cèdula personal (…). Però la veritat és que no passava mai res. Al capdavall, es tractava d’un entreteniment d’allò més innocent, i finalment, els guàrdies, amb els seus tricornis i els seus mostatxos retorçats, saludaven somrients, feien mutis i donaven per acabada la batuda, o el que fos”.

A més d’Europa, les pel·lícules X dels germans Baños van tenir molta fama a l’Àfrica. Ara, en podeu veure fragments al Museu de l’Eròtica de Barcelona.

P. D. He de confessar que amb aquesta columna us he enredat una mica: el text, en realitat, forma part del llibre Triviacat, d’Angle Editorial, i porta el títol genèric de Preguntes i respostes sobre Barcelona. En ell, a través del format de pregunta amb diverses opcions de resposta, repasso algunes de les històries més curioses de Barcelona: “Hem de dir Rambla o Rambles? Quantes fonts de Canaletes hi ha a la ciutat? Quan es va obrir el primer restaurant xinès?”.