Suposo que avui em titllareu de banal, perquè parlaré d’una cosa que només podem fer els que tenim calerons (encara que siguin pocs) instal·lats a la butxaca. Avui dissertaré sobre les terrasses de Barcelona.

Per un reportatge que vaig escriure precisament al BCN Més (com si jo publiqués en un altre lloc…), vaig tenir el gust de conversar via telefònica amb la Maria Mas, que és la presidenta de l’Associació de Veïns del Casc Antic de Barcelona. Una de les queixes que em va remarcar amb més èmfasi va ser que a la ciutat cada dia hi ha menys espais lliures: per jugar, per passejar, per anar a fer-hi res. El motiu? Les terrasses dels locals de restauració, que s’ho estan menjant tot. “És difícil trobar una cadira per la qual no hagis de pagar per seure”, crec recordar que em va recalcar. I suposo que té raó. Els que sou de fora (com jo) sabreu que aquest no és un fenomen que tan sols afecti la capital. Per posar un exemple que conec, a la meva ciutat (que no és Barcelona perquè és Reus, i de tota la vida) passa exactament el mateix: el carrer està infestat de taules i de cadires de bars de restaurants de creperies de pubs. Del que tu vulguis. I ara és quan ve el PERÒ.

Sé que hi ha d’haver un equilibri entre l’oci al carrer i vida veïnal, i suposo que sí, que hi ha “massa” terrasses. Però no us negaré que en sóc molt fan. Diumenge. Sol. Vermut. Ho sento, m’encanten. M’imagino que el fet de no tenir-ne cap a sota de la finestra de l’habitació hi ajuda. (Per compensar, hi tinc un mercat, que comença a fer soroll ―i molt― a partir de les cinc del matí).

Suposo que a Barcelona hi ha “massa” terrasses i, tot i això, quan vull trobar un forat on aposentar el meu cul en una cadira a la intempèrie, NO HI HA MANERA. Tot està ocupat. TOT.

He de confessar que darrerament m’he enxampat practicant una actitud poc cívica. Quan en una terrassa detecto una parelleta amb els dos gots mig buits em transformo, gairebé per necessitat lúdica, en un voltor. No paro de donar voltes sobre la taula fins que la intimidació funciona i marxen. I llavors… què passa? Que em demano un vermut. O una cervesa. I em porten el vermut. O la cervesa. I res més. RES MÉS! Llavors, la calor enganxifosa d’aquests dies fa el seu efecte i la beguda comença a suar i a suar i a suar. A partir d’aquí ja és inevitable que cada vegada que faci un glop del got o de l’ampolla m’acabi plovent aigua no desitjada sobre les cuixes.

Per quin colló de motiu ja no es porta això del posagots*?

Potser caldria recordar als responsables de bars, barets, barots i barítons que els posagots NO NOMÉS serveixen per protegir les taules. Els posagots, si són de polpa de fusta, absorbeixen de meravella l’aigua que regalima del got o l’ampolla i eviten pantalons mullats.

Si voleu, donem un tomb ràpid per la seva història. Originàriament, i en especial a zones de climes calents, als bars hi havia unes peces de tela que els clients posaven sobre la copa per evitar que insectes i brutícia entressin al got. A la dècada de 1880, algú a l’empresa impressora alemanya Friedrich Horn va crear els primers posagots de cartró, incloent-hi sobre la seva superfície frases enginyoses, acudits i il·lustracions. Dos anys després, un empresari de Dresden, anomenat Robert Sputh, va crear els primers posagots fets de polpa de fusta. A partir d’aquí, moltes fàbriques de cervesa van començar a imprimir els seus propis posagots, aprofitant-los per fer publicitat de la marca. I la resta és història… Història fins ara fa uns anys, perquè sembla que el que es porta aquests dies és la MANCA de posagots.

Dels 5,5 bilions de posagots que es fabriquen anualment al món, tinc la sensació que en són massa pocs els que arriben a casa nostra. Vull que tornin, que ens inundin, que ens serveixin de record d’una nit, que col·laborin a preservar un dibuix fet a l’instant, que ens ajudin a absorbir l’aigua que envolta la copa o l’ampolla quan xoca amb la calor. Vull que tornin els posagots i, com cantava Freddie Mercury, I WANT IT NOW.

*Posagots, amics meus, i per molt mal que ens faci, està mal dit en català. No em culpeu a mi, que no ho he triat jo. Si voleu ser correctes haureu de dir sotagot o rodal. Molta sort a l’hora de fer-vos entendre!