Pelotazo: enriquecimiento fácil y rápido conseguido con operaciones puramente especulativas. Res de tios corrent, res de pilotes. Tot i això, no cal dir que és un esport tan popular i practicat com el futbol. Alguns en saben molt. L’alcalde Trias, per exemple.
Si el senyor Trias agafa els papers d’un sòl industrial i els converteix, com per art de màgia, en sòl comercial i d’habitatge… voilà! Això és un pelotazo! Ha aconseguit triplicar el valor d’un espai que ara només serveix per aparcar-hi cotxes. I ni tan sols ho va haver de pensar ell solet sinó que va ser la mateixa Maquinista qui va posar el contracte sobre la taula. CiU ha hagut de suar una mica la cansalada, és veritat, però al final ha trobat company d’aventures: els populars, després d’un any de fer-se esperar, accepten l’acord. L’ampliació de La Maquinista ja és –pràcticament– un fet.
Però realment és necessària aquesta ampliació? La Maquinista ja és el centre comercial més gran de Catalunya, ja té 15 milions de visitants l’any i els seus propietaris –la marca Unibail-Rodamco– ja facturen 30 bilions d’euros l’any. Sí, bilions, amb 12 zeros al darrere. Què volen més? La marca holandesa vol ampliar el seu imperi, i l’Ajuntament juga al seu bàndol. En total 30.000 metres quadrats se sumaran als 100.000 de superfície comercial que té ara el centre. A més, l’empresa podrà construir 400 habitatges. I és clar, l’Ajuntament rebrà la seva pròpia prima per marcar aquest gol: el 10% dels beneficis, uns sis milions d’euros. Una tercera part del que cobra Leo Messi a l’any, el jugador més ben pagat del món. No està gens malament.
[quote align=»center»]L’alcalde prometia l’oro i el moro quan demanava a aquests mateixos comerciants els seus vots durant les municipals
Amb aquests diners, Trias es vanagloria de que es podrà construir l’escola de La Maquinista, que actualment no és més que un conjunt de barracons. Alberto Fernández, president popular a Barcelona, també presumeix que La Maquinista “deixarà de ser un centre comercial per acollir centres educatius, habitatges socials, zones verdes i equipaments”. Els comerciants de Sant Andreu, que són més llestos que la gana, no es creuen ni una paraula. “Considerem que l’alcalde i el grup de majoria a l’Ajuntament ens enganyen”, m’explicava Pròsper Puig de l’Eix Comercial Sant Andreu. “La qüestió és moure el totxo, i si no hi poden posar pisos, hi posen comerços, i si no fan casinos, o porten turistes, o construeixen hotels, perpetuant el mateix model que va fer esclatar la bombolla immobiliària.” Una escola pública, em deia en to ferm, “s’ha de fer amb diners públics, no la pot fer un privat, ni tan sols l’ha de fer l’Ajuntament, sinó la Generalitat”.
L’alcalde prometia l’oro i el moro quan demanava a aquests mateixos comerciants els seus vots durant les municipals. El seu programa electoral era la panacea del comerç local i de proximitat. El document encara pot recuperar-se per Internet i no té pèrdua: “El creixement dels nostres pobles, barris i ciutats, ha de ser harmònic, pensant en les persones”, “des de CIU volem que els Governs municipals defensin els drets dels consumidors a disposar d’un comerç i uns serveis propers.”
Realment, l’estratègia de l’alcalde ha quedat retratada: prometer hasta meter, y una vez metido, nada de lo prometido.
