Fa uns anys, per qüestions que ara no vénen a tomb, m’havia de creuar massa sovint amb un personatge que m’irritava les neurones dolorosament. Era un noi d’alguna manera proper a la meva família del moment (perquè ja sabeu que les nissagues canvien de silueta constantment) i sempre queia una gran dosi d’ell en aquells sopars que acostumen a venir moooolt de gust celebrar (que si aniversaris, que si Nadal, que si la mare que el va parir perquè fins i tot apareixia quan menys t’ho esperaves). El noi, que avui suposo que és un home i del qual ja fa molts anys no en sé res de la seva vida, tenia el desagradable costum d’opinar sobre ABSOLUTAMENT tot. Tant li feia la temàtica: a l’homenet li era ben igual si la conversa girava al voltant de l’última missió de la NASA o de la meva darrera actuació de claqué al Fortuny de Reus. Tot li era indiferent i res no l’aturava, perquè ell opinava de tot. I quan dic tot vull dir T-O-T.
Però això no era el pitjor. El mal d’ossos em venia quan, després d’exposar les seves teories de merda (perquè mira que eren de merda), algú li portava la contrària amb il·lustracions més que vàlides. I per què era tan turmentós que algú li tombés els seus bramuls desafinats? Doncs, amics meus, perquè el senyor sempre havia de tenir l’última paraula, la darrera frase, el final victoriós, el detall cuer; ell havia de ser el saguer de la conversa, el que tancava tota discussió amb una sentència que acostumava a tenir un regust amarg de perquè ho dic jo i PUNT.
A part de patir d’espasmes incontrolats que em feien mossegar-me les ungles sense parar fins que ja no es veiés una engruna de la vora lliure, des del primer dia que li vaig sentir aquell to desagradable de veu criticaire i amb aires de setciències, el meu cap va començar a rumiar en l’adjectiu perfecte que descrivís la seva actitud pertorbadora. I durant molts anys res del que m’anava caient a les mans en català m’acabava de fer el pes. Trobava que algunes paraules en castellà li esqueien millor: quisquilloso, chinche, marisabidilla (que tingués uns collons com un toro amargat era el de menys). Però fa poc, per aquestes casualitats que de vegades té la vida, vaig trobar el mot. I, tot i que com ja us he dit fa mil·lennis que no el veig, la primera cara que em va venir al cap en llegir la paraula que ens ocupa va ser la seva: aquella cabota mig amagada entre els seus cabells llargs i negres i d’on només en sobresortia un nas massa gran fins i tot per a en Cyrano.
Era ella. L’havia trobada. Tenia la paraula. El noi que un dia va formar part de la meva família, el pesat que avui deu ser un home potser una mica més contingut, potser una mica més rabiós, el meu enemic de les sobretaules tedioses dels dinars de diumenge… és (o com a mínim era) un complet picatatxes. PICATATXES.
M’encanta. Tota ella. Picatatxes. Gran paraula.
I, vés quina asenada, però des del dia que em vaig creuar amb la vencedora picatatxes per atzar, com acostumen a il·luminar-se les millors de les situacions, que sóc (com a mínim) una mica més feliç.
