Al llarg dels darrers sis anys l’ajuntament ha engegat diversos expedients sancionadors a grans propietaris d’habitatges, però han sigut ben pocs els que han implicat una sanció econòmica que donés pas a un canvi de comportament en els grans tenidors.

El passat mandat municipal el govern de Barcelona en Comú va posar en marxa una investigació per determinar quants pisos buits hi havia a la ciutat. Fins aleshores cap govern municipal s’havia aventurat a fer una anàlisi en profunditat que revelés la quantitat d’habitatges buits a Barcelona. Després d’acudir a vivendes en què no constava cap consum d’aigua, l’executiu va concloure que hi havia 10.052 pisos buits. Això constituïa llavors l’1,22% de tot l’habitatge que existia a la capital catalana. La xifra, contràriament al que es pugui creure, va resultar un alleugeriment per la formació municipal acabada de néixer. Les estimacions que es van fer en un principi se situaven en un llindar força superior i projectaven un panorama catastròfic pel que fa al número d’habitatges desocupats a l’entorn urbà.

L’últim estudi de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona constata que el 2019 els propietaris de més de quinze habitatges eren 2.615, un 0,5% del total de propietaris a la ciutat. Aquests propietaris, que també podem anomenar grans tenidors, eren titulars de 108.264 habitatges en el mateix període, un 13,9% del total del parc residencial. Tot i que és cert que la majoria de pisos pertany a petits particulars amb un o dos pisos, podem veure que a l’hora de la veritat hi ha un conjunt d’actors que posseeixen un volum important de propietats en el mercat de la vivenda.

Gent sense casa i cases sense gent

La Unitat Antiassetjament de Disciplina d’Habitatge, un ens municipal creat pels comuns, va establir multes coercitives per impulsar l’activació dels pisos buits en mans de grans propietaris. Tal com expliquen des de l’ajuntament en l’informe més recent del 2019, de les set sancions que va imposar per aquesta via, els propietaris van haver de pagar un import total de només 65.000 euros. Entre els principals propietaris a qui es va obrir un expedient per iniciar una sanció hi havia la SAREB, BBVA, la societat de CaixaBank Buildingcenter i Bankia. La quantia és merament simbòlica si tenim en compte que es tracta d’algunes de les entitats financeres més grans de l’Estat espanyol i una societat anònima amb una quota de mercat molt àmplia. A més, hem de tenir present que una bona part de les multes que han de pagar els grans propietaris per tenir pisos buits al cap i a la fi es perdona amb la condició de destinar els pisos buits a lloguers socials. És per això que una quantitat considerable dels expedients sancionadors acaben en paper mullat.

L’economista i activista social Albert Recio opina que la dificultat per elaborar un traçat de l’entramat de pisos buits en mans de grans tenidors és un obstacle a l’hora de fixar sancions econòmiques. L’expert assegura que és complicat obtenir el dibuix sencer d’un gran tenidor, ja que es necessita molta informació i dades que en moltes ocasions els propietaris no posen a l’abast. Per una banda, la protecció que aporten les lleis a la propietat privada permet actuar amb opacitat als propietaris. De l’altra, els equips municipals no compten amb suficient personal per treballar en aquest camp.

El Sindicat de Llogateres, una organització referent en la lluita pel dret a l’habitatge de lloguer en condicions, proposa fomentar la penalització econòmica a tots els propietaris que mantinguin pisos buits, independentment de si són petits o grans tenidors. Si aquestes sancions no són suficients per mobilitzar els pisos desocupats, el sindicat reivindica l’expropiació automàtica per part de les administracions un cop hagin passat dos anys en desús. De fet, aquest mecanisme gaudeix de protecció legal, ja que es troba a la Llei d’urbanisme aprovada per la Generalitat.

“Seria més efectiu aconseguir acords amb els grans tenidors en comptes de penalitzar-los econòmicament. A escala internacional no existeixen evidències clares de la utilitat del sistema de penalitzacions”.

L’economista especialitzat en economia urbana José Luis Roig considera que seria més efectiu aconseguir acords amb els grans tenidors en comptes de penalitzar-los econòmicament. A escala internacional no existeixen evidències clares de la utilitat del sistema de penalitzacions, de manera que defensa que seria més idoni implementar un sistema d’incentius econòmics pels actors privats. En aquest sentit, és partidari de construir un espai de diàleg entre el sector públic i el privat per solucionar el problema. A parer seu, la clau consisteix a construir més vivenda pública de lloguer que sigui complementària a l’habitatge de protecció oficial.

L’ampliació del sistema de vivenda pública ha d’anar acompanyada segons el seu criteri de polítiques dirigides als col·lectius socials més allunyats del mercat, ja siguin joves, persones amb situació de vulnerabilitat econòmica o d’exclusió social. El canvi de paradigma, però només serà possible si comencem a apostar per un model nou de vivenda pública de lloguer que ajudi a blindar el dret a un habitatge digne i accessible per a tothom.