Quan no pots pagar el cost d’obrir l’aixeta

Beure aigua, dutxar-nos, encendre el llum. Són petits gestos quotidians que sostenen la vida però que, sovint, ens passen desapercebuts. Només ens n’adonem quan no podem fer-los i, d’això, se’n diu pobresa energètica o, més concretament, pobresa hídrica, quan parlem de l’aigua.

En aquesta situació es va trobar la Marlene Marcos Loza. Aquesta mare de 26 anys en fa tot just tres que va arribar a Barcelona des de Bolivia amb el seu marit. “Com ara ja hem fet els tres anys, espero poder aconseguir els papers”, comenta per telèfon, amb els crits de les dues criatures com a música de fons. A l’estiu del 2018, Marcos va trobar un pis de lloguer al barri de Florida (Hospitalet de Llobregat) al qual no podia dir que no: “500 euros per un pis sencer, després de trobar habitacions que costaven 400 euros!”. Cada mes pagaven el lloguer en negre. Però la realitat va ser que, al cap de dos mesos, el suposat propietari va desaparèixer del mapa i la companyia va tallar el subministrament d’aigua a la familia.

La Marlene va trobar l’ajuda que necessitava a través d’Energia Justa, un projecte de voluntariat impulsat per l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD). Va poder aconseguir l’informe de risc d’exclusió residencial que la protegeix de talls, en virtud de la Llei contra els desnonaments i la pobresa energètica, aprovada al juliol del 2015. Ara mateix, està acollida a la tarifa social de l’aigua, una bonificació que permet una reducció del 25% del rebut. Com de moment no pot pagar, està acumulant un deute amb la companyia. “Sincerament, això m’ha caigut del cel. Jo no sabia què fer”, comparteix.

“Sincerament, això m’ha caigut del cel. Jo no sabia què fer”, comparteix.

Ella no és l’única barcelonina que s’ha trobat en aquesta situació. Segons l’Informe d’indicadors municipals de pobresa energètica a la ciutat de Barcelona, unes 170.000 persones al 2016 “eren incapaces de mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada en els mesos freds o tenien un endarreriment en el pagament dels rebuts de subministraments bàsics inclosos l’electricitat, el gas o l’aigua corrent”.

Amb l’objectiu de lluitar contra la pobresa energètica i orientar a qui la pateix, l’Ajuntament de Barcelona va llençar al 2017 els Punts d’Assessorament Energètic (PAE), on atenen als milers de persones que tenen dificultats per cobrir despeses tan bàsiques com l’electricitat, l’aigua o el gas. Precisament, ABD gestiona els dos que hi ha al districte de Nou Barris (n’hi ha un a cadascun dels altres districtes, són 11 en total). Les xifres de persones vulnerables van créixer al principi del servei i, després d’una lleugera baixada al 2019, han pujat amb la nova situació de crisi sanitària. Si al 2017 els PAE van atendre 23.231 persones (en 8.462 llars), al 2018 les usuàries van passar a ser 33.434 persones (13.301 llars) i al 2019 van baixar a 31.569 persones (12.709 llars). Durant el primer semestre d’aquest 2020, un total de 17.641 persones van ser usuàries dels PAE, és a dir, un 10% més que en el mateix període del 2019.

Igual que la Marlene, les llars vulnerables de l’AMB poden demanar diferents bonificacions, com ara l’exempció de la taxa de clavegueram o el descompte en la taxa metropolitana de residus municipals. En total, des de la seva creació, els PAE han permès aturar a Barcelona fins a 65.054 talls de subministrament d’electricitat, gas o aigua. Però, fins a l’establiment de la llei 24/2015, entre el 2008 i el 2015, fins a 75.000 famílies de l’AMB van patir talls d’aigua per part d’Agbar, segons la plataforma Aigua és vida.

La llei catalana contra la pobresa energètica també deia que l’administració ha d’establir acords amb les empreses concessionàries per assumir el deute dels usuaris vulnerables.

L’empresa mixta Aigües de Barcelona – integrada en un 75% per Agbar, un 15% per Criteria, una societat de La Caixa, i un 15% la mateixa AMB – compta amb un fons de solidaritat des del 2012. Aquest fons cobreix els impagaments de les persones que, com la Marlene, no poden pagar el rebut. Però diferents organitzacions socials, com la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, Enginyeria sense Fronteres (ESF) o Aigua és vida acusen l’empresa de poca transparència i denuncien que no se sap d’on surten els diners per aquest fons.

“Nosaltres pensem que els diners del fons social haurien de sortir dels beneficis de l’empresa però creiem que ho treuen de la tarifa i no hi ha forma de saber-ho amb les dades que tenim”, lamenta en una entrevista per telèfon Míriam Planas, portaveu d’Aigua és vida. També aquest estudi de ESF del 2019 denuncia la falta de transparència de l’empresa i apunta que “és materialment impossible oferir uns fons d’aquesta magnitud sense apujar tarifes”. Des de l’AMB, Eloi Badia, vicepresident d’Ecologia de l’ens, afirma amb rotunditat que “el fons de solidaritat el paga el rebut, no la companyia, l’ estem pagant tots els veïns i veïnes”. A través d’un sistema de tarificació creuada, qui més consumeix i més paga acaba cobrint el rebut de les persones que no poden assumir-lo.  BCN Més ha intentat contactar repetidament amb Aigües de Barcelona i Agbar per conèixer la seva versió, però no ha rebut cap resposta.

Després de llegir aquestes dades esfereïdores sobre pobresa i la història de la Marlene, de ben segur que la primera pregunta que t’ha vingut al cap és: el preu de l’aigua a Barcelona és just? Si tantes persones no el poden assumir, no serà que és massa alt? Doncs no és pas una pregunta fàcil de respondre.

Barcelona té el preu mitjà de subministrament més car de tot l’estat, segons un estudi de FACUA – Consumidors en acció. Al 2019, el preu mitjà a la capital catalana va ser de 46,89 euros, molt superior al d’altres ciutats, com Madrid (22,03 euros) o Tarragona (37,71 euros). Eloi Badia, que també és regidor d’emergència climàtica i transició ecològica a la ciutat comtal, explica que un dels motius es troba en els mateixos recursos hídrics. “L’aigua que nosaltres fem servir ve del Ter [i del Llobregat] i de la dessaladora i, evidentment, és més costosa perquè hi ha unes despeses d’estructura i de transport”, explica.

El regidor ha estat un dels rostres dels intents de municipalització de l’aigua que ha impulsat l’Ajuntament de Barcelona. Segons Badia, una gestió pública de l’aigua “permetria ajustar molt millor el rebut, sobretot pel marge de benefici, que només pots tocar si canvies el model de gestió”. El regidor cita, per exemple, un informe de 2011 del Tribunal de Comptes espanyol sobre la prestació de serveis a ajuntaments amb menys de 20.000 habitants, segons el qual la gestió privada era un 22% més cara que la gestió pública. Però, no només Barcelona és molt més gran que les ciutats incloses en aquest informe, sino que no existeix un consens entre els experts ni prou dades per determinar si una gestió pública suposaria un preu més just. Aspectes com la disponibilitat de l’aigua, el tipus de paisatge o les dimensions d’un municipi influeixen en el seu preu. A més, s’hi veuen implicades diferents administracions: mentre l’ abastament en alta (és a dir, la captació i potabilització) depèn de la Generalitat, que estableix un preu de venta, el subministrament en baixa (la distribució a les llars) és una competència municipal.

El que sí que està clar és que, mantenint el model de gestió mixta actual, encara queda marge per reduir el rebut que rebem cada dos mesos els habitants de Barcelona i dels altres 22 municipis als quals subministra el servei Aigües de Barcelona.

De fet, el passat mes de gener es va aplicar la major rebaixa del preu de l’aigua des de la creació de l’empresa: un 5%. Això va ser possible perquè al 2019 va finalitzar l’acord entre la subministradora i el Consell Metropolità que regulava el preu de l’aigua des de 2014. Aquest acord es basava en un estudi tarifari que es va fer aquell any per establir quant costa realment el servei de l’aigua. A partir d’aquest estudi, es va desenvolupar una fòrmula matemàtica amb diferents variables que permetia actualitzar cada any el preu de l’aigua automàticament. Aquest és un mètode que històricament s’ha fet servir a l’AMB per determinar el preu de l’aigua sense haver de fer una anàlisi en profunditat de tots els costos cada any.

El 2019, l’AMB, ja presidida per Ada Colau, va fer un nou estudi tarifari per analitzar amb més profunditat cada despesa. D’aquesta manera, aquest any s’han pogut ajustar els preus reduint costos de manteniment o eliminant assessories que no eren necessàries. A més, la nova llei de contractes del sector públic (2017) obliga a Aigües de Barcelona a fer un concurs públic quan hagin de fer, per exemple, obres de manteniment, en comptes d’encarregar-ho a una empresa del mateix grup que Agbar, com feien habitualment.

“Encara no hem arribat a aprofundir tot el coneixement sobre les despeses del servei, encara no es pot treure una fòrmula matemàtica definitiva però jo crec que sí que ho tindrem en aquest mandat”, conclou Eloi Badia. Això si, reconeix el regidor, els beneficis de l’empresa estan “blindats” en el model actual de gestió mixta. Barcelona i la seva àrea metropolitana encara tenen camí per recórrer cap a un preu més assequible de l’aigua.