Hi ha conceptes que han trobat un millor packaging en un idioma que en un altre, o potser hauria de dir, per ser més precisa, que sonen més afinats dins d’un cap que no pas d’un altre.

Quan vaig descobrir la paraula que ens ocupa en anglès em vaig quedar, així com de cop, molt satisfeta, com quan et sembla que has assolit algun cim en aquesta muntanya de plecs que anomenem cervell. Estic parlant (com heu vist al títol, els que l’heu llegit) de “procrastinate”. Pro-cras-ti-nate.

Així, a primer cop d’orella, aquella paraula sonava dura, estranya i, fins i tot, una mica fastigosa. Procrastinate. PROCRASTINATE! Què deuria voler dir un word tan sonor en un idioma tan polit?

Buscant al diccionari vaig veure que procrastinate significa posposar, deixar (el que sigui) per després. To procrastinate. Definitivament, un dels meus verbs preferits. Serà per la meva història. I és que encara sento a ma mare de fons en aquells matins on tothom s’havia de preparar per anar a escola:
– Fes-te el llit d’una vegada!
– Ja vaaaa!
– Ja va no! ARA!

Jo no ho sabia, però cada vegada que intentava calmar les presses de la meva soferta mare amb aquell ja vaaaa tan pesat i repetitiu dins de la meva boca, jo estava “procrastinating”. Ho intentava deixar per a un altre moment. I, creieu-me que, al llarg dels meus 30 anys he estat posposant mil i una coses.

Procrastinate. Una sola paraula. Així, compacta. Aquí hem de dir que “ho deixem per després”. I una persona que ho deixa per després, com es diu? Quina traducció té el “procrastinator” en català? Quin és l’insult d’un verb tan fàcil de seguir? Doncs, segons les poques recerques que he fet, el diccionari em diu que un “procrastinator” és un desidiós, un negligent, un deixat. Déu n’hi do amb la parauleta dels trons. Jo em considero una gran “procrastinadora”, però si això ha de comportar que sigui una deixada, què voleu que us digui. Crec que ja no em fa tanta gràcia.

No contestar aquell mail de l’amiga que fa temps que no veus (perquè ara mateix et fa mandra i estàs massa ocupada llegint un article de merda en alguna revista de merda). No escriure aquella gran obra que et rondava pel cap des de fa tres anys (perquè avui la inspiració no està del teu costat). No treure la volva de pols que fa tres dies que tomba pel terra de la teva habitació (perquè ja ho faràs després). No estendre la roba just quan la rentadora ha acabat el seu programa (perquè Ja vaaaa!). No començar la dieta encara (perquè demà serà un nou dia). No. No. No. No. En resum: el “procrastinador”, el que ho deixa tot per a un altre moment, és la persona de l’ara NO. Potser, i vist d’aquesta manera, he de confessar que sí que hi veig una bona dosi de desídia aquí dins. Per si de cas, però, hi acabaré de pensar demà. Bona nit.