Núria Giráldez & Aitana Giráldez

Habitar la immensitat

Vaig viure dins d’una paraula. O millor dit, vaig ser la seva presa. Devia tenir cinc anys quan van decidir ocupar-me sis lletres. Sense demanar-me permís començaren l’hostatge. Gairebé no s’hi podia respirar. El meu nom va ser ferit greument per falta d’oxigen. Des d’aleshores, tothom la pronunciava per anomenar-me. Van ser còmplices de la barbàrie.

Els primers anys les llàgrimes es colaven entre lletra i lletra però res podia fer-les marxar. Aleshores la culpa va esdevenir el millor refugi per a una noia com jo. El meu cos era diferent, per això no el trobava als aparadors ni tampoc a les revistes. Era raonable, doncs, que decidissin ocupar-me. Em volien fer veure que al món no podia viure gent que formava part de l’alteritat. Necessitava fer un canvi si volia ser algú. Mentrestant, elles retindrien el nom amb el que vaig néixer que mica en mica queia en l’oblit.

Van oferir-me signar un acord que implicava acceptar ser culpable dels fets i encetar una iniciativa. Tot podia resumir-se en fer dieta i exercici moderat. Si seguia les consignes, aconseguiria treure’m un pes del damunt, seria digna de ser vista i escoltada i elles finalment marxarien. Les mans em van tremolar d’esperança mentre el firmava.

Els àpats saludables van començar a formar part del meu dia a dia. Fins i tot m’agradava fer esport, anava a córrer i em trobava a gent com jo. No era la única. Existíem. Però el temps em guanyava la batalla i el mirall no gosava reflectir-me. Era massa petit i jo sortia pels cantons. La meva pròpia carn enlloc de revestir-me m’ofegava i pel carrer tothom em mirava com si fos una amenaça. Però ja era massa tard per trencar el pacte que m’havia promet ser acceptada.

Tot i això, vaig reunir forces per a explicar que el meu cos no acceptava canvis. Però com més parlava, més m’entrebancava. Les paraules, ansioses de ser dites, s’amuntegaven les unes amb les altres i la meva gola ja no era una gola sinó un embut. Un embut que anava a raure ben dins meu i jo mateixa, sense voler-ho, vaig ser presó improvisada de les meves pròpies paraules.

Aleshores, les dues esses, les bessones, van dir:

-“No cal que t’esforcis a parlar. Som sabedores que no has fet el suficient esforç per aprimar-te. No intentis exculpar-te. No esperis que marxem si no t’ho mereixes.”- Va ser el moment en què vaig adonar-me’n. Sobtadament, l’embut va capgirar-se i un vòmit de paraules esquitxà totes i cada una de les lletres. Vaig dir, frenèticament, com a resposta:

– “El meu cos és massa gros per encabir en unes ments tan petites”.

No van atrevir-se a respondre. De debò, pensava que marxarien. La fortalesa amb què s’havien instal·lat en mi, aixafant el meu nom, trontollava per uns instants. Fins i tot, una onada de por conquerí els espais entre lletra i lletra. Em tenen por? M’estimen? Em pertanyen? Són part de mi? Un cúmul de preguntes habitaven el meu cap.

Finalment, vaig decidir mirar-les. Una a una, ben posicionades, ocupaven l’espai perfecte per a poder ser llegides: GRASSA. Podia llegir-la una vegada i una altra, sense parar. No em sonava a estrany. Soc grassa. No em sonava a estrany, però em feia mal. Aquest no és el meu nom. Per què me’l van trepitjar?

Però elles no van ser les culpables, sinó totes i cadascuna de les persones que m’escopien paraules que ja no eren paraules sinó bales. Em foradaven el cos i m’avisaven del lloc que dec ocupar: els marges. No podia pactar amb elles perquè eren esfereïdores encara que no ho volguessin. Des quan es pacta amb qui t’oprimeix? Però quan les lletrejo em defineixen. Em defineixo i no em fan mal.

Elles no són les vertaderes culpables, sinó qui les fa vibrar. Tots aquells que encara dibuixen sense sortir-se de la ratlla i caminen per les voreres. Els que reciclen. Els del cafè entre setmana i la birreta els divendres. Els que surten al carrer només el 8 de març i el dia del treballador. Aquells que entren a les botigues els cinc minuts abans de tancar-la. O inclús, els que cedeixen els seients al metro.

Doncs bé, aquests mateixos o d’altres perfils reconeguts com a cívics són els que porten una toga gairebé invisible. La vesteixen sempre i em jutgen a cada passa. De cada judici surto culpable. Culpable perquè em passo dels límits que ells mateixos han imposat. La meva carn s’estira, s’arronsa, es replega i vol existir tranquil·la. Les dones grasses veiem el món des de la nostra immensitat i no tenim por perquè des d’aquí es veu una mica més petit.

Ells, en canvi, atemorits perquè fins i tot vessem si ens aboquen a les tasses més grans, ens miren i ens barren el pas amb les seves normes. Ens venen discursos mèdics perquè ells han estat comprats pels qui venen medicaments. Ens parlen amb condescendència per a recordar-nos el que som però no ens en penedim. Som grasses, no ximples . No ens creurem el pacte que ens ofereixen perquè és una trampa.

Ara passejo pels carrers i em faig veure. Em jutgen i m’envien a presó però el meu cos és capaç de trencar tots el barrots. Passejo i miro allà on em volen. Allà des d’on volen que els miri: les clavegueres. Però no hi pensen, us ho prometo, no hi pensen. Són massa estretes per a mi. I somric, perquè jo soc, feliçment, una dona grassa.