Natàlia Moya & Oscar Moya

A les sis del matí

L’Eleonor d’en Martí i Pol tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. El primer dia que nosaltres dos vam posar un peu a la fàbrica, als anys setanta, en teníem disset.

Gairebé mig segle després de viure la nostra joventut, tanco els ulls i recordo la conversa de cada nit, abans d’anar a dormir:

– Has posat l’alarma?
– Com cada dia.
– De debò?
– Si.
– Mira-ho bé, no sigui que ens adormim.
– Que si… Bona nit.
– Bona nit.

I l’endemà, a les sis del matí, començava la rutina: parar l’alarma, dutxar-se, vestir-se, preparar l’entrepà, sortir de casa, engegar el cotxe, esperar que s’escalfi el motor, conduir cap a la fàbrica, prendre un cafè de la màquina, ocupar el lloc a la cadena de muntatge, començar el torn de les set, fer una pausa a les vuit per prendre un segon cafè, continuar treballant, fer una pausa a les dotze per menjar l’entrepà i continuar treballant fins les tres, sense oblidar les pauses intercalades per anar al servei, de tres minuts cadascuna. I si algun dia l’encarregat decidia que calia allargar la jornada per ”necessitats de la producció”, de vegades tornàvem cap a casa a les set de la tarda. Pot fer riure, però era com viure dins de la pel·lícula Temps moderns de Charles Chaplin…

La nostra vida laboral a la planta de producció d’una indústria automobilística estava marcada per les hores extra obligatòries, els encarregats arrogants, els torns de treball maratonians, els dissabtes laborables i, en definitiva, per la manca de drets i d’un conveni digne. Als nostres ulls, millorar la realitat només era possible a través del comitè d’empresa, i això ens va portar a entrar en el món de les assemblees, les convocatòries de vaga i les mobilitzacions. La lluita sindical ens va explotar a la cara quan encara teníem força i ens sentíem bullir la sang, com en Serrat. Vam tenir l’oportunitat d’experimentar la força real als carrers de Barcelona envoltats pels crits de “Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia!”, en una època irrepetible.

A casa, gairebé cada dia trucava algú al telèfon fixe per resoldre algun dubte o demanar consell i, sovint, les trucades s’allargaven fins les deu o les onze de la nit. En aquells casos, no podíem sopar plegats amb els nostres fills. I el dia que ho fèiem, el tema de conversa era la fàbrica: les properes eleccions sindicals, la crítica a l’encarregat de torn, la irregularitat que s’havia comès amb tal company o companya, la reunió del dia següent… Quants “primers dies” ens vam perdre, tancats en aquelles quatre parets, lluitant pels nostres drets? El primer dia d’escola bressol, de parvulari, de piscina, d’acompanyar-los a l’autobús quan marxaven de colònies… Però el nostre pacte amb la lluita sindical ho justificava tot i sentíem que havíem d’entregar-nos en cos i ànima al nostre objectiu: el bé comú i la construcció d’un futur millor pels qui venien darrera.

Com hauríem reaccionat si algú ens hagués fet saber, en aquells moments, que passaríem més de quaranta anys en aquella nau industrial? Si ens haguessin dit que la lluita sindical s’aniria perdent i que, en el futur, els drets que tant ens va costar aconseguir, serien retallats poc a poc per un govern suposadament democràtic? De vegades penso com hagués estat escoltar, amb vint anys, que la nostra primera i única feina seria la de treballadors d’una cadena de muntatge. No m’imagino als nostres fills treballant a la mateixa empresa durant quaranta anys. De fet, tenint en compte les seves aspiracions, no tinc clar que d’aquí quatre encara tinguin la mateixa feina. I els ideals pels quals hem lluitat representen un mon que no és el seu.

Tu volies estudiar puericultura, i jo, amant de la Història, hagués pogut entrar al món de l’ensenyament. Aquestes professions ens haguessin permès gaudir d’un horari flexible i conciliar millor la vida laboral i la familiar. I, probablement, les condicions laborals haurien sigut més favorables. Però, finalment, ens hem jubilat com a obrers no qualificats. Algun cop t’has preguntat què hauria passat si el nostre camí hagués estat diferent?

De totes maneres, mai no és massa tard per tornar a començar, com deia la cançó. Gràcies a la jubilació que tot just acabem d’estrenar, ens hem alliberat de la rutina laboral i lluitarem, aquesta vegada, per gaudir del dret a aquesta llibertat tan desitjada. El nostre dia a dia s’està impregnant, a poc a poc, de petits plaers quotidians que fins ara havien quedat arraconats o, simplement, eren desconeguts: oblidar-nos de quin dia és perquè, per a nosaltres, tots son festius; preparar el cafè i les torrades, i esmorzar mentre llegim el diari sense cap pressa; comprar al mercat setmanal del poble, fer croquetes i preparar brou i escalivada, en lloc de comprar-ho al supermercat; fer la migdiada, anar al cinema i mirar sèries de Netflix a la nova smart TV… I, sobretot, organitzar escapades en cotxe per explorar els racons més màgics de la nostra geografia, repetint aquells que més ens agraden. Tot això, ho combinem amb el fet d’acompanyar als avis al metge o passar amb ells alguns caps de setmana. El que podria fer nosa a algunes persones, a nosaltres ens enriqueix, ja que forma part d’aquesta etapa. I ens ajuda a assimilar, progressivament, el nostre possible futur proper.

Ara és el moment de construir la nova vida que acabem d’estrenar i, en definitiva, de tornar a connectar amb nosaltres mateixos.

– Has posat l’alarma?
– No cal.
– Com que no? Demà hem de sortir d’hora.
– Per què? Setcases no es mourà d’on és.
– …
– Bona nit.
– Bona nit…