¿Estamos todos sentados… and ready for a telling little tale? Wonderful! Once upon a time, there was a plaza in a beautiful mediterranean city, small and shaded. Every day, a local flock of homeless drunks would gather on its public benches to while away the day, their brains bamboozled by Bon Area’s house white. They weren’t obnoxious, and would sit or lie on the benches dozing and talking to each other and, occasionally, a friendly passer-by. But one day they returned to the plaza to find that the benches had morphed into two chairs.
Els qui havien perdut la cadira estaven de peu abans de seure a terra. Finalment, cansats del seu propi pes, es van ajaçar als peus dels seus contemporanis, doblegats maldestrament a les cadires amb les cames tot penjant. En els següents dies, el grup es va reduir ràpidament a dos, el mateix nombre de cadires a la plaça. I no va passar molt temps fins que els borratxos van descobrir que les cadires s’havien convertit en un buit immens. Tothom va marxar com el vent, com la Gran Bretanya. Zas!
Hoy en día puedes encontrarlos —a los borrachos, no a Gran Bretaña— sentados en el alféizar del Bon Àrea que está en la calle justo arriba de la plaza. Es el grupo de siempre, más o menos escondido detrás de las furgonetas aparcadas en la zona de carga y descarga. El hedor a orina es impresionante. Los vecinos no se atreven a usar esa franja estrecha de acera y la policía aparece más o menos una vez a la semana.
La moraleja: There’s great kindness in a public bench. It’s a gesture of goodwill and understanding from citizen to citizen. Estàs cansat? You don’t want to be with your parents right now? ¿No tienes casa? Shall we draw out this summer night just a little longer? Siéntate y descansa. Asseu-te i parla un ratet amb un desconegut. Sit down and kiss someone. It’s dignifying and it’s amicable and possibly a summer night’s dream.
Encuéntranos gratis en nuestros puntos suscriptores o suscríbete y te enviaremos la revista a casa cada mes.
