Stand Up de Barcelona amb pèls i senyals

Vinc a parlar-vos una mica del monotema de la meva vida, que és el Stand Up Comedy. Permeteu-me que digui Stand Up sense que em jutgeu. Que sembla que si dius Stand Up en comptes de “Monòlegs” és perquè vas de pro. Com que vols ser guai. Però és que el Stand Up no és simplement fer un monòleg en un escenari, és una disciplina més concreta. És un monòleg pensat per fer als bars. I a mi m’agrada nomenar les coses pel seu nom. I més quan és una cosa desconeguda que m’encantaria que en algun moment deixés de ser-ho.

Últimament, entre els còmics de Barcelona —dic: “de Barcelona”, perquè és on jo visc i no sé si també passa a altres llocs— s’ha posat de moda dir: “Jo no repeteixo monòleg, perquè m’avorreixo si he de tornar a dir el mateix”. De debò, sembla que això et faci millor còmic perquè sembla que equivalgui a “Tinc més idees, no necessito tornar a dir el mateix”, i sembla que si ets dels que repeteixes els teus textos siguis pitjor còmic. Doncs us diré una cosa: si el teu propi text t’avorreix tant que no el pots ni fer una segona (o tercera o quarta o desena) vegada, no ets un bon còmic. Els còmics que “repetim text” sembla que siguem uns dropos i que no vulguem escriure material nou (com si fer un mateix text impliqués no poder generar altres materials paral·lelament), però repetir un text no vol dir repetir-lo com un lloro. Vol dir treballar-lo per fer-lo créixer. Així que us ho torno a dir, ara d’una altra manera: si no tens la inquietud de fer créixer el teu text, no ets un bon còmic.

Stand Up no és simplement fer un monòleg en un escenari, és un monòleg pensat per fer als bars.

Per mi, la gràcia del Stand Up no és únicament l’estona que sóc a l’escenari. La gràcia, el que m’ho fa divertit, és tot el procés creatiu que hi ha darrere d’un text. Des que tinc una idea fins que la dono per tancada. I aquest procés creatiu pot durar mesos. O és que us penseu que els especials de comèdia que mireu a Netflix o a HBO són especials que s’han fet un sol dia? Els vostres referents es passen mesos de gira fent el mateix text, treballant-lo i fent-lo créixer. I quan creuen que el tenen al nivell al que volien arribar és quan el graven. I per què ens sembla brutal quan el veiem? Perquè està tot mesuradíssim. Cada paraula, cada pausa, cada gest. Mesuradíssim.

Com a públic, a mi m’agrada l’evolució dels textos dels meus còmics preferits. M’interessa molt més. A la segona temporada de la millor sèrie sobre Stand Up que s’ha fet mai —segons la meva opinió, és clar—, The Marvelous Mrs. Maisel, hi ha un capítol que mostra com ella fa créixer el seu text. Veus els diferents micros oberts pels que va passant i la manera com va treballant acudits, que al principi li funcionen poc, fins que arriba el moment que ho rebenta. Això em fascina, molt més que ser espectadora de dos monòlegs diferents. Prefereixo presenciar com treus una versió encara millor d’una cosa que ja funcionava.

Perquè el que et fa còmic també és aquesta capacitat. La de millorar un acudit. Perquè, si a una rematada —que és el punch d’un acudit, allò que ens fa riure— que funciona, li afegeixes una doble rematada, pots convertir un bon acudit de riallada en un molt bon acudit d’aplaudiment. I això només ho pots aconseguir “repetint text”. Fent-lo i refent-lo, repetint-lo, de maneres diferents, amb variacions, fins que un dia dius: “Això és”. El que et fa un bon còmic és voler anar sempre una mica més enllà. Us imagineu un pintor que al tercer dia de pintar un quadre el tirés a les escombraries perquè ja n’està avorrit? A banda, no us sembla que és valorar molt poc el temps que inverteixes en una feina que suposadament t’agrada?

El que em fa més feliç és el procés de creació d’un text. Tenir la idea. Provar-la. Estudiar què ha funcionat i què no i com arreglar-ho. Tornar a provar-la. I tornar a estudiar quins canvis han anat a millor i quins a pitjor. I tornar a provar-la. I quan ja estàs una mica més segura, afegeixes un acting aquí i un altre allà. I et deixes anar gradualment a l’escenari perquè ja tens una mica més de seguretat en el que fas. I la tornes a provar. Al cap i a la fi, és jugar amb el teu text. I jugar sempre és divertit.

Perquè el que et fa còmic també és la capacitat de millorar un acudit. Perquè, si a una rematada —que és el punch d’un acudit, allò que ens fa riure— que funciona, li afegeixes una doble rematada, pots convertir un bon acudit de riallada en un molt bon acudit d’aplaudiment.

Encara ara faig textos que vaig escriure fa dos o tres anys. I no m’avorreix. Perquè sempre els faig de manera diferent. Sempre hi pots afegir alguna cosa, sempre pots jugar amb el que ja et funciona i un dia ho gires. O ho dius amb una altra actitud. Un text que feies des de la indignació, de cop el fas des de la fascinació —és a dir, un text que feies parlant des de la veritat, de cop el fas des de la ironia—. És meravellós. De debò, no entenc com et pot avorrir això.

“I què fas tu, Charlie, quan tens una idea nova? Com comença aquest procés de creació que dius?” Bua, gràcies per preguntar-m’ho. No sabia com introduir-ho. Doncs jo, quan tinc una idea nova, el primer que faig és apuntar-la a la meva llibreta dels acudits. És una Moleskine petita, de color verd aigua, us ho dic perquè si algun dia la trobéssiu NO LA OBRIU. Si veiés algú fullejant la meva llibreta de les idees i dels acudits l’hauria de matar. És la cosa més personal que tinc, i la idea que algú pugui mirar-la em desespera.

Un cop he tingut una idea i l’he apuntat a la llibreta, el meu cap comença el seu procés de no descansar mai més fins que la idea acabi sent un bloc de Stand Up tancat. Que us recordo que poden passar mesos. Sóc a la feina, i el meu cap no para de donar-hi voltes. A la dutxa. Al llit abans d’anar a dormir. Follant. Quan algú m’està explicant una desgràcia. A qualsevol moment. Els meus millors acudits no els he tret davant d’una pantalla d’ordinador en blanc. Per exemple, el meu acudit sobre el porno i el renunciar als ideals quan anem catxondos, el vaig treure mentre m’estava masturbant mirant porno. O sigui, estava intentant arribar a un orgasme i el meu cap estava pensant acudits. I vaig haver de parar en sec quan em va venir l’acudit. I vaig sacrificar un orgasme, però vaig guanyar un acudit que no m’ha fallat mai:

Els bukakes em semblen una merda denigrant, però quan estic catxonda mirant porno és el que el cos em demana. Quina mena de persona que quan es posa catxonda perd els seus ideals sóc? Un home?

Un cop tinc l’acudit o la idea a la llibreta, s’ha de provar. I aquí és on entren en joc els micros oberts. Hem de diferenciar un micro obert d’un xou de comèdia. En un xou de comèdia, el públic ha pagat una entrada. Això vol dir que ha comprat un servei. I que per tant, se l’hi ha de donar. I no pots garantir donar-li si el que faràs és un text que no has provat i que per tant no saps si funciona. I és per això que existeixen els micros oberts. Són espais gratis, on el públic té la consciència que els còmics estan provant i el còmic no té la pressió d’haver de fer riure sí o sí, la qual cosa et permet relaxar-te quan llances els nous acudits.

A Barcelona, ara mateix hi ha una possibilitat immensa de micros oberts on provar text. El meu preferit és L’Altre Mic (cada dimarts a l’Alfa, Gran de Gràcia), i no perquè jo en sigui una de les organitzadores, sinó perquè és el que més varia i sempre està ple de gom a gom. Aquí és on faig tots els experiments, on m’immolo en públic. Els còmics tenim 7 minuts per fer totes les proves que vulguem. El que faig és gravar-me en àudio per si improviso alguna cosa que no tenia pensada, o per si després no recordo quines coses han funcionat i quines no, poder revisar-ho a casa de cara a la propera prova.

Els micros oberts són espais gratis, on el públic té la consciència que els còmics estan provant i el còmic no té la pressió d’haver de fer riure sí o sí.

L’Altre Mic és actualment el micro obert de referència si vols provar en català, una cosa que fins fa un parell d’anys, quan el vam crear, no existia a Barcelona. Som tres organitzadors, m’acompanyen l’Albert Floyd i el Marc Oliva, i anem rotant per fer les presentacions. Quan no fem de presentadors, provem text a l’escenari, juntament amb els més habituals, com ara el Modgi, el Tomàs Fuentes, l’Ignasi Taltavull, l’Oye Serman, la Raquel Hervás, el Xavi Daura, el David Arnau, l’Ana López, la Irene Minovas i tota una sèrie de gent que si no coneixeu, ja esteu tardant, perquè el que fan és increïble. I els podeu veure gratis! El que més m’agrada dels micros oberts és que combinen còmics pros que potser porten 15 anys dedicant-se a la comèdia, com ara el Quique Macías, amb còmics que pugen per primer cop a l’escenari. Tot en una mateixa nit. I a mi em sembla una cosa molt bonica.

Un altre micro obert que també m’ha vist provar text —i que és el meu segon preferit, no ens enganyem— és el de La Llama Store, que es fa l’últim dimecres de cada mes. El presenta sempre el Tomàs Fuentes. Quan es va crear, s’adreçava als alumnes del curs del Martí Pinyol, que es fa també a La Llama, però ara s’hi pot apuntar qualsevol.

Un cop el text ha fet un parell de voltes i ja té una base una mica consistent el pots seguir treballant en xous on la gent ja ha pagat una entrada. Jo el que faig és posar-lo entre dos blocs que ja sé que funcionen i després segueixo experimentant i fent créixer aquest text més nou. Si l’encabeixes entre coses que funcionen, saps que en qualsevol moment, si no va bé, pots passar al següent bloc i tot es pot reconduir. Això ho puc fer a llocs com el Comedy Gold i el Soterrani, que són espectacles on comparteixes escenari amb altres còmics.

Aquests dos espectacles han creat una escena alternativa que no existia fins fa un parell d’anys a Barcelona i també una gran fluctuació de còmics: el Soterrani, de còmics catalans perquè és un xou en català, i el Comedy Gold de tota Espanya, perquè és bilingüe. Han contribuït a donar a conèixer què és el Stand Up i a que molta gent s’aixequi del sofà i vagi a veure-ho en viu als bars. I, ben segur, són l’origen de tota l’escena que hi ha ara mateix a Barcelona.

Stand Up no són només els minuts que estàs a l’escenari. També és quan t’estàs rentant les dents i et ve de cop una idea. És quan et despertes a mitjanit perquè somiant també te n’ha vingut una i la vols apuntar.

Però deixem les coses importants i centrem-nos de nou en el meu procés de creació. Quan tinc actuacions al teatre o quan em contracten per fer bolos, vaig amb els textos que ja sé que funcionen. Perquè és el que esperen de mi. Riure. I els ho vull garantir. I això no vol dir que no m’ho passi bé. Fer Stand Up és la cosa que més m’agrada del món. I en gaudeixo cada petita part. I per molt que hagis fet el mateix text moltes vegades, sempre en treus alguna cosa. I cada petita cosa que en trec em fa feliç.

Perquè Stand Up no són només els minuts que estàs a l’escenari. És quan t’estàs rentant les dents i et ve de cop una idea. És quan et despertes a mitjanit perquè somiant també te n’ha vingut una i la vols apuntar. És quan t’emborratxes i tot et fa molta gràcia i apuntes merdes i l’endemà ho has de tatxar tot perquè no té cap sentit. I també és ara, que he hagut de parar d’escriure aquest article perquè m’ha vingut una idea per a un acudit. Stand Up per mi és tota l’estona.

I no m’avorreixo del que dic ni del que he escrit. Li tinc molt de carinyo perquè són hores i hores de feina. És com la meva criatura. I de vegades ens oblidem de que el públic sempre és diferent. I que també té dret a gaudir de la teva feina. Quan actuo no penso si el que jo estic dient és el mateix que vaig dir a l’última actuació. El que faig és concentrar-me en dir-ho com si fos la primera vegada, ho sento, i em fixo en les seves cares, i copso quan arriba el moment en què reaccionaran com jo estic esperant que ho facin. Em fa una mica més feliç, però sobretot, m’omple l’ego.

Glossari

Si mai heu escoltat una conversa entre dos comics de Stand-up hauràs observat que parlen entre ells una mena de slang indesxifrable, farcit de termes tècnics i anglicismes. Com aquesta és una revista enfocada al servei públic, us oferim una guia per tal que pugueu saber de què coi parlen:

Set up: O premisa. Primera part de l’acudit. Es la frase que planteja l’expectativa a resoldre amb el remat.

Glossari

Punch line: La segona part de l’acudit. Resol (amb gràcia o no) la situació plantejada a la premisa.

Glossari

Delivery: L’acudit és el què, el delivery és el com. Entonació, dramatització o qualsevol recurs que ajudi a explicar l’acudit.

Glossari
Acting: Recursos propis dels actors que s’utilitzen per donar èmfasi al text.
Glossari

Callback: Un acudit que fa referència a algun moment previ del monòleg.

Glossari

Heckler: Persona (gairebé sempre masculina) del públic que decideix unilateralment que ell és més graciós que la persona que hi ha a l’escenari i es dedica a interrompre i sabotejar l’espectacle.

Glossari

Routine: O rutina. Conjunt de bromes, actings i acudits al voltant de la mateixa temàtica que es poden repetir de manera habitual.

Glossari

One-liner: Acudit o broma d’una o dues frases.

Glossari

On veure Stand-up a Barcelona?

Un mapa amb totes les opciones disponibles cada setmana!

[mapsmarker map=»93″]