Joan Xavier Monrós, nascut a Barcelona segurament l’any 1892, va morir de la mateixa manera que el director de l’orquestra del Titanic, Wallace Hartley. Vivia a Londres des de feia un temps quan, amb 20 anys, es va enrolar al que havia de ser el transatlàntic més segur del món. A l’Enciclopèdia Titànica hi diu que el noi formava part del personal del restaurant “à la carte” i que aquell era el seu primer vaixell. Ah, i que en el moment del naufragi el jove portava a sobre una papereta d’empenyorament i una postal que li havien enviat al seu pis de Londres.
[quote align=»left»]Joan Xavier Monrós va morir de la mateixa manera que el director de l’orquestra del Titanic, però no va tenir el mateix finalJoan Xavier Monrós va morir de la mateixa manera que el director de l’orquestra del Titanic, però no va tenir el mateix final.
Després del desastre, la White Star Line va contractar la nau Mackay-Bennett, especialitzada en reparar cables submarins, per recuperar els cadàvers de les víctimes. A més dels treballadors habituals, per a aquella missió al vaixell també hi viatjava un equip d’embalsamadors, i les bodegues anaven fins al capdamunt de taüts i gel. Als 13 dies de feina, i amb 306 cadàvers a bord, es va decidir retornar al mar aquells que patien un alt grau de descomposició. Així, el 21 d’abril de 1912, el jove Monrós va retornar a l’oceà per quedar-s’hi fins sempre més. El cos de Hartley va tenir altra fortuna (a saber si per un millor grau de conservació o per qui havia estat en vida) i va ser traslladat a Anglaterra, on seria enterrat amb una cerimònia multitudinària i on un bust commemoratiu erigit amb contribucions voluntàries encara el recorda ara.
El cambrer Monrós va ser l’únic català que formava part de la tripulació del Titanic, però al vaixell hi viatjaven quatre catalans més, tots amb bitllets de segona classe. Es tractava de les germanes Florentina i Assumpció Duran, nascudes a municipi de Sant Adrià (Pallars Jussà); de la parella de la germana gran, Julià Padró, natural de Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental); i de l’amic d’aquest, Emili Pallàs, del minúscul poble de Basturs (Pallars Jussà). Cap d’ells passava la trentena.
Com tants d’altres a l’època, Julià i Emili, amics a Barcelona, on hi havien anat a la recerca de feina, volien fer les Amèriques. Al llibre Salvatge oest. Episodis de Ponent, Vidal Vidal explica que ja al Titanic, els nois van fer coneixença amb un xicot argentí. Quan quatre dies després de salpar del port de Cherbourg (Normandia), el Titanic xocava contra l’iceberg més famós de la història, “Emili i Julià dormien profundament en el seu camarot (sic) de segona classe i no s’havien adonat de la col·lisió ni de l’alarma subsegüent. Sort en van tenir del seu amic argentí, que els va anar a despertar per advertir-los del perill”. Les noies es van fer un lloc a la barca de salvament número 12. Els seus companys de viatge van aconseguir saltar pels pèls a l’última barca que tocava mar, la número 9, i amb aquest salt van aconseguir entrar a la llista dels 710 passatgers rescatats. Al noi argentí, en canvi, li va tocar fer embalum al fatídic registre que donava fe dels més de mil cinc-cents morts.
Per què jo vaig sobreviure i el del meu costat no? Potser no vaig fer prou pels altres? Potser vaig ser un covard? Ja a terra ferma, Julià i Florentina van obrir camí cap a Cuba, on acabarien fundant una exitosa companyia d’autobusos. Emili, acompanyat d’Assumpció, va decidir tornar a casa. Amb la indemnització de l’accident, el noi va obrir un forn de pa al carrer de Consell de Cent de Barcelona, però acabaria els seus dies regentant l’administració número 2 de loteries de Lleida. De les dones, se n’ha perdut la pista. Dels homes, encara hi ha familiars que els recorden i tots coincideixen en el mateix: a cap dels dos els agradava parlar del naufragi. Vidal aventura que potser era “per no remoure records esgarrifosos” o potser simplement perquè (en el cas de Pallàs) “no hi donava la importància que més tard d’altres hi han donat”. Jo hi vull afegir, potser temeràriament, una altra possibilitat.
Al documental The Woman Who Wasn’t There, que tracta sobre la catalana que es va fer passar per una supervivent de l’11S, entre els testimonis dels supervivents es repeteix una vegada i una altra el mateix plany dolorós: per què jo vaig sobreviure i el del meu costat no? Potser no vaig fer prou pels altres? Potser vaig ser un covard?
El temps ha esborrat tan vilment del pensament col·lectiu la vida del jove argentí, que ni tan sols ens n’ha quedat el nom. Això sí, sabem que va tenir el gran gest d’alertar de l’imminent perill als seus nous amics, i qui sap què més. Tot i que amb nom i cognoms, el cambrer Monrós també ha passat de puntetes per la nostra memòria. Potser va morir com un heroi intentant salvar altres vides, o potser va morir intentant salvar la seva pròpia. A Padró i Pallàs potser els va quedar el remordiment de no haver intentat fer res pels altres, o potser no. Perquè… què haguessis fet tu en una situació així?
Potser estaria bé recordar a l’anònim argentí i al cambrer Monrós en algun punt del port de Barcelona. I, és clar que sí, també a les germanes Duran i a Padró i a Pallàs. Valents o covards, tots mereixem el nostre espai en aquest racó que es diu record, perquè tots hem estat valents i, sobretot, tots hem estat covards.
P. D. Què devia haver empenyorat Monrós? I de qui devia ser la postal que havia rebut?
[gdl_icon type=»icon-asterisk» color=»#222″ size=»18px»]Si quieres seguir conociendo pequeñas historias barcelonesas, puedes leer todas las columnas de Anna-Pricila Magriñà en Diccionari Desordenat
