Tornar a Barcelona i trobar-la diferent? Sí, m’ha passat. Tornar a retrobar-me amb gent, espais i ambients. He marxat força vegades a viure a l’estranger, he enyorat el formatge a Tailàndia, les tardes i vespres que s’allarguen (i no sopar a les cinc de la tarda) a Anglaterra; les dutxes amb aigua calenta a una zona muntanyosa de Mèxic al mes de desembre; celebrar Sant Jordi, les assemblees, poder trucar a una amiga i quedar aquella mateixa tarda per una cervesa i una conversa que ho arregli tot… I podria seguir.
Però pensant a tornar i trobar les coses diferents, i acostant-nos al tema que aborda aquesta columneta lila, no puc evitar pensar en com també succeeix que les coses han canviat sense la necessitat de marxar enlloc, simplement amb la introducció de les ulleres liles i el feminisme a la meva vida. No fa gaire em vaig retrobar amb un grup d’amistats. Ens vam posar al dia i, evidentment, després de deu anys, hi havia molt a explicar. No tot era diferent, moltes vivien al mateix lloc i no s’havien mogut gaire, d’altres sí. Però el que vaig notar és que no podia deixar de veure que hi havia comentaris que no m’agradaven gens, que hi havia situacions que no m’estaven fent sentir còmoda i que, fora del gueto endogàmic on acostumo a tenir la sort o la desgràcia de moure’m, les coses seguien estant força fotudes. Comentaris sexistes, idees errònies i estereotipades sobre què era el feminisme i la importància de les seves reivindicacions: feminazis o “és que les feministes d’ara es passen de radicals”, eren algunes de les perles que vaig escoltar. El temps ens havia portat per camins ben diferents, però només podia pensar en la de feina que cal seguir fent.
A vegades va bé marxar, per veure el què hi ha fora la bombolla del moment, encara que sigui per tornar amb més ganes a aquell espai que sents com casa.
