Això va ser i era un petitíssim espai escènic del Born, ubicat en un atrotinat local amb només seixanta incòmodes localitats. Malgrat tot, la limitació d’espai contrastava amb l’enorme ambició artística: defensar gèneres i dramatúrgies marginals com les que havia conreat, sense anar més lluny, el seu fundador, Joan Brossa. Revestides de la màgia de les coses senzilles, les 14 temporades de l’antic Espai Brossa del carrer Allada-Vermell van regalar-nos moments de teatre tan íntims que des del record quasi semblen fragments de la nostra vida.
Però la màgia del conte sempre s’esvaeix quan la fem present. Fa poques setmanes la companyia Íntims Produccions renunciava al Festival Grec per la manca de “sostenibilitat” de l’oferta. Una queixa semblant havia formulat abans la companyia Agrupación Señor Serrano: no es pot mantenir un espectacle només amb el 50% de la taquilla. Ambdues formacions pensaven en La Seca, la fàbrica de creació pública on es va traslladar l’any 2011 l’antic projecte artístic de l’Espai Brossa, un edifici amb tres sales i un total de més de 200 localitats.
I no és que el Brossa hagi oblidat el seu passat, al contrari, passa que com altres lluentes dotacions que va crear l’Ajuntament a cop de vareta màgica (veurem què passa amb la nova Beckett de Poblenou) apareixen unes modernes instal·lacions amb minsos pressupostos que no permeten produir ni programar companyies externes en condicions acceptables, l’acudit del Ferrari sense benzina.
Per sort, encara hi ha marge per menjar-nos els anissos. La musa fadrina de l’antic Espai Brossa apuntala encara propostes tan exquisides com Acorar, de Toni Gomila, un èxit del teatre íntim que torna a partir del 15 de juny, o Paraules d’avui (a partir del 17 de juny), també monòleg, basat en la vida de l’escriptora Montserrat Roig i rescatat de l’antic local de l’Allada-Vermell. Dues fites d’un conte sense final que s’escriu dia a dia.
