Qüestió de caràcter. Ja ho anunciàvem el mes passat: el cas Lluís Pasqual tancat en fals podia rebrotar en qualsevol moment, i ho va fer a so de bombo i plateret. A principis de setembre, el creador va deixar la direcció del Teatre Lliure, segons diu, per haver perdut la confiança de part de l’equip arran dels efectes de la denúncia de despotisme llançada per l’actriu Andrea Ros. Pel camí s’ha posat en marxa el ventilador i ha espargit, entre altres coses, un sou de més de 250.000 euros anuals la temporada 2016. Amb la precarietat endèmica que pateix el gremi teatral, la xifra escandalitza més que el pitjor dels tractes que es puguin rebre en una sala d’assaig.
Oh, Europa. D’aigua passada molí no en mol. Ara és temps de pensar en el Lliure del futur que, segons ha anunciat el seu Patronat, tindrà una directora o director escollit en un “concurs públic obert a Europa”. Sense saber exactament per què una direcció polonesa ha de ser millor que una, posem pel cas, canadenca, l’anunci refresca l’ambient. Sona engrescadora la hipotètica idea que algú d’altres contrades pugui portar nous patrons i modes de producció que estripin les encarcarades cotilles del nostre teatre. Això pot passar? Un jurat ho decidirà. I qui escollirà el jurat? Sobra ara qualsevol opacitat.
Àngels caiguts. Prou de política que és teatre i parlem de teatre que és política. Al Lliure fan obres i la producció local més esperada de la temporada s’estrena el 25 d’octubre. Es tracta del díptic Àngels a Amèrica de Tony Kushner. El director David Selvas busca superar a Flotats que el 1996 només va poder muntar una de les dues parts abans que l’acomiadessin del TNC. A Londres la integral sumava 8 hores. Ambició i gosadia, benvinguts siguin.
