Tocar, olorar, sentir. La presència és una de les qualitats intrínseques de les arts escèniques. Intèrprets, obra i espectadors són al mateix espai i això genera un contacte impossible en altres arts. No obstant això, la configuració burgesa del teatre atorga un paper passiu a l’espectador, aïllat per la convenció monolítica de la quarta paret. Un teatre de mirada i escolta en blanc i negre, cec al color de la resta de sentits.
Escena experimental a les sales més independents
Compartir l’espai. Pocs artistes s’atreveixen a travessar la frontera. Xavier Bobés en el seu Cosas que se olvidan fácilmente –encara de gira– crea una espiral de sensacions olfactives i tàctils sobre una taula amb cinc espectadors. Bobés ha col·laborat algun cop amb Jomi Oligor, especialista en treballar en la confluència entre persones, objectes i sensacions. I no podem deixar de nomenar la companyia Kamchàtka, que escampen pels carrers del món el seu teatre en què espectadors i intèrprets són la mateixa cosa. Finalment, el Col·lectiu VVAA va sorprendre’ns al febrer al trencar ortodòxies amb This is Real Love: espectadors com l’espessa marea d’un ritual entre el concurs televisiu i la festa hippy.
Muntanya dels sentits. Pocs ho saben, però en un racó de Montjuïc s’amaga el Polvorí, base d’una experiència pionera, Teatro de los Sentidos. Hi trobareu espectacles com El hilo de Ariadna (fins el 7 d’abril), clàssic en què l’espectador és privat de la vista per accedir a les palpentes a una obra bastida d’olors, sons i tacte. I entre els racons del secret barri de la Satalia, Dibújame una casa (la Vilella, 20 i 27 d’abril), conte itinerant per a un màxim de dues persones en què la poesia narrativa es recolza en escenaris pretèrits i petits objectes que apel·len a la nostàlgia. Una història adreçada al cor que ens penetra per mitjà de la veu, contacte, paisatges, perfums… Teatre en 4D, o més.
