Escriptor, cineasta i director editorial de Playground.com. Carlo Padial reconeix que el seu cervell només està sota control quan està “ideant coses noves”. Ja siguin pel·lícules (la darrera, Vosotros sois mi película, de 2019, sobre el youtuber Wismichu), llibres (ha publicat Dinero gratis i Erasmus, Orgasmus y otros problemas), guions o peces audiovisuals on reflexiona, segurament de forma intuïtiva, sobre la cultura pop contemporània. Es resisteix a considerar-se humorista, malgrat que de vegades el descriuen així. “Em fa vergonya que em diguin humorista: quan penso en humor no em ve al cap el que jo faig”, diu.

Què és el que et fa riure, doncs?

Amb el temps he constatat que em fan gràcia coses que no fan riure a la majoria de la gent. Em fa gràcia la incomoditat còsmica, i també psicològica, amb el món. De vegades em retreuen que rigui de les malalties mentals, i no és exactament això. És l’estranyesa d’aquestes malalties. Com és tot d’estrany: el meu pis, els meus veïns, jo mateix. No em fa riure, gens, l’humor crispat marcat per l’actualitat, sobretot l’humor sobre l’actualitat política.

De fet, sobre la situació actual has dit que el millor que podem fer és callar.

No entenc per què en moments com aquest es tendeix a fer peces absurdes on es truca a Ramoncín per saber què opina sobre un tema. Jo soc tímid. L’altre dia llegia una entrevista a David Lynch on intentaven allò del famós opinant sobre el món i Lynch no hi va voler entrar: va fer més aviat l’antientrevista. Vaig adonar-me que tots els creadors que admiro es mantenen al marge d’aquestes qüestions. Em fa molta vergonya, molta, quan el famós de torn deixa anar qualsevol cosa sobre Vox de manera barata només per buscar la identificació amb el públic.

No creus que com a artista amb repercursió tens l’obligació de mullar-te sobre temes polítics o socials, sobre els impostos, el procés, la crisi…?

Però si jo mateix no entenc res. Qui vingui a mi buscant un posicionament està molt fotut, jo no sé res. Jo soc algú a qui se li fon una bombeta i deixa d’entrar a l’habitació.

És difícil ubicar-te dins d’una generació de creadors, perquè ets dels pocs de la teva que exploren temàtiques i formats més propis de generacions posteriors.

Em sento una mica canadenc, sento que no sóc res. Sempre m’ha agradat Canadà perquè hi ha una gent molt curiosa, que sembla que no pertanyi enlloc, perquè Canadà no és res. Jo mateix no em sento indentificat amb res ni ideològicament ni generacionalment.

Tot i això sempre has tractat amb respecte i interès els referents de la Generació Z, fins al punt de fer una pel·li sobre un youtuber famós.

És que si no acabaria quedant-me al meu espai, que és la Filmoteca, Buñuel, Bresson… Però també m’agrada, per exemple, investigar TikTok, que és el que estic fent ara. Em sembla fascinant com a mitjà. TikTok sí que és una pandèmia, un coronavirus dins d’un coronavirus.

No et fa por tornar-te en un senyor desfassat?

Sí, clar, en un travesti de la joventut. Un perfil bastant horrible, amb la seva chupa de cuir ballant al Razzmatazz.

A la teva obra has reflexionat molt sobre la indústria audiovisual. Creus que aquesta crisi la canviarà definitivament?

Probablement, si és que això no ha passat ja. Hem patit dues crisis seguides amb tots els canvis associats, i des que existeix internet tot canvia ràpid: segurament d’aquí a sis mesos les coses no seran com ara. Ara tenim eines, fàcils i econòmiques, de fer coses sense els esforços de fa unes dècades. M’estranya que molts directors no les aprofitin més i continuïn desplegant tants mitjans encara.

Aquest tarannà canadenc que deies ha connectat amb un públic potser minoritari, però fidel i incondicional.

En sóc conscient i em sento privilegiat. M’aixeco cada dia flipant. Podia haver estat autista i mira. I no només ho pensava jo, també ho pensava el meu psicoanalista: com pot ser que una persona que amb 18 anys tenia dificultats per comprar una entrada de cine ara pugui estar fent pel·lis?

De fet, el teu psicoanalista ha estat una persona molt important a la teva vida, a qui has dedicat un llibre, Doctor Portuondo. Continues defensant la psicoanàlisi malgrat les crítiques que rep sovint aquest corrent?

M’és igual. La mala imatge de la psicoanàlisi és cíclica i també és comprensible perquè hi ha molt desconeixement. És una disciplina extrema, que et deixa molt sol. No et reforça, no és conductista, no té medicació: et deixa en una posició més difícil que quan vas entrar-hi. Portuondo es va morir, però estic convençut que en aquest moment tan extrem de reforçament del jo s’hagués retirat. Si ja li semblava un horror com érem abans, quan només hi havia Facebook, imagina ara.

Per què?

Són temps antipsicoanalítics, on es reforça el jo des de tots els àmbits. És un moment molt estrany, d’explosió, de narcissisme, i les xarxes potencien tot això. Utilitzem les xarxes no per veure els altres, sinó per veure’ns reflectits a nosaltres mateixos.

*Laura Conde cambia con fluidez entre castellano y catalán según su interlocutor. En el momento de asignarle las palabras de Salvem BCN Més no le preguntamos qué idioma usaría y le dimos 3 en castellano. Ella, como buena periodista, las utilizó en en catalán para su entrevista. Como no le íbamos a pedir que tradujera todo el texto al castellano de nuevo (en una suerte de ping pong), aquí están de vuelta por orden de aparición en la entrevista: risas, impuestos, bailando.