Fi de cicle

Passa molt de tant en tant. Entres a una sala a veure una companyia desconeguda (jove o no) i surts pensant: “Arribaran lluny”.

Enguany m’ha passat, per exemple, amb el Col·lectiu VVAA i l’espectacle This is Real Love. Va fer temporada a la Beckett i a partir del 12 de desembre la repesca el Lliure. L’espectacle és una amanida hipercalòrica que utilitza els mecanismes de la societat de l’espectacle per coagular un retrat de l’amor en l’era de la seva mercantilització. Es poden separar els sentiments de les lògiques algorítmiques del capital? Una posada en escena brillant que transforma el públic en una massa mòbil no sempre crítica. La reflexió va per dins.

Acomiadem 2019, i en l’ocàs d’una dècada marcada per la crisi, fem la vista enrere i no trobem un període especialment brillant al teatre (i que em perdonin les honroses excepcions). Comencem 2020 amb l’esperança que ens injecten les noves veus –Elena Martín, Francesc Cuéllar, Ana Borrosa o Glòria Ribera, per posar alguns exemples–. També Nao Albet, nascut als noranta, qui amb Pol López, igualment actor, i el director Ferran Utzet munten nova versió del mític Esperant Godot de Beckett a la Beckett; una obra que servirà per celebrar els trenta anys de la sala. El testimoni dels clàssics passa a les noves generacions.

Fa 10 anys, vaig entrar al Versus Teatre –no recordo què m’hi va motivar– a veure una obra d’estranyíssim títol: Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I. En sortir vaig pensar que la companyia arribaria molt lluny. Hem passat una dècada, i no poques dificultats, i ara La Calòrica –sobretot després de la impressionant versió d’Els ocells d’Aristòfanes– són una de les companyies de major projecció de casa nostra. Entren per primer cop a un teatre públic –El Lliure– per repescar aquell seu primer espectacle fins al 31 de gener. Hi aniré com una bona forma de tancar/començar un nou cicle. Feliç any nou.