Agrupació Señor Serrano, El Conde de Torrefiel, La Veronal, ja els vam recomanar el mes passat: gent d’aquí que se la rifen fora, però que quasi mai trepitgen els nostres escenaris. Companyies que seran una part fonamental del Festival Grec, però no l’única. El mes de juliol –ja ho sabeu– és una oportunitat per a veure com és el teatre de la resta del planeta, la part de fora de Catalunya que sembla no interessar a la major part dels programadors barcelonins. Aquí van quatre propostes.
Milo Rau. El teatre document no és cap invent dels nostres dies, fins i tot ja semblava una forma en desús fins que aquest director suís va començar a bastir a cops de realitat algunes de les millors obres dels nostres dies. L’Assaig (29 i 30 de juliol) ve precedida per una allau d’elogis des de la seva estrena al Kunsten Festival de Brussel·les. Jo de vosaltres no m’ho perdria.
Katie Mitchell. Com el cas anterior, la directora anglesa és tot un exemple de coherència ètica que ajuda a elevar les seves creacions fins al compromís més fructífer. Per fi trepitja casa nostra amb Ombra (12 i 13 de juliol), basat en l’obra d’una altra figura a reivindicar, Elfriede Jelinek.
Jan Fabre. Feia 15 anys que el mestre de la provocació no trepitjava el Grec. Hi torna per a parlar, oportunament, sobre pàtria i nacionalisme. Belgian Rules / Belgium Rules (20 i 21 de juliol) ens proposa quatre hores de performance entre la bellesa i el fàstic, entre l’expectació i el tedi. Trieu-lo si us agraden els contrastos.
Eun-Me Ahn. Una proposta exòtica per acabar: Dancing with Grandmothers (9 i 10 de juliol), iaies coreanes a escena per a enfrontar tradició i modernitat, tot un èxit del teatre internacional que connecta amb la cara asiàtica del Grec. Que visquin els viatges!
